Durant el desen­vo­lu­pa­ment de la meva car­rera pro­fes­si­o­nal, he tin­gut l’opor­tu­ni­tat i el plaer de poder par­ti­ci­par en pro­ces­sos de for­mació i con­sul­to­ria en mul­ti­tud d’àmbits, situ­a­ci­ons i mida d’empre­ses.

I es poden obser­var diferències entre els dife­rents enfo­ca­ments i com­por­ta­ments, a l’hora d’esco­me­tre un procés de reflexió i de defi­nició estratègica, entre una empresa amb una tra­jectòria prèvia i una start-up o empresa que esti­gui en un procés d’expansió inci­pi­ent.

Mal­grat que gene­ra­lit­zar sovint ens pot por­tar a come­tre errors, només vol­dria fer una sèrie de refle­xi­ons bàsiques sobre com enca­ren les dife­rents pers­pec­ti­ves i acci­ons futu­res les dife­rents orga­nit­za­ci­ons.

Pel que fa al crei­xe­ment, les empre­ses esta­bler­tes es basen en la gene­ració de bene­fi­cis futurs. La pla­ni­fi­cació de les seves polítiques va enca­rada a incre­men­tar la car­tera de cli­ents, la seva fide­li­tat i la per­cepció de valor per part d’aquests. Men­tres­tant, les start-ups cen­tren el seu crei­xe­ment futur majo­ritària­ment en la millora del pro­ducte o ser­vei que ofe­rei­xen, una vital importància en la d’inno­vació i en el desen­vo­lu­pa­ment de noves uti­li­tats pel cli­ent.

Quant al finançament, els empre­ne­dors es basen en ron­des de capi­ta­lit­zació per cer­car entra­des de capi­tal de nous socis que per­me­tin rea­lit­zar les inver­si­ons i sufra­gar les pèrdues produïdes men­tre la quan­ti­tat d’ingres­sos neces­sa­ris no arriba. D’altra banda, les orga­nit­za­ci­ons més tra­di­ci­o­nals se cen­tren més en el deute per por­tar a terme els plans.

La valo­ració del negoci es per­cep de mane­res ben dife­rents. Men­tre que les empre­ses amb tra­jectòria basen la valo­ració en els cash flows gene­rats, ja sigui en forma de pre­vi­si­ons futu­res o en múlti­ples basats en els resul­tats obtin­guts, els nous pro­jec­tes valo­ren sense cri­te­ris clars, en funció de valo­ra­ci­ons que ante­ri­or­ment s’han fet de nego­cis que començaven o de cri­te­ris expli­cats per supo­sats experts.

Tan­ma­teix i fruit d’aques­tes par­ti­cu­la­ri­tats, les con­sul­to­ries i l’oferta for­ma­tiva s’han anat espe­ci­a­lit­zant i seg­men­tant segons el tipus d’empresa. I aquesta espe­ci­a­lit­zació, al meu parer, aporta aspec­tes posi­tius però també d’altres que no ho són tant, i sobre­tot vull inci­dir en aquests dar­rers.

Els empre­ne­dors han poten­ciat la inno­vació i la millora del pro­ducte, però no han d’obli­dar la venda. Ven­dre els faci­li­tarà la cerca de finançament i els millo­rarà la valo­ració de la com­pa­nyia. Mol­tes vega­des s’allarga massa el procés de millora i no es veu mai el moment de sor­tir al mer­cat. L’endemà de com­ple­tar una ronda de finançament, ja es pensa en la pro­pera, no en el mer­cat. Sovint, això pro­voca que el pro­jecte es quedi a mit­ges, és a dir, que s’aca­bin els recur­sos i la con­fiança dels inver­sors i tot es quedi en un no-res.

Així mateix, les empre­ses tra­di­ci­o­nals hau­rien d’apren­dre de la filo­so­fia empre­ne­dora en aspec­tes com la capa­ci­tat d’accep­tar nous socis si això els per­met acce­le­rar el seu crei­xe­ment o presència en mer­cats.

Pot­ser seria con­ve­ni­ent que hi hagués una trans­ferència de conei­xe­ment entre ambdós tipus d’orga­nit­za­ci­ons, més enllà de sem­pre trac­tar-les dife­rent, per tal que unes apren­guin de les altres.