L’excepció ibèrica en l’apli­cació del cost del gas natu­ral ha miti­gat l’impacte en la tarifa elèctrica, però l’enca­ri­ment dels pro­duc­tes energètics con­ti­nua sent la bèstia negra del con­su­mi­dor. Ells solets han fet créixer més de qua­tre punts la taxa d’inflació. La mirada es mou ara cap a un mer­cat del petroli que viu en plena mun­ta­nya russa (mai millor dit) i ha dut a màxims històrics el preu del gasoil i la ben­zina. Ja crei­xien abans de la invasió d’Ucraïna, degut a la recu­pe­ració de la demanda. Però avui, en plena desac­ce­le­ració econòmica, cal cer­car els ras­tres de cul­pa­bi­li­tat als colls d’ampo­lla de l’oferta. Els més evi­dents pro­ve­nen de les san­ci­ons impo­sa­des a Rússia, el ter­cer pro­duc­tor mun­dial, i de les difi­cul­tats o poca pre­dis­po­sició d’alguns proveïdors alter­na­tius per aug­men­tar el seu sub­mi­nis­tra­ment.

Però patim també d’altres mals. Un és l’afe­bli­ment del valor de l’euro, a mesura que la Reserva Fede­ral endu­ria la política monetària i feia més atrac­tiva la com­pra d’actius finan­cers no euro­peus. Des de cap d’any, la depre­ci­ació de l’euro ha enca­rit més d’un 10% les impor­ta­ci­ons paga­des en dòlars. L’altre és el còctel de fac­tors que enlaira el cost de refi­nar petroli, amb l’ús de mètodes molt con­su­mi­dors de gas natu­ral, l’obtenció més cara de dièsel i que­rosè (fona­men­tals en l’arqui­tec­tura de la mobi­li­tat actual) a par­tir d’un petroli de menys qua­li­tat, la renúncia a les impor­ta­ci­ons de car­bu­rants rus­sos, els majors cos­tos de trans­por­tar cru i el col·lapse de mol­tes refi­ne­ries, estres­sa­des per l’aug­ment de demanda exis­tent i la neces­si­tat de pro­ces­sar les reser­ves estratègiques alli­be­ra­des per molts països.

Aquesta set­mana els preus han bai­xat en pre­visió d’una recessió, pro­ba­ble però incerta, perquè la demanda energètica depèn de l’evo­lució del crei­xe­ment econòmic. Però les reticències de l’OPEP a forçar la màquina, mal­grat les inten­ses pres­si­ons polítiques, fan sos­pi­tar que tenim a tocar el pic de l’extracció efi­ci­ent dels hidro­car­burs líquids exis­tents. Els prin­ci­pals actors sem­blen con­for­mar-s’hi i accep­tar viure al tobo­gan. Només les petro­li­e­res esta­tals de l’Ori­ent Mitjà tenen pre­vist aug­men­tar el ritme inver­sor en l’extracció d’hidro­car­burs. La resta opta per can­viar de joc i des­viar capi­tal cap al mannà promès de les ener­gies reno­va­bles. Men­tres­tant, la soci­e­tat vol pres­cin­dir del petroli, però paga els cos­tos de no saber ben bé com fer-ho.