“El nostre talent està disponible per a la resta del món que paga més”

A prin­ci­pis d’abril, la Gene­ra­li­tat va acor­dar que els con­trac­tis­tes d’obres poden actu­a­lit­zar els preus pac­tats en enten­dre que la situ­ació excep­ci­o­nal d’incre­ment desor­bi­tat de l’ener­gia, dels mate­ri­als i de la mà d’obra que estem patint exce­deix els límits del risc i ven­tura. Però es va obli­dar dels con­trac­tes de ser­veis. Des de l’ACEC dema­nem la reforma de la llei de con­trac­tes del sec­tor públic, que des de l’any 2015 impos­si­bi­lita la revisió de les tari­fes. Cal pen­sar que els nos­tres con­trac­tes sovint són de llarga durada en àmbits com ara la tec­no­lo­gia, l’engi­nye­ria i la inno­vació, en què el món evo­lu­ci­ona molt ràpida­ment, i que els nos­tres cos­tos són bàsica­ment la mà d’obra i està infla­ci­o­nant-se a un ritme del 30%; és espec­ta­cu­lar el que està pas­sant.

Hi ha con­trac­tes de molts tipus. N’hi pot haver d’un i dos anys, però els con­trac­tes de ser­vei més regu­lars són de qua­tre amb pos­si­bles pròrro­gues de dos anys o d’un any més un any. També hi ha els acords marc, que és quan t’homo­lo­guen perquè puguis tre­ba­llar amb l’admi­nis­tració i tenen una durada més llarga.

Fins al 2015 hi havia la pos­si­bi­li­tat d’incre­men­tar preu per IPC, però ja ni això.

No tinc dades de totes les asso­ci­a­des, en alguns casos pot repre­sen­tar el 10% i en altres, molt més, depèn.

Sí, una nego­ci­ació amb el depar­ta­ment de com­pres, però s’empa­ren una mica en les males pràcti­ques de l’admi­nis­tració. Per això hem enfo­cat la nos­tra crida al sec­tor públic, per això i perquè és un moment en què el que toca és impul­sar pro­jec­tes molt trac­tors de trans­for­mació que ha de lide­rar l’admi­nis­tració. La nos­tra és una advertència sec­to­rial però també de país: que la inèrcia i falta de valen­tia de l’admi­nis­tració no facin que no puguem apro­fi­tar un esce­nari, el que s’obre gràcies als fons euro­peus Next Gene­ra­tion (NGEU), per trans­for­mar el país. Quina pèrdua d’opor­tu­ni­tats estem tenint entre tots ple­gats que no sabem apro­fi­tar aquest esce­nari còmode de pres­su­post per ali­near-nos amb el que està pas­sant en el mer­cat.

Des­ta­ca­ria tres fac­tors. Hi ha pri­mer un desa­just entre oferta i demanda moti­vat per la poca vocació. És un pro­blema iden­ti­fi­cat abans de la pandèmia i en què tot­hom està invo­lu­crat per esti­mu­lar el sor­gi­ment de voca­ci­ons de les engi­nye­ries tec­nològiques: tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i informàtica, prin­ci­pal­ment. Obser­vem que hi ha altres països que estan sent àgils a l’hora de bas­tir models edu­ca­tius que pro­du­ei­xin per­fils vin­cu­lats a aques­tes neces­si­tats. Aquí fa 10 anys que par­lem de can­viar les coses. Però hi ha fac­tors més recents, com ara l’acce­le­ració de la trans­for­mació digi­tal, que la pandèmia ha pro­vo­cat i que reclama més talent. Abans les con­sul­to­res ens dis­cutíem amb altres con­sul­to­res per aquest talent, ara ens dis­cu­tim amb la indústria. La digi­ta­lit­zació ha pas­sat a ser core per mol­tes empre­ses que han mun­tat un depar­ta­ment amb engi­nyers i s’estan mus­cu­lant amb aquest tipus de talent, i no n’hi ha per a tot­hom. I el ter­cer motiu és la glo­ba­lit­zació del talent. La pandèmia ha fet palès que gràcies al tele­tre­ball podem estar en un lloc i ope­rar en un altre. Això està fent que el talent d’aquí, si no el tenim ben pagat, opti per alter­na­ti­ves d’arreu. Fins ara, les empre­ses venien a Bar­ce­lona perquè teníem talent a bon preu i mun­ta­ven el seu hub tec­nològic aquí, però pot­ser està pas­sant que estem dei­xant de ser tan atrac­tius. El talent d’aquí cada vegada més està tre­ba­llant per altres llocs que paguen millor. El nos­tre talent està dis­po­ni­ble per a la resta, és el que està pas­sant, i això està pro­vo­cant l’heca­tombe. Quina llàstima! Ara que hem de trans­for­mar Cata­lu­nya i el pres­su­post no és el pro­blema. L’admi­nis­tració ha de ser valenta.

Per exem­ple, la Gene­ra­li­tat a finals d’aquest any treu uns nous con­trac­tes que habi­li­ten el man­te­ni­ment i desen­vo­lu­pa­ment de tots els sis­te­mes d’infor­mació de la Gene­ra­li­tat. Estem par­lant de 20 o més lots de tre­ball i cadas­cun dels lots té un pres­su­post de més de 10 mili­ons anu­als, ens n’ani­rem a 200 mili­ons d’euros anu­als. Si en una ocasió com aquesta, pre­ve­ient el que està pas­sant i el que ha de venir, no ens esfor­cem perquè aquests con­trac­tes nous vin­guin amb clàusu­les de revisió incor­po­ra­des, esta­rem com­pro­me­tent un altre cop un període de qua­tre anys. Per això ens hem enfo­cat en aquesta mesura tan con­creta i que és veri­tat que no afecta tot­hom. Però s’han de posar les piles, i em sap greu perquè l’admi­nis­tració ha fet aquest exer­cici en l’àmbit d’obres.

Malau­ra­da­ment l’àmbit dels ser­veis de con­sul­to­ria de la tec­no­lo­gia i la inno­vació està molt frag­men­tat i a Cata­lu­nya espe­ci­al­ment. I l’admi­nis­tració ens ho ha tirat en cara. I estem oberts a fer-ho perquè no els estem donant xifres sol­vents de la mag­ni­tud de la tragèdia. Dit això, les obres tiren molt. Els matei­xos NGEU dema­nen que jus­ti­fi­quem en què ens gas­tem els diners amb evidències i és molt més fàcil cons­truir evidències quan fas roton­des o cons­tru­ei­xes noves residències d’avis que quan fas un pro­jecte de trans­for­mació del model d’atenció soci­o­sa­nitària de les per­so­nes grans, que és del que estem par­lant que es neces­sita. Cata­lu­nya diu que no neces­sita més residències sinó inven­tar mane­res dife­rents d’aten­dre la vellesa. En aquests grans pro­jec­tes que són els trans­for­ma­dors, és més difícil de demos­trar que hi has tre­ba­llat i que estàs obte­nint resul­tats, que hi ha impacte.

Els NGEU són fons per a la recu­pe­ració, la trans­for­mació i la resiliència i per això som clau, perquè això va de trans­for­mar els països. I és clau una con­sul­to­ria ampli­ada, en el sen­tit que no només el ser­vei de con­sul­to­ria és el neces­sari. Els pro­ces­sos trans­for­ma­ci­o­nals nei­xen de bra­cet de la con­sul­to­ria, de l’asses­so­ra­ment, però a par­tir d’aquí es trac­ci­o­nen tot un seguit de neces­si­tats, sigui desen­vo­lu­pa­ment de software, de hardware, sigui per arren­car i trans­for­mar o ges­ti­o­nar el canvi d’equips.

Incre­men­tar ingres­sos no vol dir gua­nyar més. Puc tenir més pro­jec­tes i de més volum i gua­nyar-me pit­jor la vida. Del que estem par­lant és de la inflació de cos­tos, de manca de per­fils, i hi ha evidències que és una rea­li­tat. No és dis­cu­ti­ble.

Les con­sul­to­res cada vegada són més glo­bals i les xifres no venen ava­la­des només pel que passa aquí. Efec­ti­va­ment hi ha con­sul­to­res que tenen bene­fi­cis però n’hi ha mol­tes altres que no se’n sur­ten i que són com­pra­des. Estem en un procés carac­te­rit­zat perquè cada vegada les empre­ses més pode­ro­ses com­pren les que no se’n sur­ten.

Tre­mend. Les ope­ra­ci­ons de com­pra a tot el món se suc­ce­ei­xen. Els ser­veis s’han trans­for­mat en 24/7 perquè els nego­cis són digi­tals i això sig­ni­fica que has d’estar dis­po­ni­ble en tot moment. Lla­vors les empre­ses del nos­tre tipus s’estan orga­nit­zant per con­tes­tar des d’una part o altra del món en funció dels usos hora­ris. I per això s’estan fent for­tes.

Com­prar empre­ses és una manera molt recor­re­guda d’acon­se­guir talent.

És bo que hi hagi un equi­li­bri sobre­tot a Cata­lu­nya, on hi ha mol­tes pimes empre­ne­do­res i inno­va­do­res.

No només. Igual d’impor­tant és poder ofe­rir pro­jec­tes interes­sants. Ja fa temps que les empre­ses par­len del salari emo­ci­o­nal, que pot­ser no és un terme gaire afor­tu­nat, però que al final sig­ni­fica que el tre­ba­lla­dor es per­cep ben trac­tat o mal trac­tat en funció de mol­tes coses i no només del salari. Però és que ja ho hem explo­tat tot! Les noves gene­ra­ci­ons no valo­ren l’esta­bi­li­tat de la feina, pre­fe­rei­xen ser pro­ta­go­nis­tes de la seva car­rera i esco­llir quins pro­jec­tes fan.

Pos­si­ble­ment està pas­sant cada vegada més que les per­so­nes mar­xen a l’àmbit de la indústria perquè els pro­jec­tes són més interes­sants, i perquè, si vens de la con­sul­tora i el que vols és fer un canvi, no ho tro­bes tant en una altra con­sul­tora. Però és més una per­cepció que una con­clusió fona­men­tada. Dit això, jo faria una crida a abor­dar entre tots pro­jec­tes trans­for­ma­dors, els pro­jec­tes valents són els que tin­dran un retorn valent i a més retin­dran el talent, que és una deri­vada però que és fona­men­tal perquè el neces­si­tem. És un greu error entes­tar-nos a fer roton­des, al totxo, al ferro...

Cata­lu­nya és força pio­nera a l’Estat espa­nyol i, si algun progrés en aquest sen­tit es pot fer, serà aquí. Per això posem la pressió a la Gene­ra­li­tat. Perquè s’han fet coses dife­rents: el 2012 el Cen­tre de Tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i Tec­no­lo­gies de la Infor­mació (CTTI) va voler con­fi­gu­rar d’una manera dife­rent aquests grans con­trac­tes de desen­vo­lu­pa­ment i de man­te­ni­ment i va obrir un diàleg amb el sec­tor que va durar un any i mig per treure uns plecs molt més ade­quats als temps. El 2018 es va fer un altre pas i el 2023 se’n farà un altre vin­cu­lat amb les infra­es­truc­tu­res. A canvi, ens dema­nen una res­posta fle­xi­ble.

Exacte. L’admi­nis­tració ve de pagar hores, però quan ofe­rei­xes un ser­vei pots estar incor­po­rant-hi coses (meto­do­lo­gies, acce­le­ra­dors, patents, etc.) que has fet abans però que tenen un valor perquè una altra empresa no ho té, i això cal afe­gir-ho al preu del teu ser­vei. La llei de con­trac­tes de l’admi­nis­tració pública va començar a rein­ven­tar-se per fer com­pra inno­va­dora però ho fa molt len­ta­ment. Hi ha ser­veis que no poden tenir les matei­xes regles del joc que un ser­vei recur­rent de man­te­ni­ment.

No m’agrada cate­go­rit­zar perquè no és veri­tat, hi ha con­trac­tes que paguen hores i n’hi ha que paguen ser­vei, però s’ha de fer una evo­lució molt més ràpida. Hi ha admi­nis­tra­ci­ons que no han sor­tit de pagar hores i això està fora d’òrbita. Ens anem anqui­lo­sant per culpa de no tenir els ins­tru­ments adap­tats als can­vis. Ins­tru­men­ta­lit­zem els can­vis perquè, si volem com­prar intel·lecte, eines, acce­le­ra­dors per fer les coses més ràpides i no sabem com fer-ho, com com­prar això, és un fre!

Cor­recte. Tot el que està pas­sant ens està por­tant al fet que hi ha d’haver un nou model de relació entre les admi­nis­tra­ci­ons i les con­sul­to­res però també les uni­ver­si­tats, els cen­tres tec­nològics i el món del conei­xe­ment. Hi ha d’haver nous eco­sis­te­mes molt més àgils i els con­trac­tes han de tenir una altra pinta. Els nous models de rela­ci­ons han de tenir nous ins­tru­ments. L’admi­nis­tració té una queixa que com­pro, i és que els han donat una bossa de diners però l’han de ges­ti­o­nar amb el seu propi per­so­nal. Europa ha donat els recur­sos i unes regles però no les eines per enge­gar les coses. Hem de madu­rar massa coses en massa poc temps. i aquest és un dels pro­ble­mes greus que tenim.

Acaba d’obrir un meló dife­rent. Quan van arri­bar els NGEU, se’ns va dir a les empre­ses que féssim con­sor­cis per dis­se­nyar els pro­jec­tes perquè els diners vin­drien en aquest for­mat de col·labo­ració publi­co­pri­vada. Però els diners no estan venint en aquest for­mat. S’escriu un PERTE i s’assig­nen uns mili­ons, però està arri­bant molt lent i de manera que des­pista. Els diners que arri­ben de manera més ràpida van del Minis­teri a les auto­no­mies i ser­vei­xen per fer roton­des o noves residències però no per fer el canvi de model d’atenció soci­o­sa­nitària.