Els canvis que s’han produït durant els darrers 20 anys en el pes dels diferents factors de producció en l’obtenció de béns i serveis han estat espectaculars. Durant aquests anys i de manera accelerada, ha augmentat el pes del coneixement, que forma part del capital humà, en l’equació de producció. No només és el pes del coneixement, també és la velocitat amb què el coneixement s’ha d’integrar en els processos productius.

Aquests canvis haurien d’afectar l’educació dels ciutadans, ja que el mercat no només demana persones ben formades quant a coneixement, també demana persones amb habilitat per integrar aquest coneixement sense llargs temps d’aprenentatge. La conseqüència és que els graduats, de formació professional o universitaris, haurien d’haver adquirit les eines que demana el mercat.

En el cas de la formació no universitària, hi ha la formació professional dual, un programa formatiu que ens permet formar tècnics de grau mitjà que poden estar altament preparats. Avui, potser no tants com caldria, podem trobar més de 1.200 programes de formació professional de grau mitjà i superior que involucren més de 6.000 empreses.

En l’àmbit universitari, graus i màsters, no existeix a hores d’ara un programa semblant. Sí que des del 2012 hi ha els doctorats industrials, programa d’èxit, amb més de 250 tesis doctorals defensades des de la seva implantació. En aquest programa, els doctorands desenvolupen el projecte de recerca en una empresa o institució en col·laboració amb un centre de recerca o universitat i sota la tutela de la universitat. Amb això es pretén un canvi de cultura empresarial i la millora de la transferència de coneixement amb uns “ambaixadors” qualificats.

Tanmateix, en graus i màsters no hi ha col·laboració universitat-empresa. Fins ara, per bé o per mal, existia una separació conceptual entre la formació universitària i els cicles de formació professional. Més encara, a casa nostra hi havia, hi ha encara però molt menys, un cert classisme.

A l’ensenyament universitari les coses han canviat substancialment. La reforma dels plans d’estudi derivada del pla de Bolonya ha fet que en molts graus s’hagi passat d’una formació propedèutica –que plantejava que a la universitat s’adquirien les bases, sòlides, del coneixement i el criteri per després completar la formació a l’ens ocupador– a una formació molt més especialitzada i amb menys formació transversal amb tot el que hauria de ser coneixement propedèutic molt simplificat, amb la qual s’espera que el graduat recent pugui incorporar-se activament a la feina. La idea no era aquesta, però els resultats, no prou reeixits, han portat al fet que existeixi aquesta demanda. Al meu entendre, requerim una diversificació. Hauríem de disposar d’uns graus universitaris que conservessin o recuperessin en allò que sigui possible una formació genèrica i propedèutica per preparar graduats adaptables que, necessàriament, requeriran una formació ad hoc en incorporar-se al mercat laboral.

Paral·lelament, universitats, sector empresarial-ocupadors i administració haurien de treballar per propiciar la implantació de graus i màsters similars als graus sandwich britànics, en els quals l’estudiant fa una aturada de sis mesos o, preferentment, un any per incorporar-se, gairebé com un treballador més, a una empresa relacionada amb el grau que està cursant, per després reincorporar-se a la universitat i completar la carrera.

El nombre d’universitats britàniques oferint una gamma més elevada d’aquests graus no és prou alt a causa d’una limitació, encara que aquests darrers anys ha augmentat lleugerament. La reticència dels empresaris a dedicar temps a supervisar els estudiants és el principal problema.

Les darreres dades estadístiques del Regne Unit publicades (curs 2017/2018, extretes d’un estudi del 2021) indiquen que l’11,1% dels estudiants cursen graus sandwich. Les dades són dispars. Més del 30% dels que cursen estudis relacionats amb l’agricultura i més del 20% en ciències de la computació, enginyeries, veterinària i economia i administració.

Implantar a Catalunya un programa semblant requeriria: 1r) un acord del govern i les universitats, 2n) un llarg i lent procés per a l’aprovació de cada grau (s’ha d’aprovar pel Consell de Ministres), 3r) una treball conjunt d’universitats i govern amb diferents empreses i possibles ocupadors, i 4t) definició d’un marc legal que empari tota la casuística de la doble adscripció de l’estudiant (feina i estudi).

Al meu parer, caldria plantejar un pla pilot, com es va fer amb el doctorat industrial, per valorar la viabilitat del programa.