La desigualtat és un fenomen de llarg termini, i és cert que el poder i la capacitat de l’elit econòmica de determinar les regles del joc institucionals i polítiques ha estat un dels factors més importants des del segle XIX i potser des de molt abans. I això vol dir que qüestions com ara la protecció de la terra, el tipus de formació que es proveeix o les característiques de les institucions que es construeixen estan a favor de protegir els interessos dels rics i en contra d’expandir institucions democràtiques que puguin fer pressió cap a una societat més igualitària.

El que dic és que cada vegada hi ha més països que s’assemblen a l’Amèrica Llatina. Sobretot els Estats Units, però també Espanya i altres països europeus. Tot i que soc conscient que encara hi ha diferències, per la capacitat de l’estat del benestar de compensar algunes d’aquestes desigualtats i de protegir part de la població, correm el risc de llatinoamericanitzar-nos.

Doncs que, com ha demostrat Thomas Piketty, acumulem vint o trenta anys d’enorme creixement de la desigualtat, i això és causa i conseqüència d’un seguit d’efectes negatius que tenen a veure amb la capacitat de l’elit financera de determinar les regles del joc i, a través dels mitjans de comunicació, de dominar les narratives, és a dir, com veiem el món, en temes com ara els impostos o la transcendència de gastar o no en educació o en sanitat per tal de fer societats més competitives.

És una de les raons importants, perquè han determinat un relat molt potent d’allò que és possible o convenient fer. Ara bé, la globalització i la competència entre països per les empreses i la incapacitat de coordinar-se entre si és determinant en la reducció dels impostos.

Hi ha un conflicte entre el pagament del deute i les expectatives que té la població que augmentin els serveis públics i es mantinguin d’alta qualitat. I en aquest context, si no es posa més com a opció l’augment dels impostos ens podem trobar amb problemes greus.

Si el sistema no és capaç de respondre a uns ciutadans que cada vegada troben que les seves vides estan més qüestionades, aquests ciutadans busquen altres opcions. El populisme és un risc, però no hi estem abocats. Els partits tradicionals han de ser conscients de com respondre als ciutadans i de la necessitat de construir narratives diferents.

Bona part de la recerca econòmica ha demostrat la importància dels sindicats per reduir la desigualtat, sobretot quan els sindicats poden donar empara a un grup ampli de població. És important legislar primer enfortint els sindicats i segon fent que les negociacions siguin en l’àmbit sectorial o nacional, ja que això expandirà la possibilitat de protegir els treballadors.

És una mesura que ens pot semblar d’un altre planeta, però cal que comencem a pensar-hi, com ja estan fent a Suïssa, perquè és molt important per reduir l’enorme concentració de la riquesa en pocs actors empresarials. En els anys vuitanta, el diferencial entre els salaris més baixos i els més alts de les empreses era relativament baixa; en canvi, va ser un període d’alta productivitat en molts països. Per tant, la narrativa que ens diu que s’ha de pagar moltíssim els presidents i gerents d’empreses no està basada en els fets i no passaria res si es regulés.

Sí, és la idea que cal crear incentius, que els incentius són els que creen les accions de les persones. I tant que són importants! Però en aquests moments aquests incentius són tan grans que acaben estimulant més el comportament rendista i la falta d’innovació que no el contrari. I l’experiència de l’Amèrica Llatina ho demostra.

Allà els esforços de les grans fortunes s’enfoquen a influir en la política pública i la de la competència per protegir precisament aquestes rendes, perquè això és més fàcil que innovar.

La renda vital és un dels factors que ha d’estar en la conversa, però sovint s’hi ha posat massa l’accent, com si fos la gran resposta. Per al benestar de la població, la qualitat dels serveis públics (educació, salut, habitatge i pensions) és més important que la renda bàsica. Dit això, la gran resposta als reptes del mercat laboral és entendre que les societats no es tornaran més pobres, sinó que tindrem menys ocupació i que caldrà cercar altres mecanismes de redistribució o millorar els que ja tenim.