El turisme és una neces­si­tat bàsica. Els indi­vi­dus de totes les soci­e­tats tenen –tenim- la neces­si­tat de can­viar d’aires, de vis­tes, d’ali­ments, de manera de ves­tir, de veïnatge, de música de fons, per uns dies. Des­plaçant-nos. Fins al segle XX, aquesta neces­si­tat només podia ésser satis­feta per unes mino­ries pri­vi­le­gi­a­des. Al XIX, comença a can­viar (tot i que les vacan­ces paga­des tar­da­ran a arri­bar).

El turisme és, en part, un invent suís. Bar­to­meu Amen­gual, futur secre­tari de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, a La indus­tria de los foras­te­ros (Palma de Mallorca, 1903), basant-se en el model alpí, pro­posa als visi­tants de Mallorca fer vacan­ces... a la serra de Tra­mun­tana!

Però, el turisme urbà és, també, impor­tant. Alguns cata­lans, sense pro­po­sar-s’ho explícita­ment, hi han con­tribuït. Han par­ti­ci­pat, per exem­ple, en la rein­venció de París, i de Venècia, com a ciu­tats també turísti­ques.

El 1769, Antoni de Sar­tina (Bar­ce­lona, 1729 - Tar­ra­gona, 1801), màxima auto­ri­tat del muni­cipi de París, decidí implan­tar els llums/fanals d’oli pen­jats al mig dels car­rers, subs­ti­tuint les insu­fi­ci­ents teie­res. Tal com havia fet el Con­sell de Cent de Bar­ce­lona, uns anys abans. L’objec­tiu era aug­men­tar la segu­re­tat noc­turna dels ciu­ta­dans. Però, fou una pri­mer pas vers el que se’n dirà “Paris, Ville Lumière”.

Però, el català més deci­siu per fer de la capi­tal fran­cesa una ciu­tat també turística fou l’indus­trial tèxtil Josep Oller (Ter­rassa, 1839 – París, 1922). El més cone­gut dels invents d’Oller és el mític Caba­ret Bal de Mou­lin Rouge. Inau­gu­rat el 1889, al barri de Mont­mar­tre. Però, abans, el 1878, Oller havia posat en marxa l’Hipòdrom d’Alma. El 1885, la Grande Pis­cine Roc­hec­ho­uart, de 600 m² de superfície, 500 cabi­nes en cinc gale­ries super­po­sa­des, una gran buga­de­ria al semi­so­ter­rani i uns grans magat­zems a planta baixa. El 1886, Les Arènes Nau­ti­ques: un circ on la pista es trans­for­mava ràpida­ment en pis­cina amb fun­ci­ons de pista d’espec­ta­cle. El 1888, inau­gu­ra­ria les Attrac­ti­ons Oller, amb mun­ta­nyes rus­ses, que, el 1893, trans­for­ma­ria en el music-hall Olym­pia, que esde­vin­dria, aviat, famós, i encara fun­ci­ona (ara: el text de la placa a la paret que informa de la seva cre­ació, oblida que Oller havia nas­cut a Ter­rassa).

Venècia va esde­ve­nir, al segle XX, una de les ico­nes del turisme mun­dial. En una petita part, gràcies a Marià For­tuny (Gra­nada, 1871 – Venècia, 1949), que -pro­ce­dent de París- s’hi va ins­tal·lar, amb la seva mare, el 1889 (el pare, el pin­tor reu­senc For­tuny, havia mort a Roma feia uns anys).

Des de Venècia, For­tuny des­plegà un impres­si­o­nant con­junt d’acti­vi­tats, que encara con­ti­nuen. El seu dis­seny –paten­tat el 1906- d’un ves­tit de seda de dona, Delp­hos, de 400 plecs que eli­mi­na­ven les coti­lles ha esde­vin­gut una icona. Encara que, després de la seva mort, Hen­ri­ette Negrin llancés als canals els 15 tints que uti­lit­zava per fer un sol color. Les seves làmpa­des elèctri­ques (d’acord amb l’AEG) i els seus coi­xins es con­ti­nuen fabri­cant i venent: a la fàbrica que va posar en fun­ci­o­na­ment el 1919 a l’illa de la Giu­decca, i a tot el món. El palau labo­ra­tori on va viure i tre­ba­llar -el Palazzo Pesaro degli Orfei- ha esde­vin­gut el Museu For­tuny, que nodreix de peces en préstec les expo­si­ci­ons que es van dedi­cant a l’empre­sari fill de gran pin­tor que ha estat bate­jat com a “mag de Venècia”.