“La innovació en els envasos no depèn de substituir el plàstic”

Mirem d’enten­dre la cadena de valor de manera àmplia: des dels pro­duc­tors de matèries pri­me­res -cal pen­sar que entre un 30 i un 40% del plàstic que es que pro­du­eix és per enva­sar o emba­lar-, els que fan packa­ging pri­mari o secun­dari, els fabri­cants de maquinària -Cata­lu­nya és molt forta en béns d’equi­pa­ment-, les arts gràfiques, els pro­duc­tors d’adhe­sius, els de tin­tes, els enva­sa­dors... És un sec­tor tant des­co­ne­gut com impor­tant. Pen­seu que His­pack, la fira del sec­tor, és la segona en importància que orga­nitza Fira de Bar­ce­lona, després d’Ali­mentària.

Nosal­tres no som una asso­ci­ació lob­bista que vol pre­ser­var a ultrança l’statu quo amb argu­ments defen­sius. La nos­tra línia argu­men­tal no és l’immo­bi­lisme, sinó tot el con­trari: aju­dem les empre­ses a adap­tar-se als can­vis de la soci­e­tat. Estem molt a favor de l’eco­no­mia cir­cu­lar i volem ser part dels debats que hi hagi sobre aquests rep­tes, però de vega­des sents coses que no s’aguan­ten i hi ha una bretxa entre el que es demana i el que es fa.

Pensi en dinàmiques en auge, com ara el comerç electrònic i el men­jar pre­pa­rat. Les pre­vi­si­ons per als pro­pers qua­tre anys són que el packa­ging crei­xerà en tots els sub­sec­tors a un ritme d’1-2% anual. Davant d’això, la indústria ha de faci­li­tar el reci­clatge i la reu­ti­lit­zació, i pot fer més del que fa, però l’altra pota de la sos­te­ni­bi­li­tat és la reducció, i aquí la soci­e­tat va en el sen­tit opo­sat. Dit això, es posa molt el focus en el packa­ging i poc en el pro­ducte. Pro­duir ali­ments té un impacte molt nota­ble, en con­sum d’aigua, de recur­sos energètics, de gene­ració de resi­dus... Pro­por­ci­o­nal­ment, l’impacte de l’envàs i l’emba­latge és molt petit. I fa una funció fona­men­tal, perquè amb els requi­sits sani­ta­ris no es podria ali­men­tar la gent sense packa­ging.

El full de ruta que fixa Europa d’aquí al 2030 és tre­ba­llar les tres potes. La pri­mera, mirar que l’envàs que posis al mer­cat sigui reci­cla­ble. En els dar­rers anys s’ha tre­ba­llat molt per reduir gra­mat­ges, és a dir, posar menys mate­rial, i això ja està molt opti­mit­zat. I ara el repte és que allò que es posi al mer­cat es pugui reci­clar, i no vol dir que tècni­ca­ment sigui reci­cla­ble, sinó que hi hagi un mer­cat secun­dari que pagui els cos­tos de trans­for­mar l’envàs uti­lit­zat per tor­nar-lo a posar al mer­cat, i no sem­pre és fàcil ali­near totes les peces. Després, que allò que arribi al con­su­mi­dor con­tin­gui en la mesura del pos­si­ble mate­rial reci­clat són dues coses que van lli­ga­des, perquè si esti­mu­les intro­duir mate­rial reci­clat gene­res demanda i faci­li­tes que es reci­cli. I final­ment, la reu­ti­lit­zació, i aquí cada vegada veu­rem més enva­sos que es ren­ten i es tor­nen a uti­lit­zar.

A curt ter­mini, no tro­ba­rem un mate­rial dife­rent al plàstic i amb les seves pro­pi­e­tats. Perquè des que es troba un mate­rial fins que s’intro­du­eix al mer­cat sem­pre pas­sen dècades. La inno­vació depèn de faci­li­tar el reci­clatge i de no fer-ne un sobreús. Molts enva­sos són mul­ti­capa, és a dir, estan for­mats per dife­rents làmines de plàstic i adhe­siu, imper­cep­ti­bles al con­su­mi­dor, i cada capa fa la seva funció. Ara anem cap al mono­ma­te­rial, és a dir a uti­lit­zar menys adhe­siu i menys tinta, per faci­li­tar el reci­clatge.

El bioplàstic o el plàstic com­pos­ta­ble no dei­xen de ser plàstics; no tenen un ori­gen fòssil, però con­tri­bu­ei­xen igual al pro­blema dels plàstics. I quan es diu que és com­pos­ta­ble, ho és en con­di­ci­ons indus­tri­als.

Per això el que fa la indústria és ama­gar-lo. L’altre dia vaig veure en un super­mer­cat una pizza enva­sada amb plàstic i amb un cartró a sobre, que no és neces­sari perquè és un sobre­en­va­sa­ment, però la manera de dis­si­mu­lar un ali­ment que ha d’anar en plàstic és camu­flant-lo en cartró, que supo­sa­da­ment és millor. Les safa­tes també són de cartró, amb una làmina de plàstic que dona com a resul­tat un mate­rial com­plex que no es podrà reci­clar. La falta d’un debat madur se’ns pot girar en con­tra.

En rea­li­tat penso que ara estem en un punt d’inflexió en què el sec­tor s’ha ado­nat que es tracta d’expli­car millor les coses. L’altre dia vaig tenir una tro­bada amb una gran empresa de repar­ti­ment a domi­cili que ja no venia con­di­ci­o­nada per si plàstic sí o plàstic no, volia argu­ments. Ens deia que el packa­ging és el 13% de la seva pet­jada de car­boni i que volia fer acci­ons per millo­rar-ho. Jo els adver­tia que pot­ser hi ha acci­ons que els seus con­su­mi­dors no les per­ce­bran com a prou bones perquè el mer­cat no vol plàstics, i ells ens deien que ho expli­ca­rien. Penso que estem en la fase de mirar real­ment què és el més bo i expli­car-ho. Perquè en molts casos ens podem tro­bar amb això, que el mer­cat per­cebi una cosa però la rea­li­tat sigui una altra.

El que dic és que no es pot subs­ti­tuir tot el plàstic que con­su­mim per paper, la indústria pape­rera no podria i mol­tes apli­ca­ci­ons no serien pos­si­ble. Sí que hi ha coses a la fron­tera que es podria mirar si és millor una solució en paper o en plàstic. Però tam­poc hi ha tant paper, i ha pujat molt de preu pel tema del comerç electrònic, per l’espe­cu­lació del mer­cat inter­na­ci­o­nal i pel fet que per pro­duir paper es neces­sita molta aigua.

Hi ha molt debat sobre això, però nosal­tres diem que manen els enva­sa­dors, i que la indústria d’enva­sos i d’emba­latge fa allò que els manen, tot i que dar­re­ra­ment l’eficiència logística de l’envàs ha gua­nyat ter­reny. S’estan fent mol­tes acci­ons per ser tan òptims com sigui pos­si­ble, i aquí la gran dis­tri­bució ha fet feina. Per a la indústria ali­mentària, que és on hi ha el volum del packa­ging, la pri­o­ri­tat és que garan­teixi la segu­re­tat ali­mentària, que esti­gui bé de preu i, final­ment, si pot ser que sigui sos­te­ni­ble. Per aquest ordre. El fac­tor preu és un tema impor­tant, per exem­ple, a l’hora d’intro­duir inno­va­ci­ons si supo­sen un sobre­cost.

És un exer­cici que fem sovint al clúster, i hi con­vi­dem els nos­tres asso­ci­ats.

La gent es depri­meix perquè encara hi ha poques coses resol­tes. Sovint el fabri­cant no sap què passa amb allò que posa al mer­cat. La falta d’una har­mo­nit­zació euro­pea sobre el packa­ging és un pro­blema afe­git i una de les grans pre­o­cu­pa­ci­ons dels fabri­cants. Per això quan visi­tem una planta de recu­pe­ració tenen molt d’interès a veure què passa local­ment amb allò que ells fabri­quen. Cal avançar en l’estan­da­rit­zació de pro­duc­tes i cal legis­lar i dir com han de ser els enva­sos.

En tenim alguna.

Sí. Són dos mons que han d’anar con­nec­tats i que fins ara ho han estat poc. Les empre­ses, però, són les pri­me­res interes­sa­des a con­nec­tar aquests dos mons. Veig mol­tes pimes que estan inver­tint en el reci­clatge per un tema d’opor­tu­ni­tat. Fins ara ha estat un món amb poc incen­tiu, que fun­ci­ona per lici­tació pública i fan una sepa­ració molt bàsica. En els pro­pers anys es trans­for­marà bas­tant. O són ells o ho farà algú altre...

Nosal­tres estem inci­dint en els pro­jec­tes de pimes, perquè hi ha molts recur­sos en joc. Per fer-nos-en una idea, les con­vo­catòries de les ano­me­na­des “agru­pa­ci­ons empre­sa­ri­als inno­va­do­res”, que anu­al­ment esta­ven dota­des amb 8 mili­ons d’euros, ara han pas­sat a 115 mili­ons en dos anys. De manera que al clúster, que solem fer entre qua­tre i sis pro­jec­tes l’any, ara en farem cinc cada tres mesos.

Bàsica­ment a incor­po­rar tec­no­lo­gia madura en noves apli­ca­ci­ons per millo­rar pro­ces­sos. Les empre­ses ho veuen com una opor­tu­ni­tat i estan fent pro­jec­tes més ambi­ci­o­sos apro­fi­tant que hi ha fons. Però són empre­ses entre­na­des en aquesta dinàmica. Una empresa que mai no hagi fet pro­jec­tes d’inno­vació col·labo­ra­tiva difícil­ment s’hi podrà incor­po­rar.

És un món com­plex i burocràtic. En el nos­tre àmbit hi ha tants fons a dis­po­sició que ens podem tro­bar amb el risc de no poder exhau­rir-los en el temps que ens dema­nen. S’han de pre­pa­rar memòries tècni­ques i econòmiques, iden­ti­fi­car la idea del pro­jecte i després la d’exe­cució, i tot s’ha de jus­ti­fi­car docu­men­tal­ment. Hi ha una part admi­nis­tra­tiva fei­xuga asso­ci­ada, i no donem a l’abast.