Sí, la gas­tro­no­mia ho està fent bé perquè hi ha talent indi­vi­dual i talent col·lec­tiu. La gas­tro­no­mia ha donat grans noms, com ara Fer­ran Adrià, Carme Rus­ca­lleda i Dani García, que surt en el lli­bre, que, en canvi, apre­nen i coo­pe­ren entre ells. Això, que és la clau de la pro­jecció inter­na­ci­o­nal, no ho veiem tant en el món de la moda, per exem­ple.

Moda té dues accep­ci­ons: allò que és freqüent, i això no esta­ria mala­ment, i allò que és super­fi­cial. Mark Twain deia: “No és allò que no sabem el que ens fica en embo­lics, sinó allò que donem per cert i no ho és.” El pro­blema del talent és que la major part de la gent n’inventa defi­ni­ci­ons que no calen, perquè només cal anar al dic­ci­o­nari, i, a més, l’atri­bu­eix a alguna cosa innata, a un do sobre­na­tu­ral. Coses estranyíssi­mes.

El talent digi­tal és impor­tant, però és una part molt petita. Man­power Group cal­cula que hi ha una escas­se­tat de talent del 85%, tant a l’Estat com al món, és adir, més de vuit de cada deu posi­ci­ons que cal selec­ci­o­nar o bé costa moltíssim cobrir-les o és impos­si­ble. I això és també talent comer­cial, admi­nis­tra­tiu, direc­tiu...

L’Estat espa­nyol ocupa el lloc 43è en qua­li­tat direc­tiva, quan és una de les 15 majors eco­no­mies del pla­neta i el 4t país en esco­les de negoci, i, efec­ti­va­ment, és para­do­xal. Hem de pen­sar que el millor està per arri­bar. Però el dèficit està sobre­tot en la pime, en què hi ha, com en la pel·lícula de Fer­nando León de Ara­noa, bons patrons amb bona intenció que diri­gei­xen molt mala­ment.

Malau­ra­da­ment per aquest con­trast de qua­li­tat direc­tiva, pro­ba­ble­ment siguem el millor país per viure-hi, per gas­tro­no­mia, clima i cul­tura, però no per tre­ba­llar-hi. Això fa que cada cop tin­guem més pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen per a com­pa­nyies estran­ge­res i de l’estran­ger, però que viuen aquí. Per fide­lit­zar el talent el 70% depèn del lide­ratge, i això fa que els direc­tius que no ho facin bé tin­guin el risc de per­dre els equips.

La retri­bució sem­pre ha estat una con­dició necessària però no sufi­ci­ent. El que marca la diferència és el pro­jecte, que té dues grans vari­a­bles: el propòsit i si és il·lusi­o­nant per al pro­fes­si­o­nal. Molt joves van a empre­ses emer­gents perquè cre­uen que estan can­vi­ant el món i perquè són molt a prop de les deci­si­ons. El feno­men de la “gran des­ban­dada”, com jo ano­meno “the great resig­na­tion”, que sem­blava que només pas­sava als Estats Units a més del 40% dels seus emple­ats, està pas­sant a Europa igual o pit­jor, en sec­tors com ara el turisme, la indústria i els ser­veis, en què la gent aban­dona les com­pa­nyies, però sobre­tot aban­dona els caps.

El talent és capa­ci­tat i com­promís, i dins de la capa­ci­tat hi ha apti­tud i acti­tud. Per aquest ordre, perquè no hi ha res pit­jor que un xim­ple moti­vat, i dar­re­ra­ment n’hi ha molts en les tertúlies.

Perquè, ara, tot­hom sap de talent i per això, per exem­ple, no se selec­ci­ona ade­qua­da­ment. Una altra dada: som el país 116 del món en selecció i en des­vin­cu­lació. Quan la selecció no la fan pro­fes­si­o­nals, el fracàs és del 42%; és a dir, que més val tirar una moneda a l’aire, que té la mateixa vali­desa. Aquest és un pro­blema molt seriós: si no atra­iem talent de debò des de l’inici, tenim gent medi­o­cre a qui no podem ofe­rir l’opor­tu­ni­tat de donar la seva millor versió. Per això som també líders en sobre­qua­li­fi­cació: el 60% de la gent que entra en les com­pa­nyies està més pre­pa­rada del que reque­reix el lloc.

Es dona la para­doxa que, sent el talent allò que marca la diferència i que és escàs (el des­proveïment més greu en aquests moments no és de matèries pri­me­res o de xips o d’ener­gia, és de talent; amb una penúria del 85% no hi ha talent per a tot­hom!), molts depar­ta­ments de recur­sos humans, jo diria més del 80%, no pen­sen estratègica­ment, sinó tàcti­ca­ment. No saben de finan­ces, amb la qual cosa des­co­nei­xen la seqüència que va del talent als resul­tats de nego­cis. I, després, molts s’han con­ver­tit en els dar­rers buròcra­tes. Amb la idea de la pau social, per exem­ple, no volen ser valents i t’ado­nes que només volen sor­tir en la foto, més que resol­dre pro­ble­mes. Les enques­tes de clima s’han de fer amb volun­tat real de millora, no per dir “mira que bé que estem”, perquè això és com­plaença, i la com­plaença porta a la decadència. Veig més impli­cació en el talent per part dels CEO que dels depar­ta­ments de recur­sos humans, quan hau­rien de ser els que mar­ques­sin la pauta en la selecció, el desen­vo­lu­pa­ment i el com­promís i els pri­mers a ado­nar-se que si una empresa no està ben lide­rada no podrà sobre­viure amb la crisi que ens ve aquest setem­bre.