En temps de sequera recurrent, la discussió al voltant de quina és la gestió més intel·ligent de l’aigua esdevé un debat ciutadà de primera magnitud. Ho veiem en el cas del Pla de gestió de districte de conca fluvial de Catalunya (PGDCFC), que entra en el tercer cicle de planificació (2022-2027) per complir amb les exigències de la Directiva Marc de l’Aigua. S’enfronten la necessitat d’estalviar més recurs hídric, si s’escau per la via tributària, amb la construcció de dessaladores per garantir la seguretat hídrica o demanar més eficiència als grans consumidors per recuperar cabal de manteniment als nostres rius, entre altres qüestions.

Diu Elisenda Forés, representant d’Aigua és Vida, plataforma que aplega un conjunt d’entitats ecologistes i socials, i que ha fet tot un seguit d’al·legacions al pla: “En un país mediterrani com el nostre, sempre caldrà planificar amb la perspectiva que les sequeres, amb el canvi climàtic, cada vegada seran més extremes, i el que no pot ser és introduir més aigua al sistema perquè sigui consumida.” Per a Aigua és Vida, no és admissible que es prevegi un augment de la demanda en 60 hm³ anuals i que la solució siguin dessaladores, unes infraestructures cares, de molt consum energètic i que generen residus com les salmorres.

Per a Jordi Molist, director de l’Àrea d’Abastament d’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), “per assolir una seguretat hídrica òptima, calen infraestructures addicionals, com ampliar la dessaladora de Blanes en 20 hm³/any més, fins als 80, construir-ne una de nova a l’àrea de Cunit-Cubelles, construir trenta plantes més de reutilització i, en un futur pròxim, potabilitzar aigua del Besòs”.

Interioritzar el discurs de l’estalvi. Com diu Forés, “l’agricultura, els cultius de la gran empresa agroindustrial, no ha fet l’esforç que els corresponia i han impulsat els regadius per obtenir més rendiment econòmic”. Molist reconeix que, efectivament, el regadiu és un consum molt important, el 35% a Catalunya, però “ja es pot veure com s’està aprofitant l’oportunitat de modernitzar el reg, de forma parcial o integral, tot passant de regar a manta a transportar-la des del canal obert per canonada a la finca, on es rega a pressió, amb goters o aspersors”. A més, també s’està evolucionant des de sistemes de contribució per mesurar amb comptadors el consum de metres cúbics consumits, “cosa que estimula l’estalvi”. La via d’aprofundir en els tributs, que demana Aigua és Vida, no es preveu a l’ACA: “Ara mateix el cànon ja suposa un incentiu, amb quatre trams en domèstic. En la indústria, també s’ha fet un gran esforç.” Tanmateix, com estima Forés, l’efecte dissuasiu de l’impost podria ajudar “a reduir les pèrdues a la xarxa, amb penalitzacions als municipis, que en tenen la competència, que no s’esforcen a impedir les fuites d’aigua”. El rendiment mitjà de la xarxa és del 78%, i “si bé és innegable que hi ha fuites, també és cert que hi ha frau en el comptatge o usos que no es mesuren, com ara l’aigua utilitzada per apagar incendis”.

Sens dubte, un dels punts més polèmics és la reducció en un 40% dels cabals de manteniment dels rius en el Pla 2016-2021, que Aigua és Vida estima que s’ha fet per beneficiar els titulars privats d’aprofitaments hidroelèctrics i les comunitats de regants. A través de Molist, l’ACA es defensa: “Amb el 60% ja hem topat amb els productors hidroelèctrics i els regants, que ens han interposat contenciosos que hem guanyat als tribunals.” Afegeix que les concessions establertes des del 2006 -quan es va redactar el pla sectorial de cabals de manteniment- han de respectar el 100% del cabal, mentre que el 60% és per a les anteriors a aquesta data.

Des de les entitats socials també es detecta “manca de voluntat política per construir xarxes separatives i aprofitar així l’aigua de la pluja, que es podria destinar al reg”. En resposta, Molist considera: “Ja hi ha ajuntaments amb ordenances que disposen que les cases amb jardí recullin l’aigua de la pluja. A la gran ciutat és molt difícil fer-ho, caldrien escomeses de baixada i pujada.” En canvi, “és més útil, com es fa en diversos ajuntaments, aprofitar les aigües grises de la dutxa per passar-les via dipòsit a inodors, i així estalviar un 30%.”