Gran angular

El deute no és prioritat, o potser sí?

Cal un equilibri entre la política monetària i la fiscal contra la inflació per evitar un excés d’endeutament

Si no s’assoleix l’equilibri, es pot patir la pressió dels mercats
Cal dedicar part de la recaptació extra d’impostos a reduir el deute

En el pas­sat recent, man­te­nir a rat­lla el deute dels estats era una pre­o­cu­pació pri­mor­dial de governs, Comissió Euro­pea i BCE, però ara les cir­cumstàncies històriques són unes altres, i per la neces­si­tat de redreçar la situ­ació amb un esforç inver­sor, a la UE gai­rebé cap estat com­pleix el man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal que diu que el deute no pot superar el 60% del PIB.

En el cas de l’Estat espa­nyol, aquesta dada macro regis­trava al setem­bre els 1,49 bili­ons d’euros, un 117,7% sobre el PIB. Ha dei­xat de ser pri­o­ri­tari con­te­nir el deute? Com explica Pedro Aznar, pro­fes­sor d’eco­no­mia i finan­ces d’Esade, ara “el que toca és què fer amb una inflació des­bo­cada, i si apu­jar tipus per con­tro­lar-la frena l’eco­no­mia el que no pots fer és uti­lit­zar la palanca fis­cal per reduir deute, perquè ales­ho­res la fre­nada és doble”. I les lliçons del 2008 van ser prou clares: “Es va demos­trar que una aus­te­ri­tat pre­ci­pi­tada no és la solució.” En aquest sen­tit, els vigi­lants ins­ti­tu­ci­o­nals es mos­tren com­pren­sius: “En algun moment, el BCE dema­narà dis­ci­plina física, però ara con­si­dera que no és moment de res­tric­ci­ons, sem­blant­ment al Banc d’Espa­nya, que entén que ara és el moment dels ajuts per espe­ro­nar l’eco­no­mia, però també diu que això no pot ser estruc­tu­ral.”

És clar que la inflació, en qüesti­ons de deute, pot donar molt de joc: “D’una banda es redu­eix el valor del deute, bene­fi­cia el deu­tor i, de l’altra, incre­menta la recap­tació d’impos­tos.” Una expli­cació per al relax amb què s’afronta el crei­xe­ment del deute. A Pedro Aznar li sem­bla­ria “rao­na­ble” des­ti­nar part de la recap­tació extra, “un cop coberta la pro­tecció dels més neces­si­tats, a eixu­gar deute”. En con­sonància amb altres experts, troba encer­tat “reduir la des­pesa en pres­ta­ci­ons d’atur amb pro­gra­mes direc­tes d’aug­ment de la con­trac­tació amb incen­tius o poten­ci­ant els ERTO per pro­te­gir llocs de tre­ball, el gran encert de la crisi gene­rada per la covid”.

Pel pro­fes­sor de finan­ces d’EADA Rafael Sam­bola, i amb el benentès que tra­ves­sem de fet una poli­crisi, “és perillós el risc d’una mala cali­bració entre la política monetària, la fis­cal i la finan­cera”. Si no s’asso­leix aquest equi­li­bri, hom pot patir la pressió dels escèptics mer­cats, que cas­ti­ga­rien amb puja­des de les pri­mes de risc: “Ja hem vist al Regne Unit com els mer­cats, els cava­llers vigi­lants dels bons de deute, no s’han cre­gut el govern, que volia rebai­xar impos­tos als rics, i l’han fet caure.” Sam­bola creu que si el crei­xe­ment del deute no ha gene­rat des­fici fins ara ha estat pel com­promís del BCE d’acti­var quan s’escai­gui el meca­nisme anti­frag­men­tació per evi­tar que es dis­pa­rin les pri­mes de risc. “Però la inflació con­ti­nua crei­xent..., pot pas­sar com als setanta, quan es va desan­co­rar per anys.” I, sobre­tot, cal estar a l’aguait del com­por­ta­ment de tot allò que s’ano­mena la banca a l’ombra (plans de pen­si­ons, fons d’inversió, soci­e­tats de capi­tal risc), que “inver­tei­xen en actius poc líquids i si tenen neces­si­tat de liqui­di­tat en un moment deter­mi­nat, què pot pas­sar?” Almenys, ara “a diferència de cri­sis ante­ri­ors, la UE no segrega entre països rics i pobres, tots són al mateix esce­nari, i no seria des­car­ta­ble que es recu­pe­res­sin pro­jec­tes com el dels euro­bons”. Venim d’anys còmodes per a l’Estat, en què el ser­vei al deute no era gaire pesant, durant molts mesos per sota de l’1%. “El cost era molt baix, i les emis­si­ons de deute eren subs­tituïdes sense pro­ble­mes per unes altres”, com comenta Albert Car­re­ras, direc­tor d’ESCI-UPF. Ara bé, si els tipus d’interès crei­xen i això reper­cu­teix en el ren­di­ment del bo a deu anys, que ara ja és al 3,44%, “pot haver-hi pro­ble­mes, perquè puja­ria el cost del ser­vei al deute, cada vegada seria més car endeu­tar-se al mer­cat”. Fins ara, als pres­su­pos­tos gene­rals sem­pre es pre­veia que els cos­tos del ser­vei al deute ana­ven a la baixa, però això podria can­viar els pròxims anys. Per a Espa­nya, i la UE, endeu­tar-se no és una decisió tan sen­zi­lla com per als EUA: “Pel fet de ser la pri­mera potència, amb la divisa més forta, el seu deute es col·loca fàcil­ment al mer­cat.”

No és des­car­ta­ble que la inflació, que algu­nes pro­jec­ci­ons ja fan dava­llar per al 2023, pugui ser reac­ti­vada per fac­tors impre­vis­tos, i “una inflació per­ma­nent al 6%, per exem­ple, duria el BCE a inten­si­fi­car la pujada de tipus per domar la inflació, o optar per can­viar el pacte cons­ti­tu­tiu del BCE, i que fixar un sos­tre màxim del 2% d’inflació es revisi i hi hagi més fle­xi­bi­li­tat”. Tot pas­sa­ria perquè Ale­ma­nya hi accedís.

L’opció de reestructurar

En els moments que la covid escanyava més l’economia, i calia gastar per donar-li respiració assistida, es va debatre si calia reestructurar el deute o fins i tot d’anar al bescanvi del deute actual per deute perpetu sense interessos. Pel professor Pedro Aznar, “no anirem cap a la reestructuració, perquè restaria malmesa la imatge de la UE, i cauria el ràting del seu crèdit en el marc d’una economia globalitzada”. Per Albert Carreres, “no hi ha d’haver por que no es pugui retornar el deute, quan es fan emissions a 25 anys, però podria arribar a passar si per exemple l’economia alemanya fos sotmesa a una forta pressió”. El BCE, per tancar debats, té el seu mecanisme per comprar deute de qualsevol país quan vagin mal dades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.