En el passat recent, mantenir a ratlla el deute dels estats era una preocupació primordial de governs, Comissió Europea i BCE, però ara les circumstàncies històriques són unes altres, i per la necessitat de redreçar la situació amb un esforç inversor, a la UE gairebé cap estat compleix el mandat constitucional que diu que el deute no pot superar el 60% del PIB.

En el cas de l’Estat espanyol, aquesta dada macro registrava al setembre els 1,49 bilions d’euros, un 117,7% sobre el PIB. Ha deixat de ser prioritari contenir el deute? Com explica Pedro Aznar, professor d’economia i finances d’Esade, ara “el que toca és què fer amb una inflació desbocada, i si apujar tipus per controlar-la frena l’economia el que no pots fer és utilitzar la palanca fiscal per reduir deute, perquè aleshores la frenada és doble”. I les lliçons del 2008 van ser prou clares: “Es va demostrar que una austeritat precipitada no és la solució.” En aquest sentit, els vigilants institucionals es mostren comprensius: “En algun moment, el BCE demanarà disciplina física, però ara considera que no és moment de restriccions, semblantment al Banc d’Espanya, que entén que ara és el moment dels ajuts per esperonar l’economia, però també diu que això no pot ser estructural.”

És clar que la inflació, en qüestions de deute, pot donar molt de joc: “D’una banda es redueix el valor del deute, beneficia el deutor i, de l’altra, incrementa la recaptació d’impostos.” Una explicació per al relax amb què s’afronta el creixement del deute. A Pedro Aznar li semblaria “raonable” destinar part de la recaptació extra, “un cop coberta la protecció dels més necessitats, a eixugar deute”. En consonància amb altres experts, troba encertat “reduir la despesa en prestacions d’atur amb programes directes d’augment de la contractació amb incentius o potenciant els ERTO per protegir llocs de treball, el gran encert de la crisi generada per la covid”.

Pel professor de finances d’EADA Rafael Sambola, i amb el benentès que travessem de fet una policrisi, “és perillós el risc d’una mala calibració entre la política monetària, la fiscal i la financera”. Si no s’assoleix aquest equilibri, hom pot patir la pressió dels escèptics mercats, que castigarien amb pujades de les primes de risc: “Ja hem vist al Regne Unit com els mercats, els cavallers vigilants dels bons de deute, no s’han cregut el govern, que volia rebaixar impostos als rics, i l’han fet caure.” Sambola creu que si el creixement del deute no ha generat desfici fins ara ha estat pel compromís del BCE d’activar quan s’escaigui el mecanisme antifragmentació per evitar que es disparin les primes de risc. “Però la inflació continua creixent..., pot passar com als setanta, quan es va desancorar per anys.” I, sobretot, cal estar a l’aguait del comportament de tot allò que s’anomena la banca a l’ombra (plans de pensions, fons d’inversió, societats de capital risc), que “inverteixen en actius poc líquids i si tenen necessitat de liquiditat en un moment determinat, què pot passar?” Almenys, ara “a diferència de crisis anteriors, la UE no segrega entre països rics i pobres, tots són al mateix escenari, i no seria descartable que es recuperessin projectes com el dels eurobons”. Venim d’anys còmodes per a l’Estat, en què el servei al deute no era gaire pesant, durant molts mesos per sota de l’1%. “El cost era molt baix, i les emissions de deute eren substituïdes sense problemes per unes altres”, com comenta Albert Carreras, director d’ESCI-UPF. Ara bé, si els tipus d’interès creixen i això repercuteix en el rendiment del bo a deu anys, que ara ja és al 3,44%, “pot haver-hi problemes, perquè pujaria el cost del servei al deute, cada vegada seria més car endeutar-se al mercat”. Fins ara, als pressupostos generals sempre es preveia que els costos del servei al deute anaven a la baixa, però això podria canviar els pròxims anys. Per a Espanya, i la UE, endeutar-se no és una decisió tan senzilla com per als EUA: “Pel fet de ser la primera potència, amb la divisa més forta, el seu deute es col·loca fàcilment al mercat.”

No és descartable que la inflació, que algunes projeccions ja fan davallar per al 2023, pugui ser reactivada per factors imprevistos, i “una inflació permanent al 6%, per exemple, duria el BCE a intensificar la pujada de tipus per domar la inflació, o optar per canviar el pacte constitutiu del BCE, i que fixar un sostre màxim del 2% d’inflació es revisi i hi hagi més flexibilitat”. Tot passaria perquè Alemanya hi accedís.