El conei­xe­ment acu­mu­lat al llarg d’una tira­llonga infi­nita de gene­ra­ci­ons fa de les comu­ni­tats indígenes, les més afec­ta­des pel canvi climàtic, una font ines­ti­ma­ble per dis­se­nyar polítiques de miti­gació i adap­tació con­tra un feno­men que, no ho obli­dem, ha gene­rat el món desen­vo­lu­pat.

L’estudi Herència cul­tu­ral intan­gi­ble, sis­te­mes diver­sos de conei­xe­ment i canvi climàtic, que té el suport del Grup Inter­go­ver­na­men­tal d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), la UNESCO i l’ICO­MOS, defensa que el conei­xe­ment acu­mu­lat per les comu­ni­tats locals pot apor­tar molt a l’estratègia científica i econòmica per atu­rar el canvi climàtic, amb solu­ci­ons que, a l’inrevés del que passa al món desen­vo­lu­pat, van de baix a dalt. En l’estudi hi ha par­ti­ci­pat l’Ins­ti­tut de Ciències i Tec­no­lo­gies Ambi­en­tals (ICTA) de la UAB, a través de les inves­ti­ga­do­res Vic­to­ria Reyes-García i Rosa­rio Car­mona. “Hi ha con­sens que no res­po­nem al canvi climàtic amb eficàcia, i per fer front al des­a­fi­a­ment, les cos­mo­vi­si­ons dels pobles indígenes poden ser una gran con­tri­bució.” L’estudi ha triat exem­ples prou il·lus­tra­tius i alliçona­dors: a Xile, l’espi­ri­tu­a­li­tat maputxe ser­veix per man­te­nir els bos­cos; a les illes Fiji, els pobles cos­ta­ners afec­tats pel canvi climàtic es reu­bi­quen tot seguint cre­en­ces ances­trals; tota la ciència adqui­rida pels ances­tres és encara el millor model de gestió de l’aigua entre les comu­ni­tats locals de la Sierra Nevada espa­nyola; els murs de pedra tra­di­ci­o­nal de la Ser­ra­lada de les Fili­pi­nes pro­te­gei­xen l’agri­cul­tura; la gestió del risc d’inun­da­ci­ons en assen­ta­ments infor­mals de Sierra Leone, etc. Hi ha conei­xe­ments indígenes que es poden apli­car a entorns urbans, com el de nadius nord-ame­ri­cans a la badia de San Fran­cisco i a Pho­e­nix, als EUA. Com diu Vic­tora Reyes-García, “aquests sis­te­mes de conei­xe­ment són molt com­ple­xos i estan arre­lats en dife­rents valors i visi­ons del món, i són actius, dinàmics, con­tem­po­ra­nis i molt resis­tents”. L’estudi és, de fet, una exhor­tació a l’entesa inter­cul­tu­ral, atès que, com es remarca, res­pec­tar els drets humans dels pobles indígenes i de les seves ins­ti­tu­ci­ons con­su­e­tu­dinàries hau­ria de ser­vir per tirar enda­vant estratègies climàtiques naci­o­nals més intel·ligents. Els autors, tot recor­dant, com fa Reyes-García, que “molts orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals reco­ma­nen que els repre­sen­tants indígenes tin­guin més opor­tu­ni­tat de deci­dir en les nego­ci­a­ci­ons mun­di­als sobre el clima”, dema­nen que les con­tri­bu­ci­ons deter­mi­na­des en l’àmbit naci­o­nal, els NDC, inclo­guin la gover­nança con­su­e­tu­dinària dels pobles indígenes. En aquest sen­tit, cre­uen que cal ele­var el paper de la Pla­ta­forma de les Comu­ni­tats Locals i els Pobles Indígenes (LCIPP) a les cime­res climàtiques.