El coneixement acumulat al llarg d’una tirallonga infinita de generacions fa de les comunitats indígenes, les més afectades pel canvi climàtic, una font inestimable per dissenyar polítiques de mitigació i adaptació contra un fenomen que, no ho oblidem, ha generat el món desenvolupat.

L’estudi Herència cultural intangible, sistemes diversos de coneixement i canvi climàtic, que té el suport del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), la UNESCO i l’ICOMOS, defensa que el coneixement acumulat per les comunitats locals pot aportar molt a l’estratègia científica i econòmica per aturar el canvi climàtic, amb solucions que, a l’inrevés del que passa al món desenvolupat, van de baix a dalt. En l’estudi hi ha participat l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals (ICTA) de la UAB, a través de les investigadores Victoria Reyes-García i Rosario Carmona. “Hi ha consens que no responem al canvi climàtic amb eficàcia, i per fer front al desafiament, les cosmovisions dels pobles indígenes poden ser una gran contribució.” L’estudi ha triat exemples prou il·lustratius i alliçonadors: a Xile, l’espiritualitat maputxe serveix per mantenir els boscos; a les illes Fiji, els pobles costaners afectats pel canvi climàtic es reubiquen tot seguint creences ancestrals; tota la ciència adquirida pels ancestres és encara el millor model de gestió de l’aigua entre les comunitats locals de la Sierra Nevada espanyola; els murs de pedra tradicional de la Serralada de les Filipines protegeixen l’agricultura; la gestió del risc d’inundacions en assentaments informals de Sierra Leone, etc. Hi ha coneixements indígenes que es poden aplicar a entorns urbans, com el de nadius nord-americans a la badia de San Francisco i a Phoenix, als EUA. Com diu Victora Reyes-García, “aquests sistemes de coneixement són molt complexos i estan arrelats en diferents valors i visions del món, i són actius, dinàmics, contemporanis i molt resistents”. L’estudi és, de fet, una exhortació a l’entesa intercultural, atès que, com es remarca, respectar els drets humans dels pobles indígenes i de les seves institucions consuetudinàries hauria de servir per tirar endavant estratègies climàtiques nacionals més intel·ligents. Els autors, tot recordant, com fa Reyes-García, que “molts organismes internacionals recomanen que els representants indígenes tinguin més oportunitat de decidir en les negociacions mundials sobre el clima”, demanen que les contribucions determinades en l’àmbit nacional, els NDC, incloguin la governança consuetudinària dels pobles indígenes. En aquest sentit, creuen que cal elevar el paper de la Plataforma de les Comunitats Locals i els Pobles Indígenes (LCIPP) a les cimeres climàtiques.