La inter­pre­tació majo­ritària entre la classe política i el sec­tor turístic és que la pandèmia ha estat un sim­ple acci­dent i que ara tot l’esforç és retor­nar al mateix camí pel qual anàvem.

Penso que no, al con­trari, és la mani­fes­tació d’una crisi sistèmica en la qual s’estan ajun­tant en el temps diver­sos fac­tors (emergència climàtica, crisi energètica, aug­ment de les desi­gual­tats soci­als i con­flic­tes geo­polítics) que gene­ren una enorme vul­ne­ra­bi­li­tat sobre un model turístic basat en la mobi­li­tat inter­na­ci­o­nal. Lle­gir això en ter­mes d’acci­dent res­pon a una doble intenció: pri­mer aca­pa­rar el màxim de recur­sos públics cap a la reac­ti­vació del sec­tor i, segon, des­re­gu­lar tot allò que s’havia inten­tat tímida­ment regu­lar per per­pe­tuar un model caduc. I això és bas­tant suïcida.

Perquè el turisme barat s’acaba per l’incre­ment de preus i només els sec­tors de la soci­e­tat amb més recur­sos podran viat­jar i man­te­nir pau­tes de con­sum ele­va­des. En con­seqüència, els ter­ri­to­ris es veu­ran (ja ho estan) abo­cats a com­pe­tir per aquest turisme d’elit que es dis­fressa d’eufe­mis­mes com ara “turisme de qua­li­tat”. Ara bé, la població cada cop té més difi­cul­tats per man­te­nir un model basat en la sub­venció pública cap al sec­tor.

Però el nom­bre de pas­sat­gers no està aug­men­tant en els matei­xos ter­mes. La rea­li­tat és que no hem recu­pe­rat les xifres pre­pandèmia. El pro­blema és que mol­tes infra­es­truc­tu­res com l’aero­port fun­ci­o­nen amb lògiques de nego­cis pròpies, no amb les neces­si­tats del ter­ri­tori. I són lògiques de contínua expansió i de seguir exi­gint una ampli­ació de pis­tes quan el ter­ri­tori no ho neces­sita i és con­tra­pro­du­ent.

La crisi ha por­tat a lec­tu­res con­tra­dictòries, i una pot ser aquesta que molta gent pot tenir legi­ti­ma­ment, però n’hi ha d’altres. Sem­pre s’havia argu­men­tat que el turisme era impor­tant perquè gene­rava ocu­pació, però amb la pandèmia hem vist que els tre­ba­lla­dors eren aco­mi­a­dats o que se sos­te­nien gràcies al suport públic de l’Estat. En alguns llocs han tin­gut aquesta capa­ci­tat de sos­te­nir-los i en molts altres llocs se’ls ha aco­mi­a­dat direc­ta­ment. Com és d’impor­tant un sec­tor que quan ve una crisi té molta poca capa­ci­tat i neces­si­tat de man­te­nir les seves plan­ti­lles i si ho fa és perquè públi­ca­ment s’hi han posat un munt de diners? I això té a veure amb un feno­men que als Estats Units han ano­me­nat la gran dimissió o la gran renúncia, que a casa nos­tra és molt evi­dent en el turisme.

Perquè el turisme estava gene­rant llocs de tre­ball de molt baixa qua­li­tat: sala­ris bai­xos, jor­na­des par­ci­als, amb incre­ments d’hores no retribuïdes, molta inse­gu­re­tat... En aquests dos anys la gent s’ha bus­cat la vida en altres ban­des. Ara bé, també hi ha una altra lec­tura de la crisi, que és la següent: “Què bé que es viu en una ciu­tat sense turis­tes!” I sor­gei­xen pre­gun­tes sobre com podem recu­pe­rar espais i viure millor sense tanta pressió turística. Per tant, la crisi ens porta a lec­tu­res con­tra­dictòries, i com a teló de fons hi ha un sec­tor que el que està vivint és una situ­ació que no se sap molt bé cap a on va, i que no sap qui­nes són les bases sobre les quals s’hau­ria de repen­sar, en un con­text molt com­plex per a la seva con­tinuïtat. I això sem­bla que no es vul­gui veure.

Hi ha una raó que no és ideològica, sinó de fun­ci­o­na­ment de l’acti­vi­tat: el sec­tor turístic viu de ven­dre una cosa que no és seva, que és el ter­ri­tori. Perquè l’acti­vi­tat turística fun­ci­oni, i en espe­cial l’allot­ja­ment, que és un dels pilars de l’acti­vi­tat, depèn que en aquell ter­ri­tori pas­sin coses: cul­tura, plat­ges, festa, nego­cis... La gent no fa turisme per estar-se a l’habi­tació. I això es tra­du­eix en molta pressió al sec­tor públic perquè adapti el ter­ri­tori a les seves neces­si­tats, en ter­mes de pro­moció, neteja, segu­re­tat, trans­port... I d’altra banda, té la par­ti­cu­la­ri­tat que és un sec­tor que no es pot des­lo­ca­lit­zar per bus­car mà d’obra barata, com sí que ha fet la indústria, per exem­ple, i això fa que la pressió també vagi cap als tre­ba­lla­dors per tal de rebai­xar cos­tos labo­rals allà on està.

Abso­lu­ta­ment, jo no dic que la indústria sigui millor, sim­ple­ment que amenaça a moure’s de lloc, però el turisme no pot i ho fa al ter­ri­tori.

Cer­ta­ment neces­si­tem acti­vi­tat econòmica que generi més valor. Els pro­ces­sos d’indus­tri­a­lit­zació deman­den una for­mació i gene­ren una sèrie de siner­gies que el turisme té però menys. El turisme pot fun­ci­o­nar sobre la base d’una mà d’obra poc for­mada, i aquest és un dels grans dra­mes, perquè es poden pagar sala­ris bai­xos perquè hi ha molta gent que pot fer la feina, encara que sigui mala­ment. La qual cosa no vol dir que no hi pugui haver pro­fes­si­o­na­li­tat.

Quan esclata l’acti­vi­tat turística, a par­tir del 1992, hi ha un gran con­sens en un moment de tran­sició d’una eco­no­mia indus­trial cap a una de ser­veis, fins que aquest con­sens es trenca el 2014, en part per com s’havia produït la sor­tida de la crisi del 2008. L’expansió de l’acti­vi­tat turística és una de les vies que troba el capi­ta­lisme per sor­tir d’aque­lla crisi. En molts llocs, i Bar­ce­lona és un cas d’èxit d’aquest model, el turisme surt dels espais on estava con­cen­trat el sec­tor hote­ler i es dis­persa per tot arreu, i això genera un efecte molt visi­ble, que té a veure amb pro­ble­mes de con­vivència: soroll, brutícia, però sobre­tot un incre­ment de preus de l’habi­tatge pel des­plaçament dels pisos cap al llo­guer de curta durada per a acti­vi­tat turística. Això pro­voca un nivell de tensió social que esclata el 2014. La reacció dels lob­bies és no enten­dre el que estava pas­sant, sen­tir-se ata­cats i inten­tar des­le­gi­ti­mar i cri­mi­na­lit­zar la pro­testa con­ver­tint-la en un tema de fòbia que els torna com un boo­me­rang perquè Bar­ce­lona, a ulls del món, es con­ver­teix en una des­ti­nació antipàtica envers el turista.

Aquí hi ha un con­flicte entre capi­tals per un model de negoci, però els hote­lers són tan cul­pa­bles com els altres dels pro­ble­mes que tenim. No podem dir que el model basat en l’hote­le­ria tra­di­ci­o­nal hagi, per exem­ple, garan­tit millors con­di­ci­ons labo­rals.

En ter­mes gene­rals, no hi ha hagut polítiques turísti­ques, sinó polítiques al ser­vei de les grans empre­ses, però cap reflexió de fons sobre quin paper ha de tenir el turisme en la nos­tra soci­e­tat. Ni la dreta ni l’esquerra. Quan avui pre­gun­tes a estu­di­ants de turisme quins serien els trets que dis­tin­gi­rien una política de dre­tes d’una d’esquer­res res­pecte a la sani­tat o l’ense­nya­ment, et poden asse­nya­lar tres o qua­tre idees clares. Quan fas la pre­gunta res­pecte al turisme, aquesta clare­dat d’idees no hi és.

Una de les coses que ha fet l’esquerra ha estat inten­tar enten­dre el turisme en el seu con­text. I aquesta dimensió fa veure que s’han d’impo­sar certs meca­nis­mes de con­trol de limi­tació perquè els efec­tes no siguin més con­tra­pro­du­ents del que ja ho són. Però fins aquí. No hi ha una política clara de cap a on ha d’anar l’acti­vi­tat turística.

En el turisme i els estu­dis turístics s’ha impo­sat la lògica que és un tema mera­ment de gestió tècnica, i no és cert. Crec que s’ha produït una sepa­ració entre la gestió, l’anàlisi del con­text (on té lloc l’acti­vi­tat) i la dimensió ètica (per què ser­veix). La sepa­ració entre aques­tes tres peces és el que explica que no tin­guem capa­ci­tat de pen­sar l’acti­vi­tat.

Això és una evidència que no hi ha una idea clara sobre què hauríem de fer amb el turisme. I això implica clara­ment que hem de reduir amb urgència la dependència del mer­cat inter­na­ci­o­nal, com a pri­mer punt. Això que es pre­senta com un model d’èxit és un des­as­tre que ens con­demna a més vul­ne­ra­bi­li­tat, per tant hem d’afron­tar una tran­sició soci­o­e­cològica urgent i hem d’avançar cap a un model més ori­en­tat cap al mer­cat inte­rior, naci­o­nal, domèstic i de pro­xi­mi­tat.

Hem de decréixer en ter­mes de mer­cat inter­na­ci­o­nal. Hem d’assu­mir-ho i hem d’uti­lit­zar els recur­sos que tenim vin­cu­lats al turisme per finançar una tran­sició cap a altres acti­vi­tats que ens per­me­tin diver­si­fi­car l’eco­no­mia. Però si seguim pel mateix camí i abo­cant recur­sos públics cap aquesta acti­vi­tat, ens con­ver­ti­rem en un des­as­tre social. Ara bé, hi ha un espai per a l’acti­vi­tat turística i l’hem de reor­ga­nit­zar a par­tir d’una mobi­li­tat molt més curta. I això està lli­gat a repen­sar la neces­si­tat que té aquesta població. Per exem­ple, implica una recon­versió dels estu­dis turístics i del tipus de pro­fes­si­o­nals que neces­si­tem. No és el mateix ense­nyar la ciu­tat a un estran­ger que ve per pri­mer cop, que fer-ho a un públic bar­ce­loní. Cal molt més rigor i cre­a­ti­vi­tat. Una ciu­tat com Bar­ce­lona no té una política pública pen­sada per a les neces­si­tats vin­cu­la­des al turisme de la seva població. Només es con­cep en ter­mes recep­tius, perquè venem a mer­cats per la pressió dels lob­bies, que viuen d’atreure mer­cats exte­ri­ors.

És un model d’èxit per als interes­sos de l’empre­sa­riat, perquè es basa en el fet que el sec­tor públic posa els diners i el pri­vat pren les deci­si­ons. I no és retòrica. Però és un model de fracàs per a la soci­e­tat de Bar­ce­lona, perquè es basa a seguir pro­mo­vent i pro­mo­vent la ciu­tat sense tenir en compte les con­seqüències que això té. Ens ha por­tat a una des­me­sura en l’acti­vi­tat, que és el que explica el con­flicte que tenim avui dia. Els comuns, en la seva pri­mera etapa al govern de la ciu­tat, van tenir l’opor­tu­ni­tat de redreçar el seu fun­ci­o­na­ment, però la van dei­xar per­dre.

Teníem un model tra­di­ci­o­nal orga­nit­zat sobre bases for­dis­tes, en les quals la lògica era que l’acti­vi­tat econòmica es fa sobre l’acu­mu­lació, és a dir, que el negoci era fer el volum que per­met eco­no­mies d’escala; “fer turisme” era fer allò que feia tot­hom. A par­tir dels anys noranta, això va can­viar i vam entrar en una lògica pos­for­dista. Si bé no des­a­pa­reix el model tra­di­ci­o­nal, el mer­cat turístic comença a seg­men­tar-se i el negoci es fa sobre la dife­ren­ci­ació i la par­ti­cu­la­ri­tat. Aquesta dinàmica pro­voca que mol­tes coses puguin ser oferta turística, i es pro­du­eix una ampli­ació d’allò que pot ser un atrac­tiu turístic. Hi pot haver coses que estan molt bé, com ara la veure com es pro­du­eix el vi, i coses més qüesti­o­na­bles ètica­ment, com ara la pobresa. En l’ante­rior catàleg d’Airbnb, just abans de la crisi, es par­lava dels deu bar­ris del món que no et podies per­dre, i apa­rei­xia Usera, a Madrid. La lògica era con­ver­tir l’experiència de viure en un entorn de pobresa en un atrac­tiu turístic. I tot això reque­reix d’un esforç enorme en màrque­ting per col·locar en el mer­cat aquesta oferta reno­vada. Ara el que mou el mer­cat no és el “jo també ho he fet” sinó “mira el que he fet,” que és dife­rent del que has fet tu.

En ter­mes de màrque­ting és molt efi­ci­ent; en ter­mes soci­als, molt poc, per aquesta dis­funció que comen­tava que es posa el focus en la gestió des­con­tex­tu­a­lit­zada de l’entorn social i de la dimensió ètica. Hem de recons­truir l’acti­vi­tat a par­tir d’aquí, que la gestió no esti­gui fora de la com­prensió del con­text ni la dimensió ètica. M’agrada citar David Har­vey, un pen­sa­dor mar­xista britànic que va dir no hi ha cap idea moral­ment bona que el capi­ta­lisme no pugui con­ver­tir en una cosa hor­ro­rosa. Neces­si­tem avançar cap a un turisme pos­ca­pi­ta­lista. El pro­blema que veig és que estem molt engan­xats a les pres­si­ons d’un sec­tor econòmic, molt deter­mi­nat per les lògiques finan­ce­res inter­na­ci­o­nals, que tenen unes deman­des i unes neces­si­tats molt a curt ter­mini, i que els importa molt poc la des­ti­nació, el ter­ri­tori i la pròpia acti­vi­tat.