Tintin al país del ‘management’

Uns molt bons amics tin­tinòlegs, els Vidal-Bar­ra­quer de Reus, em van rega­lar fa uns dies un lli­bret fas­ci­nant que porta per títol De los sovi­ets a los pícaros. Es tracta d’un repàs a les vint-i-tres aven­tu­res del famós repor­ter. L’autor, Bar­to­meu Cas­tell, mira de con­tex­tu­a­lit­zar històrica­ment cada aven­tura i de rela­ci­o­nar-la amb l’esde­ve­nir biogràfic d’Hergé. Uns altres excel·lents amics, els Tor­res-López, m’havien rega­lat feia uns mesos una ree­dició en for­mat petit de les aven­tu­res de l’intrèpid peri­o­dista del tupè i els bom­bat­xos.

Men­tre anava lle­gint i relle­gint el lli­bre i les aven­tu­res, vaig pen­sar que, com d’altres obres mes­tres del còmic (Mafalda, Cal­vin i Hob­bes, Char­lie Brown, etc.), les aven­tu­res de Tintín poden inter­pre­tar-se des del punt de vista del lide­ratge i la gestió d’empre­ses, això que ano­me­nem mana­ge­ment. O poden ser una bona font de reflexió i ins­pi­ració, almenys.

Tintín i Hergé han estat sovint acu­sats de racisme, misogínia, colo­ni­a­lisme, etc. I segu­ra­ment aques­tes obser­va­ci­ons crítiques tenen molt de sen­tit, però és just reconèixer que el petit i eixe­rit repor­ter i els seus com­panys de viatge ens han omplert, també, de vir­tuts: el gust per l’aven­tura i el risc, l’amor pels viat­ges, la curi­o­si­tat insa­ci­a­ble, l’amis­tat a prova de bom­bes, etc. Alguns d’aquests valors més posi­tius poden aju­dar-nos a con­ver­tir les aven­tu­res de Tintín en un petit però intens manual de mana­ge­ment. Som-hi.

Lide­rar empre­ses té molt a veure, en els temps que cor­ren, amb expe­ri­men­tar i córrer ris­cos rao­na­bles. Encara vivim en un entorn empre­sa­rial que juga sobre segur, no s’aven­tura gaire i que, sovint, cas­tiga l’error. Quan veiem, esto­rats, que Tintín es llança a un riu des d’un tren en marxa o que gosa entrar a la caverna on viu el Ieti per sal­var el seu amic Txang, hem de pen­sar que, en gran mesura, lide­rar orga­nit­za­ci­ons pot­ser con­sis­teix, en alguns moments, a fer coses igual d’atre­vi­des. Pre­gun­teu-ho si no a empre­sa­ris com Zhang Rui­min (Haier), Jos de Blok (Buurt­zorg) o Mar Alarcón (Social Car). Segur que en molts moments de la seva tra­jectòria empre­ne­dora van sen­tir ver­ti­gen, o por o van dub­tar. I mal­grat tot, van saber tirar enda­vant.

Quan lle­gim Tintín viat­gem sense moure’ns de casa i com­par­tim amb ell aquesta enorme curi­o­si­tat per conèixer cul­tu­res dife­rents. Amb o sense Had­dock, es mou sense parar pels cinc con­ti­nents: des­co­brint ovnis a Oce­a­nia, per­se­guint tra­fi­cants a la Xina o bus­cant marag­des roba­des a Mou­lin­sart. Tintín ens ense­nya que cal sor­tir a fora, apren­dre i tor­nar a casa. Que la inno­vació no es fa en un labo­ra­tori ama­gat al soter­rani, sinó veient coses dife­rents, pre­gun­tant, obser­vant i obrint-nos a altres rea­li­tats.

I, last but not least, Tintín ens mos­tra el camí per tri­om­far a través del culte a l’amis­tat. No és llui­tant els uns con­tra els altres que acon­se­gui­rem grans coses. Només ho farem col·labo­rant, dia­lo­gant, mirant-nos als ulls, fent-nos pre­gun­tes i res­pec­tant-nos. Encara m’emo­ci­ono quan relle­geixo les dar­re­res pla­nes de Tintín al Tíbet, en què i li diu al seu amic Txang: “Sabia que al final et tro­ba­ria. Oh, això és mera­vellós!”