L’anunci de l’aixe­ca­ment del Bar­ce­lona Media City, el hub que ha d’esde­ve­nir el gran quar­ter gene­ral del sec­tor audi­o­vi­sual català, ha gene­rat molt bons ave­ranys per esprémer el talent de pro­duc­to­res audi­o­vi­su­als, empre­ses de ser­veis a la pro­ducció o com­pa­nyies de vide­o­jocs, un tei­xit pro­fes­si­o­nal cre­a­tiu i tècnic prou reco­ne­gut arreu.

Un sec­tor prou poblat, amb 3.609 empre­ses, de pimes -només vint empre­ses superen els 10 mili­ons de pimes- amb un pal de paller com Medi­a­Pro, prou actiu a l’hora d’adqui­rir empre­ses. Són pro­duc­to­res més aviat cen­tra­des en el con­tin­gut tele­vi­siu local, la qual cosa vol dir que tenen recor­re­gut per entrar en el mer­cat que més tira glo­bal­ment, el de la ficció d’alt pres­su­post per a pla­ta­for­mes. Així mateix, TV3, que durant molts anys va empènyer el sec­tor, ja no ho fa, i això no ha estat com­pen­sat fins ara amb la residència a casa nos­tra de grans pla­ta­for­mes de pro­ducció, que sí que són en altres hubs. Les empre­ses, que gau­dei­xen d’un eco­sis­tema TIC prou interes­sant, tro­ben a fal­tar tant infra­es­truc­tu­res com polítiques seduc­to­res d’atracció, per la via de l’exempció fis­cal, com fan comu­ni­tats com ara Navarra, el País Basc i les Canàries, que poden ofe­rir des­comp­tes en impost de soci­e­tats que van del 30 al 70%, com passa arreu d’Europa, on han arre­lat incen­tius del 50% de mit­jana.

En la dar­rera edició de la Set­mana del Talent, que orga­nitza el Clúster Audi­o­vi­sual de Cata­lu­nya, el pre­si­dent d’aquesta asso­ci­ació, Miquel Rut­llant, no s’estava de con­si­de­rar que les pers­pec­ti­ves del sec­tor per al 2030 són “espec­ta­cu­lars”, amb el benentès que “ara, el sec­tor es troba en un moment dolç, gràcies als nous desen­vo­lu­pa­ments tec­nològics. Si abans depeníem de la tele­visió, el cinema o els espots de publi­ci­tat, ara es creix, a més, pels con­tin­guts per la rea­li­tat immer­siva, la museística o els nous usos vin­cu­lats als vide­o­jocs com els esports en línia, sense obli­dar els con­tin­guts cor­po­ra­tius o els esde­ve­ni­ments”. Com insis­teix, el sec­tor és cada vegada més “ample”, amb l’audi­o­vi­sual mari­dat amb la salut -“en tele­me­di­cina veu­rem retrans­mis­si­ons d’ope­ra­ci­ons quirúrgi­ques”- o l’edu­cació, amb el benentès que el fac­tor audi­o­vi­sual cada vegada és més pre­sent a l’aula.

Tot i els alts i bai­xos vis­cuts durant els dar­rers deu anys, ara es pot dir que el sec­tor va cap amunt, “aquí un 5%, no tant com a Europa, que creix a un 10-12%”, cosa que, com diu María Car­men Fernández, direc­tora d’inno­vació i nous nego­cis del grup Medi­a­pro, els dona marge per créixer, “sobre­tot en nous for­mats que ofe­rei­xen infi­ni­tat de pos­si­bi­li­tats, en rea­li­tat immer­siva, meta­vers, web 3, rea­li­tat mixta, etc.” Com afe­geix “les noves interfícies i la pro­ducció vir­tual per­me­ten la rein­venció cons­tant i crear potents models de negoci”. Un negoci que, al món, segons McKin­sey, pot arri­bar als 5 tri­li­ons de dòlars el 2030.

Tan­ma­teix, vivim un moment en què no tot és el que sem­bla. Joan Cor­be­lla, pro­fes­sor del depar­ta­ment de comu­ni­cació de la UPF, observa: “Si bé s’ofe­rei­xen mol­tes pos­si­bi­li­tats per la gran demanda de con­tin­guts, no hem de per­dre de vista que els pres­su­pos­tos estan bai­xant, hom no vol arris­car gaire, ja que hi ha una exces­siva frag­men­tació del públic. Hi pot haver una tendència a pro­duir menys en pro­duc­tes cos­to­sos, amb un cicle de vida curt.” Només les grans pla­ta­for­mes hi poden apos­tar, “però tenen dub­tes, temen un col·lapse”. Aquesta por fa que les pla­ta­for­mes vul­guin intro­duir a la seva oferta la publi­ci­tat, “en un moment en què aquesta es retreu”. El canvi de model també pot pas­sar perquè “el mer­cat es pugui reo­brir, i es torni a la pro­duc­tora que ven un con­tin­gut a la pla­ta­forma, que ja no vol jugar a ser una major que con­trola tota la cadena”. Pot ser clau, doncs, esde­ve­nir una pro­duc­tora amiga de grans mons­tres com Net­flix, per ofe­rir-li sèries o ser­veis de post­pro­ducció. Cor­be­lla apre­cia la bona volun­tat que hi ha dar­rere el pro­jecte de les Tres Xeme­ne­ies, però “si diuen que és per crear infra­es­truc­tura i donar sor­tida al talent del país, no hem d’obli­dar que bons pro­fes­si­o­nals, i platós, també n’hi ha a Madrid o al País Basc, i el govern cen­tral, quan l’estiu pas­sat va pas­se­jar les grans pro­duc­to­res mun­di­als per les comu­ni­tats amb infra­es­truc­tura, com Madrid, el País Basc, les Canàries, Anda­lu­sia o el País Valencià, va fer mar­rada i no va pas­sar per Cata­lu­nya”. No hem d’obli­dar, com a dada prou gràfica del 2019, que, en pro­ducció de sèries, trenta-sis pro­duc­to­res tenen seu a Madrid, con­tra les vuit que resi­dei­xen a Cata­lu­nya. En loca­lit­za­ci­ons, divuit con­tra sis.

EL talent hi és, però pot­ser­falta escala per fer-lo val­dre. “Cal que la nos­tra indústria faci el salt d’escala, neces­si­tem qua­tre Medi­a­pros”, amb el benentès que a Europa “s’està esde­ve­nint un feno­men d’inte­gració bru­tal, amb grans grups com Fre­mantle, Bani­jay, Newen i altres gegants en posició com­pra­dora”.

La Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als (CCMA) vol tro­bar-se a si mateixa després d’anys de pèrdua de múscul finan­cer arran de la cai­guda de la publi­ci­tat: 102 mili­ons d’euros menys de des­pesa, cosa que es tra­du­eix en una inversió de la CCMA per habi­tant de 31,46 euros, quan a Europa la mit­jana és de 55 euros. Tan­ma­teix, com diu Lluís Gar­riga, mem­bre del con­sell de govern de la CCMA, “cal inver­tir en trans­for­mació tec­nològica per no que­dar obso­lets i poder recu­pe­rar públics, però amb un nou model de cap­tació de recur­sos per no pres­si­o­nar tant l’admi­nis­tració”. A més, afe­geix, “cal can­viar la política d’ali­an­ces, amb un rol de pro­ducció dife­rent, i aquí encara inci­pi­ent, en què la tele­visió pública pugui col·labo­rar amb grans pla­ta­for­mes inter­na­ci­o­nals i pro­duc­to­res locals”.

En el nou pano­rama que s’obre, la Gene­ra­li­tat haurà de tenir clar que no podrà ser gasiva. Com diu Jordi Foz, secre­tari gene­ral del Depar­ta­ment de Cul­tura, “és clar que l’admi­nis­tració ha d’apor­tar recur­sos, dins de l’objec­tiu que la cul­tura sigui el 2% del pres­su­post”. De moment, hi ha un incre­ment en el suport a la pro­ducció de sèries, 5 mili­ons d’euros més, i de pel·lícules, 4 mili­ons, amb la par­ti­ci­pació el 2023 en cinc grans pro­duc­ci­ons. Un altre focus “serà la pro­moció de la llen­gua, encara amb presència escassa, i per això hi haurà més ajuts a la pro­ducció en català, el doblatge i la sub­ti­tu­lació, a més de fixar obli­ga­ci­ons de quota de pro­ducció en català a les grans pla­ta­for­mes, amb les quals cal tre­ba­llar braç a braç”.

Davant d’inter­ro­gants com “quina part del sis­tema glo­bal vull que sigui aquí per interac­tuar amb el sis­tema local?”, Xavier Marcé, regi­dor de Turisme i Indústries Cre­a­ti­ves de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, creu que “caldrà esmerçar-hi habi­li­tat política, amb canvi de men­ta­li­tats”, per aixe­car aquest gran pro­jecte que aplega cre­a­ti­vi­tat, domini de la tec­no­lo­gia, for­mació i gene­ració de nous talents, en què “la col·labo­ració entre el sec­tor públic i pri­vat serà clau i, a més, cal una bona arti­cu­lació entre el crei­xe­ment horit­zon­tal, peti­tes empre­ses, i ver­ti­cal, els grans aglu­ti­na­dors”.