I on trobareu els hereus?

Com més va, més neces­si­tat social hi ha de donar reso­lució a casos de per­so­nes tras­pas­sa­des sense dei­xar tes­ta­ment -un 40% cada any a l’Estat- o que ha res­tat ab intes­tato, és a dir que no s’ha fet efec­tiu -entre un 10 i un 15%.

Un pro­blema “més freqüent en països lla­tins, en què cul­tu­ral­ment s’asso­cia el tes­ta­ment a pen­sar que ens resta poca vida”, com diu Marco Lam­berti, direc­tor exe­cu­tiu de Cou­tot-Roeh­rig, la com­pa­nyia de referència en gene­a­lo­gia suc­cessòria a Europa. El gene­a­lo­gista suc­ces­sori és un espe­ci­a­lista que ha de pouar en el pas­sat del finat o tenir traça espi­go­lant arxius o en el maneig de bases de dades, i con­tra el temps: “En funció de la data de la defunció, hi ha uns límits de pres­cripció de l’herència, de vint anys en cas de béns immo­bles, i de tres en el cas dels mobles, com diners o acci­ons d’una empresa.” Hi ha gene­a­lo­gies que es reso­len en pocs mesos, i d’altres que poden reque­rir sal­tar d’un con­ti­nent a altre i allar­gar-se un any o dos. Com es plany Lam­berti, els temps actu­als no són els millors per a aquesta tasca d’inda­gació. Mal­grat que és cert que les xar­xes digi­tals per­me­ten loca­lit­za­ci­ons que abans reque­rien molt tre­ball de camp, hi ha altres entre­bancs: “Nosal­tres anem del pre­sent al pas­sat per tor­nar al pre­sent, i en aquesta inves­ti­gació en els anys cin­quanta i sei­xanta es podia fer una recerca més deta­llada, ara topem amb mol­tes res­tric­ci­ons per tot el que té a veure amb la pro­tecció de dades. Avui el Regis­tre Civil res­trin­geix molt l’accés a dades en situ­a­ci­ons de fills natu­rals, canvi de gènere o adop­ci­ons, entre d’altres.”

Advo­cats, nota­ris, admi­nis­tra­dors de fin­ques, comu­ni­tats de veïns, admi­nis­tra­dors de patri­mo­nis, con­so­lats, etc. poden ins­tar a cer­car un hereu que, un cop tro­bat, molt sovint se’n mal­fia: “En un 30-40% dels casos mos­tren rebuig en un pri­mer moment, i per això és impor­tant saber gua­nyar-se la seva con­fiança, sense pres­si­ons, con­vi­dant-los a tru­car a la poli­cia, que cer­ti­fi­carà que es tracta d’un gene­a­lo­gista que acre­dita un interès legítim.” Val a dir que la poli­cia només coo­pera si hi ha un man­dat de recerca de, per exem­ple, fami­li­ars que volen resol­dre l’herència d’una vegada. El pres­tigi pro­fes­si­o­nal d’una firma que es dedica a la gene­a­lo­gia suc­cessòria es cali­bra pel seu nivell d’exigència: “Una empresa seri­osa no es queda només amb el pri­mer hereu que loca­litza, ha de trac­tar d’arri­bar fins a l’últim, por­tar davant notari, amb els cer­ti­fi­cats esca­ients, totes les línies suc­cessòries.” Cul­ti­var repu­tació en un sec­tor que pateix d’intru­sisme: “Sí, hi ha una certa pica­resca per part d’aquests que es pre­sen­ten com a cer­ca­he­reus i que no són capaços de fer recer­ques real­ment con­clu­si­ves, que no apa­re­gui a dar­rera hora un hereu o que garan­tei­xin la vera­ci­tat de les cre­den­ci­als.”