Els robots que entren al nostre cos estan fets de materials magnètics, i utilitzem un sistema de navegació magnètic sense fils per poder-los guiar i manipular.

Utilitzem bobines amb què podem controlar amb precisió els camps magnètics que volem aplicar en funció de les tasques assignades als dispositius. Amb les bobines fem que els dispositius es desplacin o que facin rotacions sobre si mateixos, o bé que imitin els moviments dels bacteris o dels espermes, o dels microorganismes i les cèl·lules. Això ens ajuda a integrar millor els microrobots i nanorobots al cos humà.

Aquesta és la riquesa i la versatilitat d’utilitzar camps magnètics. Segons la freqüència que facis servir, pots desplaçar els dispositius o bé provocar que girin ràpidament i escalfin el material que duen incorporat amb la intenció de fer-lo esclatar al lloc danyat del cos, per posar un exemple. Els camps magnètics són com una navalla suïssa per al nostre camp d’investigació.

Com més gran siguin, més gran serà el camp magnètic que generaran. En tot cas, les nostres investigacions es dirigeixen a dissenyar bobines el màxim de compactes, perquè no siguin gaire pesants, de manera que tots els hospitals puguin adoptar aquest sistema de navegació i transportar-lo d’una sala d’operació a una altra amb facilitat.

Hem fet ablacions cardíaques amb catèters robòtics en animals grans, com els porcs. També hem dut a terme proves amb animals més petits, com conills o ratolins, però encara hi ha molts aspectes que s’han de resoldre abans d’aplicar-ho en persones i tractar una possible condició mèdica.

El primer repte és el d’esbrinar on injectem els dispositius i com ho fem. El segon, veure si un cop implantats serem capaços d’exercir la força suficient per guiar-los d’un punt a l’altre del cos humà. I per acabar, també hem de resoldre el fet que hem d’aconseguir suficient agent de contrast per poder fer el seguiment, i aquest no és un tema senzill.

Els agents de contrast que hem utilitzat quan hem fet proves amb rates, per exemple, permeten visualitzacions a través de llum infraroja pròxima, però això no és possible al cos humà, perquè el raig infraroig penetra menys i per tant hauríem d’utilitzar radiació X, perjudicial per a les persones en exposicions llargues. Allò ideal seria aconseguir un agent de contrast que ens permetés guiar i moure els dispositius sense la presència del metge a la sala d’operacions, fet que també ens permetria aplicar la tècnica a les intervencions en remot.

Encara queda camí per recórrer, però ja estem investigant en ictus i en lesions de la medul·la espinal. En el cas de l’ictus, estudiem injectar un catèter a través de l’ungla i portar-lo a la zona vascular pròxima a l’afectació. Amb això aconseguiríem concentrar el medicament necessari per dissoldre l’ictus i es guanyaria un temps importantíssim per al pacient, a més de reduir l’efecte sistèmic de l’antitrombòtic.

Estem intentant crear microrobots magnetoelèctrics, capaços de generar electricitat per estimular teixits. La idea seria injectar aquests dispositius a la zona danyada de la medul·la, a través d’una punció lumbar, i aplicar camps magnètics per estimular el teixit de la zona afectada. L’objectiu és aconseguir regenerar-lo completament i eliminar la lesió.

La mida del microrobot equival a una tercera part d’un glòbul vermell. L’ull humà tampoc els pots veure.