Cal saber la veritat sobre l’edat dels pagesos
El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Acció Rural (DACAR) difon que el 40,95% dels pagesos tenen més de 65 anys, però, contràriament al que es difon arreu, fins i tot amb dades oficials del DACAR, el 2012 (darreres estadístiques sobre Catalunya) els treballadors agraris catalans tenien de mitjana 41,6 anys i, segons dades d’Espanya -d’on sí que en tenim d’actuals- només el 2,18% dels ocupats tenen més de 65 anys.
Per entendre-ho cal saber que l’estadística del DACAR compta titulars de la política agrària comuna (PAC), sovint propietaris, i que la propietat no se sol cedir fins a la mort. Tanmateix, l’estadística d’ocupats agraris és la que mesura l’ocupació de manera estàndard, tal com es compta en tots els sectors; és a dir, compta persones que cotitzen a la Seguretat Social en algun dels tres epígrafs o règims relacionats amb l’agricultura.
De fet, hi ha quatre conjunts diferents, els quals no són disjunts, amb diversos encavalcaments possibles. Els quatre conceptes són: propietari de la finca; titular i perceptor de la PAC, que podríem assimilar a la figura d’empresari; gerent de la finca, empresa o explotació (persona que està al càrrec de la gestió econòmica de la finca), i treballador o ocupat agrari. Els quatre conceptes poden superposar-se o no. Per exemple, una mateixa persona pot ser propietària de la finca, perceptora de la PAC, dirigir l’empresa o l’explotació i treballar-hi com a productora. Però també pot ser que les quatre figures estiguin representades per persones o empreses diferents. Per exemple, un pare jubilat pot ser propietari de la finca i titular de la DUN, una finca que porta el seu fill, que està afiliat a la Seguretat Social. Una opció relativament freqüent és que alguns titulars de drets de la PAC són jubilats que han cedit la gestió de la finca a una tercera empresa de serveis agrícoles en què hi ha els vertaders gestors de la finca i els treballadors o ocupats; sovint aquesta opció vincula diferents finques a una sola empresa de serveis agrícoles.
Ser pagès és una opció subjectiva, però quan parlem de l’edat dels pagesos ens hem de referir a les persones que treballen al camp i que estan afiliades a la Seguretat Social, com es comptabilitza en tots els sectors. Fora d’aquest registre de la Seguretat Social, els treballs al camp després de la jubilació cal considerar-los un hobby que pot ser motiu d’un altre registre, però que no ha de comptar a l’hora de comparar-lo amb altres sectors.
A l’agricultura li interessa estar analitzada dins de la normalitat estadística de tots els sectors. L’estadística singular de l’agricultura només ha servit per donar una imatge falsa d’endarreriment tecnològic, precarietat i insignificança. Una imatge que ha servit per aprofundir les manifestacions de menyspreu envers l’agricultura i que ha justificat les opcions destructives d’aquest actiu crític amb excessos pretesament mediambientalistes i amb la impunitat cultural sobre la substitució dels millors sòls agrícoles per a plaques solars.
Hi ha algunes peculiaritats de la pagesia que poden quedar al marge de les estadístiques d’ocupats agraris, com ara l’agricultura a treball parcial, que no es comptabilitzi l’activitat oculta de la dona pagesa i possibles imprecisions sobre la ubicació estadística d’algunes finques amb turisme rural. Aquestes singularitats, en alguns casos, són expressions de precarietat o, en el cas de les dones, d’una discriminació que caldria superar. En qualsevol cas, el millor camí per entendre l’agricultura és la informació a partir de criteris estàndards del conjunt de sectors. Aquest camí ens facilitarà les eines per fer polítiques de progrés ben orientades. Cal, per tant, recuperar l’estadística d’ocupats agraris a partir del registre d’afiliats a la Seguretat Social i, des d’aquesta estadística parlar de l’edat dels pagesos. Això sense perjudici que es publiqui informació sobre titulars de la PAC com a estadística amb un significat propi i diferenciat.
Cal dir també que la no transmissió de la titularitat de la PAC fins a edats molt avançades, que solen coincidir amb la mort, dificulta la modernització i la renovació tecnològica de les empreses agràries. Els gerents o titulars efectius de la gestió de l’explotació no es veuen estimulats a fer el canvi i, quan per herència, per exemple, se’ls trameten els drets ja són més grans i, per tant, tenen un horitzó temporal més limitat a l’hora de prendre decisions d’inversió. Convindria dissenyar polítiques d’estímul (possiblement fiscals i de seguretat jurídica) per a les titularitats de la PAC als hereus en el moment de la jubilació.
Finalment, un comentari per als mitjans de comunicació, que, per ignorància i d’acord amb les dades facilitades pel DACAR, han difós unes dades desenfocades sobre l’agricultura catalana. Seria de gran valor, en nom de la claredat, que aquestes informacions es corregissin.