Lli­ber­tat indi­vi­dual és equi­va­lent a lli­ber­tat finan­cera? La lli­ber­tat de les crip­to­mo­ne­des, en prin­cipi, no se sosté en un món de regles impo­sa­des per enti­tats cen­tra­lit­za­des. Una moneda que siguin diners hau­ria de tenir el suport d’alguna auto­ri­tat per sen­tir la pro­tecció que l’ésser humà neces­sita, o hau­ria d’exis­tir la lli­ber­tat finan­cera? La lli­ber­tat la tenim en molts mer­cats, fons, ETF, deri­vats i crip­tos. Hi ha un mer­cat tan extens que ens per­met la lli­ber­tat de triar. Les mone­des no regu­la­des no són sinònimes de lli­ber­tat. Con­fon­dre lli­ber­tat amb regu­lació seria un error.

La tec­no­lo­gia del bit­coin, l’Ethe­reum i l’eco­sis­tema DeFi (decen­tra­li­sed finance) porta el con­cepte lli­ber­tat finan­cera al seu nivell més avançat fins ara. Les crip­to­mo­ne­des, a diferència dels diners tra­di­ci­o­nals, dei­xen d’estar gover­na­des per auto­ri­tats cen­trals que dic­ten i regu­len les regles del joc impo­sant tipus d’interès, impos­tos o polítiques monetàries infla­cionàries basa­des en l’emissió de diners. Els estats juguen amb la massa monetària i impri­mei­xen diners no supor­tats pel patró or ni per cap altre tipus d’actiu sub­ja­cent. Això afecta el valor dels qui dis­po­sen dels diners repre­sen­ta­tius de la massa monetària exis­tent a l’ins­tant ante­rior a la posada en marxa de la maquinària d’impri­mir més diners.

En impri­mir diners, els bancs cen­trals podrien estar robant als seus amos -a través de la inflació- el valor dels diners que ja exis­tei­xen i pas­sen a ator­gar un valor als nous bit­llets que deriva de detreure part del seu valor a tots i cadas­cun dels bit­llets pre­e­xis­tents.

L’eco­sis­tema DeFi tren­ca­ria amb les finan­ces tra­di­ci­o­nals, por­tant des­cen­tra­lit­zació com a recepta a la con­cen­tració de poder. Tècni­ca­ment, les blockc­hain estan com­pos­tes per cen­te­nars de milers de nodes vali­da­dors de transac­ci­ons. A més, els miners man­te­nen la xarxa viva pel seu esquema d’incen­tius i creen un eco­sis­tema trans­pa­rent i democràtic a què tot usu­ari pot acce­dir sense res­tric­ci­ons.

I ens tro­bem amb el pro­blema indi­vi­dual que tenir una norma, un estat, un banc cen­tral fa que les nos­tres deci­si­ons indi­vi­du­als sem­pre tin­guin un pos­si­ble cul­pa­ble extern, i poder con­dem­nar un ter­cer ens satisfà i ens pro­te­geix, ja que ens per­me­tria no accep­tar els errors pro­pis. Com a con­tra­par­tida, tenir lli­ber­tat implica deci­dir i deci­dir implica accep­tar l’error com a part de les nos­tres deci­si­ons. Això ens por­ta­ria a ana­lit­zar si com a indi­vi­dus estem pre­pa­rats per accep­tar els nos­tres errors com a part d’un procés de lli­ber­tat i apre­nen­tatge.

Per què ens costa deci­dir davant una cosa tan dis­rup­tiva? La res­posta la tenim en les teo­ries de l’heurística de la dis­po­ni­bi­li­tat, que fun­ci­ona a través d’idees pre­con­ce­bu­des. Així doncs, la freqüència de l’experiència afecta la dis­po­ni­bi­li­tat de la dada a la memòria. És evi­dent que davant del canvi dis­rup­tiu, en aquests moments, tenim poca experiència.

Es pretén donar una lli­ber­tat finan­cera a tots els par­ti­ci­pants de l’eco­sis­tema DeFi, i quan par­lem de lli­ber­tat cal dis­tin­gir entre la lli­ber­tat posi­tiva i la nega­tiva. Si bé en aquesta última no hi ha elecció i pre­val la coacció i la crítica, a l’altra banda de la balança tenim la lli­ber­tat posi­tiva. La lli­ber­tat d’elecció per la qual deci­dim a qui votar, què volem i a qui donem les nos­tres dades en cas que així ho desit­gem. Però tenir tanta lli­ber­tat ens treu massa ener­gia. On inver­tim quan apa­rei­xen milers d’alt­coins? Pel que sem­bla, també acon­se­guei­xen crear un pro­blema. Aug­men­tar massa les pos­si­bi­li­tats de triar con­ver­teix les deci­si­ons en com­ple­xes i pro­voca incer­tesa i ansi­e­tat. Alhora, el nom­bre d’opci­ons com­porta més lli­ber­tat indi­vi­dual i menys poder per a les enti­tats i ins­ti­tu­ci­ons més tra­di­ci­o­nals.

Les crip­to­mo­ne­des són un mer­cat inci­pi­ent mogut per dos sen­ti­ments opo­sats: el FOMO (fear of mis­sing out), ànsia per que­dar-se fora del mer­cat i el FUD (fear, uncer­tainty and doubt), por, incer­tesa i dub­tes. En un mer­cat tan inno­va­dor, sense encara gai­res dades estadísti­ques prèvies, les crip­to­mo­ne­des han gene­ra­lit­zat les inver­si­ons a través de les xar­xes i han pro­vo­cat l’efecte crida. En qual­se­vol inversió, no només en crip­to­mo­ne­des, cal estu­diar els ris­cos i no ali­men­tar-nos exclu­si­va­ment de l’avarícia ni tam­poc de l’efecte FOMO.

Si posem com a exem­ple el valor dels NFT i algu­nes de les raons per les quals de vega­des el preu d’aquest actiu és molt supe­rior al seu valor objec­tiu i de vega­des el preu és molt infe­rior, podríem donar diver­ses raons. Una l’explica la psi­co­lo­gia de les deci­si­ons, d’altres l’efecte seguir el ramat i l’efecte FOMO. Seguir el ramat ens dona como­di­tat, ja que si el resul­tat és nega­tiu aquest és com­par­tit per molts i podem extra­po­lar el nos­tre error par­ti­cu­lar al sis­tema, al con­junt i a d’altres perquè algu­nes de les col·lec­ci­ons no estan ava­la­des per un bon model de negoci, no donen valor a les comu­ni­tats. Però hi ha col·lec­ci­ons d’NFT ben estruc­tu­ra­des igual que hi ha acci­ons de qual­se­vol mer­cat de valors en què igual­ment hi ha fluc­tu­a­ci­ons.

Abans de cate­go­rit­zar i pon­ti­fi­car sobre com és de mal­vat l’eco­sis­tema DeFi, cal­dria refle­xi­o­nar sobre la pos­si­bi­li­tat de veure’l com un pos­si­ble com­ple­ment al sis­tema actual dei­xant de banda qui gua­nya o perd poder.