Temps per girar full de l’any que s’acaba. Un any per obli­dar per a la immensa majo­ria d’inver­sors, en espera d’un cert maqui­llatge (o no) en les dar­re­res set­ma­nes d’enguany. Ho ha fet albi­rar aquest octu­bre i novem­bre amb una certa recu­pe­ració que ha mino­rat una petita part de les pèrdues de l’any.

Men­tres­tant, les pers­pec­ti­ves han millo­rat a tot arreu. En els mer­cats finan­cers, la renda fixa torna a ser un actiu a tenir en compte, això sí, amb mode­ració, no sigui que l’encara baix ren­di­ment que ofe­reix -nega­tiu en ter­mes reals- ens blo­quegi les pos­si­bi­li­tats -que aca­ba­ran arri­bant- de les car­te­res. És el cos­tat posi­tiu de les puja­des de tipus i la fi de tants anys de repressió finan­cera per a l’estalvi de tendències con­ser­va­do­res. En renda vari­a­ble, el top-down ens per­met ser més opti­mis­tes que tot just abans de l’estiu, excepte per als abun­dants miops. El bot­tom-up també comença a pre­sen­tar més bon aspecte i tre­uen el cap algu­nes opor­tu­ni­tats. Són empre­ses de valor que man­te­nen o millo­ren resul­tats o els rebai­xen en menor mesura del que asse­nya­la­ven les expec­ta­ti­ves de tot just fa unes set­ma­nes. Les empre­ses de crei­xe­ment tri­ga­ran més a recu­pe­rar-se, i el timing dependrà de quan toquin sos­tre les puja­des de tipus. En altres actius, les matèries pri­me­res ja han vist pro­ba­ble­ment els seus millors temps i l’immo­bi­li­ari ha que­dat pena­lit­zat en aug­men­tar el preu dels diners i, per tant, les hipo­te­ques. Pot­ser serà cosa d’uns mesos, i els com­pra­dors s’afa­nyen massa a optar per la moda dels tipus fixos.

Tots aquests comen­ta­ris s’han d’aga­far amb pin­ces, i van a remolc d’unes pre­vi­si­ons econòmiques que a poc a poc s’han allu­nyat de l’apo­ca­lipsi que tants pes­si­mis­tes sos­pi­to­sos habi­tu­als ens anun­ci­a­ven. Havia d’arri­bar, segons els malas­trucs, una “tar­dor fosca i tràgica” en què tocaríem fons després d’un estiu de dis­pendi i rauxa con­su­mi­dora, però encara l’espe­rem. Final­ment, el pen­dent de cai­guda està sent prou suau, prova de la deso­ri­en­tació dels ana­lis­tes i de la seva escassa cre­di­bi­li­tat, però sí que se’n sur­ten fent créixer la incer­tesa.

Dit això, el pano­rama econòmic no està pas per tocar cam­pa­nes (ni de glòria ni de difunts) i és alta­ment pro­ba­ble que, almenys el pri­mer semes­tre del 2023 sigui con­trac­tiu abans de recu­pe­rar-se en el segon. Avui, encara amb l’exer­cici tan­cant-se, ni el con­sum ni l’ocu­pació han donat fins ara sig­nes de cap­gi­rar-se con­sis­tent­ment, i man­te­nen dades posi­ti­ves. Les pre­vi­si­ons d’empit­jo­ra­ment a par­tir d’ara d’aquests indi­ca­dors econòmics no sem­bla que asse­nya­lin res més enllà d’una cai­guda cíclica que podríem situar en la nor­ma­li­tat, si aquesta nor­ma­li­tat seguís exis­tint en eco­no­mia. Pit­jor aspecte té la inversió pri­vada, massa influ­en­ci­ada pels sen­ti­ments de con­fiança, i clara­ment a la baixa com cor­res­pon a les innom­bra­bles cri­des aler­tant que venia un llop que encara no hem vist.

Les mira­des de deso­ri­en­tació s’adre­cen, en pri­mer lloc, als bancs cen­trals, per trac­tar d’enten­dre la seva difícil idi­o­sincràsia d’enti­tats inde­pen­dents però que tots vol­drien influ­en­ciar. Cada movi­ment, cada decla­ració, s’escor­co­lla per ende­vi­nar quan podem decla­rar aca­bada la “nor­ma­lit­zació” monetària i fer les paus amb la inflació. Ara les apos­tes con­flu­ei­xen a espe­rar un sos­tre de tipus del 5% per a la FED, poc més d’un 3% per al BCE i, pot­ser, un 4% per al Banc d’Angla­terra. Uns topalls que sig­naríem si sabéssim que així la inflació pot que­dar con­tin­guda i lluny del perill de recai­gu­des. Als EUA a Ale­ma­nya i a Espa­nya ja han apa­re­gut dades força posi­ti­ves en els preus durant les dar­re­res set­ma­nes.

Un altre esguard deso­ri­en­tat s’ha de cen­trar en Ucraïna, i voldríem creure que els euro­peus serem capaços d’atu­rar tanta sal­vat­jada, no a les por­tes d’Europa sinó ben endins. No poder fre­nar ni posar fi a aquest con­flicte ens situa, com a euro­peus, en una posició d’extrema debi­li­tat, i cal­dria pre­o­cu­par-se per la manca de futur que ens espe­ra­ria a Europa. Amb aquesta mirada en la guerra podem trac­tar d’encer­tar (impos­si­ble) el moment exacte per rein­ver­tir o per tor­nar al mer­cat o millor, per can­viar l’estruc­tura ja inver­tida de la car­tera i enfo­car-la cap a aque­lles tendències que podrien ser gua­nya­do­res en els pro­pers anys. Apun­tem-ne algu­nes amb tota la pre­venció i sense cap pre­tensió de fer reco­ma­na­ci­ons.

En pri­mer lloc, els pro­pers anys encara veu­ran créixer els temes de salut i sani­tat en tots els seus àmbits: far­macèutic, tec­no­lo­gia de la salut, asse­gu­ran­ces de salut, assistència a la gent gran, etc. L’enve­lli­ment occi­den­tal seguirà gene­rant un fort crei­xe­ment del sec­tor. També pro­ba­ble­ment hem d’apun­tar cap a l’ali­men­tació, l’agri­cul­tura i la tec­no­lo­gia dels ali­ments res­po­nent a l’exigència recent de segu­re­tat ali­mentària, auto­pro­ducció i ali­men­tació vin­cu­lada a la salut. Final­ment, les tec­no­lo­gies de tipus divers, però en un dels pri­mers llocs la ciber­se­gu­re­tat, una demanda ine­xis­tent fa deu anys i ara de quasi pri­mera neces­si­tat. Algu­nes idees per la fi de la incer­tesa.