Equilibrar el país mirant cap al camp
Per mantenir viu el territori rural és essencial frenar-ne la despoblació i dotar-lo de serveis i de relleu generacional
Quan hom s’endinsa a esbrinar les causes del desequilibri territorial, es perceben com a recurrents les qüestions al voltant de la pèrdua constant de població dels municipis rurals en favor de les ciutats i les àrees metropolitanes, afavorida essencialment per la falta d’oportunitats laborals, un bon accés als serveis bàsics –que resten o fins i tot anul·len l’atracció per establir-se al món rural–, les dificultats de mobilitat en transport públic o pel cada vegada més complicat relleu generacional en l’agricultura i la ramaderia. En aquest sentit, sembla que la pandèmia ha obert una escletxa per on insistir en les demandes reiterades de solucions reals.
Segons L’Atles del món rural 2022, publicació promoguda per l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (Arca), l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i l’Associació de Micropobles de Catalunya (MdC), els anys de pandèmia sumats als canvis tecnològics i culturals, el fre a la globalització i les exigències mediambientals a causa del canvi climàtic poden ajudar a revitalitzar les àrees rurals i a obrir alternatives productives per a joves i nous pagesos i també per a l’agricultura social i urbana.
Malgrat aquest optimisme en el futur, les dades que ofereix L’Atles constaten que la despoblació del món rural no s’atura: en tres quartes parts de la superfície total del territori del país hi viu només el 9% de la població. Dit d’una altra manera: dos de cada tres municipis catalans tenen menys de 100 habitants per km². En total, hi ha 336 municipis de menys de 500 habitants, que ocupen una superfície del 35% del país, però que representen l’1% de la població.
“És un peix que es mossega la cua. La població es dirigeix on s’ofereixen serveis i activitat econòmica. Per això, per mantenir viu el territori, s’han de dur a terme diverses accions amb certa urgència, per exemple que l’administració desplegui delegacions pel territori i treballi per a ell. Però també s’ha de millorar la distribució dels serveis no considerats bàsics, que no cal que es repliquin a totes les poblacions, però que sí que s’haurien de situar a certa distància dels nuclis poblats i amb una molt millorada accessibilitat”, explica Eduard Trepat, coordinador tècnic d’Arca.
Recull de dades.
En l’escenari postpandèmia, també es va observar un augment de la població en poblacions rurals, derivades d’ofertes laborals vinculades al turisme i per la tendència creixent d’un retorn als valors rurals. “Comarques que tradicionalment perdien habitants, com ara les Garrigues, el Priorat i la Conca de Barberà, van créixer o van mantenir la població entre el 2020 i el 2021, un fet que es va poder constatar en una quinzena de comarques més”, afirma Trepat.
El coordinador tècnic d’Arca destaca: “Fins al 2009, totes les comarques incrementaven de manera generalitzada la seva població, creixien i fins i tot es va observar un rejoveniment dels habitants. Això va ser degut a la bonança econòmica i a la immigració, però a partir del 2015, es va capgirar la tendència, sobretot perquè els immigrants van marxar, a causa de la crisi econòmica. El degoteig va continuar fins al 2022, any en què la pandèmia va fer que es tornessin a repoblar les zones rurals on hi havia segona residència.”
A hores d’ara, la reducció a la mínima expressió o l’eliminació del teletreball pot generar novament la despoblació de molts d’aquests nuclis. “Cal tenir en compte que, segons L’Atles, els municipis de menys de 500 habitants tenen més del 25% de la població que supera l’edat de 65 anys”, diu Trepat. Les Garrigues, el Priorat i la Terra Alta són les comarques més envellides del país.
D’altra banda, la falta de relleu agrari i de vincles amb l’agricultura i la ramaderia de la nova pagesia, juntament amb la dificultat d’aconseguir terra, “fa que es vagin perdent explotacions petites i mitjanes, que són les tenen un vincle molt directe amb el territori, en favor de grans empreses, que se n’allunyen, i que són les que acaben prenent les decisions sobre la gestió de l’aigua, la terra o la implementació d’energies renovables”, assenyala Trepat.
Continuïtat.
“Els espais test són una idea que prové de França, on en deu anys se n’han creat vuitanta. Estan enfocats a persones que tenen certa formació però que necessiten acompanyament perquè els falta experiència, tant en agricultura com en ramaderia”, afirma Neus Monllor, que lidera la Secretaria de la RETA i és consultora agrosocial.
Els projectes que atén l’associació “són molt diversos, d’innovació social, i hi intervenen tant particulars com administracions públiques”, diu Monllor. Tot i això, no hi ha línies de finançament definides per a aquests projectes: “Les hem de buscar, i per això el nostre objectiu prioritari és activar un fons de finançament.”
La falta de relleu generacional al món agrari és un repte europeu. Segons l’estudi #Agro Millennials, sis de cada deu professionals del camp es jubilarà durant els pròxims deu anys, xifra que suposa que unes 200.000 persones haurien de cobrir aquest buit. Al mateix temps, l’estudi assenyala que una de cada quatre persones que s’incorporarà al camp en un futur pròxim no té origen agrari. Aquestes dades demostren que “cal treballar cercant eines i actuacions, motius pels quals es va crear la RETA”, comenta Monllor, que confessa que una de les seves gran batalles “és posar en valor les persones que no venen de pagès”.
El govern va aprovar el maig del 2020 l’Agenda Rural de Catalunya, que identifica les necessitats i els reptes del territori rural per garantir-ne les condicions de vida i de desenvolupament. L’Agenda pretén ser una de les eines per planificar les polítiques d’equilibri i cohesió territorial del país, i associacions com RETA o publicacions com L’Atles volen ajudar a dur a terme aquestes polítiques, amb la mirada fixada en el món rural.