Reformes que ningú vol esmentar ni portar a terme
Els economistes tenim dos grans problemes amb la macroeconomia. El primer, prou conegut, és la incapacitat col·lectiva d’encertar mínimament les previsions sobre els principals indicadors que caracteritzen i mesuren els agregats econòmics. Usualment els registrem i sabem explicar a posteriori com han evolucionat, però fallem estrepitosament a l’hora de fer previsions. El segon problema, potser encara més greu, és l’excessiva atenció i importància que dediquem a l’evolució a curt termini de les grans magnituds (l’ocupació, la inflació, la producció, etc.) en relació amb l’anàlisi de l’estructura i dels factors condicionants del creixement econòmic (productivitat, disponibilitat, quantitat i qualitat dels recursos productius).
Aquestes limitacions dels economistes han estat intensament traslladades als receptors de les nostres anàlisis, als governs i a les seves polítiques públiques que, massa sovint, s’autoavaluen i avaluem exclusivament a través del comportament d’aquests indicadors i, molt menys amb elements més qualitatius com, per exemple, les millores objectives implementades en els sistemes educatius, els avenços en l’eficiència del mercat laboral o l’equitat immediata i intergeneracional de les pensions o de les polítiques fiscals, elements molt més rellevants que els moviments conjunturals dels agregats econòmics que economistes i polítics insistim a remarcar quasi en exclusivitat.
Posem, per exemple, l’evolució recent del PIB, l’atur o la inflació a Espanya. És evident que s’ha dit i repetit (i tampoc s’ha de menysprear perquè és francament positiu) que el tancament de l’any passat de les dades de creixement, preus i generació d’ocupació a l’Estat han estat el darrer any entre les millors de la Unió Europea. Lluir aquestes xifres evita, però, com quasi sempre, plantejar a l’opinió pública els debats i les propostes sobre aquelles grans reformes pendents en l’economia i la societat espanyola que, en tenir sempre sectors afectats, serien costoses des del punt de vista electoral i de la “pau social”.
Ens referim, entre d’altres, a aquells canvis que s’haurien de portar a terme per fer una autèntica transformació del molt deficient sistema educatiu espanyol i que, de ben segur, posarien en peu de guerra els ensenyants, que inevitablement veurien afectat el seu statu quo i els seus teòrics drets adquirits. S’han aplicat recentment uns mínims canvis, quasi intranscendents (iniciar el curs uns dies abans), que ja han generat reaccions enfurismades a través de les quals intuïm què passaria si algun govern valent i responsable tractés de fer veritables reformes.
I què es pot dir del sistema de pensions? El col·lectiu -cada cop més important des del punt de vista electoral- dels pensionistes no només ha aconseguit paralitzar tots els intents d’escometre reformes efectives vers la sostenibilitat real del sistema, sinó que ha aconseguit que, contràriament als assalariats especialment joves, hagi quedat immunitzat pel que fa a la pèrdua de poder adquisitiu que generen les pujades de preus mitjançant l’actualització garantida amb l’IPC de les actuals pensions. Ara, França, amb unes pensions menys agonitzants que les nostres, planteja una reforma més important, si bé també insuficient. De l’única cosa que estem segurs és que provocarà una gran reacció contrària que veurem si podrà superar un president que no pot tornar a ser elegit.
Al cim de tot plegat trobem la incapacitat crònica d’aquest país per millorar la productivitat a través d’un munt de reformes pendents que tenen en comú l’al·lèrgia que provoca als polítics de qualsevol signe i als economistes que, majoritàriament, estan a sou, o bé de les administracions o bé d’institucions i corporacions que volen evitar també contradir el sector públic, amb el qual tenen massa vinculacions reguladores, de subsidis i contractes públics o, aspiratòries per si de cas un dia els toqués manar.
I així, qui dia passa any empeny? Més aviat passen els dies, però també els anys, i queden sense resoldre els reptes que tenim per avançar cap a una economia competitiva que contraresti l’envelliment de la població i el dinamisme de tantes regions emergents del món. Potser no podem fer que la política professionalitzada s’immoli mentre el seu electorat no li exigeixi assumir d’una vegada les reformes necessàries. Però sí que cal recalcar a la ciutadania que les actituds d’indiferència o de minimització de les conseqüències de no exigir realisme a les polítiques públiques ens porten a repetir un estancament econòmic i de benestar com el que aquest país ja ha patit en els darrers quinze anys, fent que aquests indicadors tan grapejats gairebé no hagin millorat en termes reals.
