La pandèmia va provocar una situació inèdita que és l’aturada de l’economia, un xoc vital. Calia actuar d’urgència. D’una banda, fent una transfusió a través dels ICO, que injecten liquiditat, la sang de les empreses; i de l’altra connectant el pacient a les màquines que mantenen els seus òrgans, que en aquest cas són les persones, el talent, mitjançant els ERTO. Però allò que es va fer perquè era necessari per salvar les empreses ha tingut efectes secundaris i ara tenim una economia atrofiada. Aquelles empreses que partien amb millors condicions físiques, perquè eren més grans, estan sortint millor. Però com més petits ets i més costós és el tractament que has necessitat, més difícil és la recuperació. Perquè les empreses han de pagar la sang que van rebre. Per si això no fos prou ara quan a la pime li fan una analítica li surt el colesterol pels núvols, hipertensió i tots els paràmetres alterats, perquè menja com pot perquè l’alimentació s’ha encarit (l’energia s’ha disparat i les hipoteques s’han fet més feixugues). La situació és crítica i en qualsevol moment la pime pot tenir una malaltia cardiovascular. Les pimes han sortit augmentant els seus passius i ara es troben amb uns costos que, en alguns casos, les posen en una situació d’inviabilitat. Li explico el cas real d’una empresa industrial intensiva en energia que el gener de l’any 2021 pagava 30.000 euros al mes en el rebut de l’energia, doncs bé, el 2022 va arribar a 110.000, que a final d’any poden ser 800.000 euros més. Ja es veu que això és impossible d’assumir per una empresa que factura cinc milions l’any. I si a més vas al conveni del metall que l’obliga a partir d’aquest gener a apujar el 12% tota la seva massa salarial, i hi sumes el que li ha pujat la matèria primera, tot allò que no pugui traslladar a preus de mercat, posa aquesta empresa en una situació crítica. I això és extrapolable a molts altres sectors. És cert que hi ha demanda, però quan el petit fa números s’adona que el que perd és marge. I sense marge no pots estabilitzar la situació alterada d’on vens.

Una empresa gran és més resilient, exporta més i pot pagar millors sous. Ser petit no és un problema, però ser petit i no poder fer-te gran, sí que ho és. És el nostre problema.

Hem tingut durant molts anys molta gent i institucions pregonant que calia que les empreses petites guanyessin dimensió. Però mai diuen per què no ens podem fer grans. I aquí és on hi ha el matís.

Per què no s’ha legislar pensant en els petits perquè es puguin fer grans. Ens cal una discriminació positiva a favor del petit i que la llei no sigui la mateixa per a un hotel de mil habitacions que per al que en té deu. Això és el que ha passat al nostre país fins fa un any. Ara comença a haver-hi lleis, decisions i acords que discriminen: per exemple, en el nou pacte nacional per la indústria dedica a pimes el 60% dels recursos i també s’ha fet en la llei crea y crece.

Aquesta és la clau de volta que explica per què tenim empreses més petites que els francesos, els anglesos o els alemanys. No és perquè siguem diferents. El problema és qui representa, proposa i defensa els interessos de la petita i mitjana empresa. Fins que les pimes no seiem amb veu pròpia en el pont de comandament, en la taula del diàleg social, a l’Estat espanyol no haurà acabat la seva transició democràtica. Perquè la veu de l’empresari avui no defensa els interessos de la pime, que és el 99,8% de les empreses, el 75% de l’ocupació i més del 60% del PIB. Per això les lleis no tenen una visió de dimensió i afavoreixen les grans empreses. No estem en contra del gran, ans al contrari, allò que volem és que la microempresa pugui fer-se petita; la petita, mitjana, i la mitjana, gran.

Els Next Generation són com les meigas, però hi ha una part que està funcionant i prou bé que és el Kit Digital. Quan Alberto Martínez, director general de l’empresa pública Red.es, rep la responsabilitat de distribuir recursos a la transició digital va parlar amb nosaltres i es va fer un programa pensant en les pimes. Les grans empreses, poden contractar consultoria, bons professionals i tenen uns canals de relacions que els permeten uns camins molt diferents de les pimes, que necessiten la informació, que no la tenen, que és un dels deures pendents dels fons, i necessiten l’acompanyament.

Un pacte de rendes és un plantejament d’empobriment en què el treballador cobra menys i l’empresa té menys beneficis. Ara bé i per què no també les pensions? I els funcionaris? Això actualment és pràcticament impossible. Proposem un pacte de productivitat no només laboral sinó fins i tot dels recursos. Només així farem compatible apujar els salaris i continuar l’activitat econòmica. El centre no ha de ser ni el treballador ni l’empresari sinó l’activitat econòmica. Aquest és per mi un altre dels grans discursos del segle XXI: sortim de la lluita de classes!

Això es pot plantejar per sectors i aterrar empresa per empresa. Parlo d’un acord sectorial i d’increments salarials en funció d’un cistell de paràmetres que puguin permetre mantenir l’activitat econòmica, poder pagar els millors salaris possibles, perquè he indexat elements que no són l’increment de l’IPC, que és un cafè per a tothom.

Com deia, pretenem que les relacions laborals siguin diferents de les del segle XX. I per això necessitem un grau superior de maduresa del conjunt de la societat. No podem continuar fent accions populistes, perquè ens estem equivocant.

Fonamental. Sovint no tenim clara la importància que té el diàleg social en el progrés de les societats i les economies en democràcia. El consens a què s’arriba en una taula de diàleg és un principi democràtic. I està demostrat que permet el progrés de les societats. Perquè això es produeixi cal que hi hagi sindicats i representants empresarials, al més forts i capacitats possible. Els sindicats esdevenen un element fonamental. Necessitem els millors sindicats possibles com també les millors organitzacions empresarials possibles, les més professionals, les millors estructurades. Tot el que sigui enfortir la representació de treballadors i empresaris és fonamental justament per poder avançar en transparència i compromís. Mentre això no existeixi no tindrem tota la potència que tenim com a país.

Precisament amb el lideratge dels agents socials. Durant la covid, en un context propici per al conflicte, vam signar quatre acords entre treballadors i empresaris que no van generar cap problema. Fa poc vam acordar la descentralització de les polítiques actives d’ocupació i més recentment hem consensuat per encàrrec del govern català unes propostes per als pressupostos.

Estem en un moment d’una enorme volatilitat i en aquest context qualsevol escenari pot canviar i fer nul·la qualsevol previsió. Sí que sé que aquest any ens veurem abocats a fer una gran reflexió al si d’Europa sobre què volem ser de grans. La gran aposta en l’actual context de canvis geopolític i geoestratègic només podrem sortir amb més Europa perquè els canvis són tan grans que només des d’una dimensió europea hi podem donar resposta.

Àsia i els Estats Units tenen uns costos energètics molt inferiors als nostres. A més aquí ens hem posat unes reduccions d’emissions davant l’emergència climàtica. Europa ha de tenir una estratègica comuna que faci que sense trencar les regles del mercat, aquest sigui més just.

Els països que facin una aposta decidida pel coneixement i per la formació, i en concret per l’FP, seran els països que lideraran els canvis que s’estan produint. En aquest sentit, no podem dedicar esforços a formar la gent més preparada de la nostra història i en comptes de rendibilitzar aquesta inversió, la convertim en despesa perquè els nostres joves marxen fora. Ni ens podem permetre que la taxa d’atur entre els joves estigui en els nivells actuals, ni que busquem professionals i no els trobem, ni tenir gent capacitada amb experiència i una edat determinada i que no tinguin mercat. Res d’això és assenyat i calen canvis legislatius que ens ajudin a aprofitar les oportunitats com ara la relocalització de les empreses. Tothom ha après que no pot tenir un proveïdor a 4.000 km. És una oportunitat que perdem perquè la llei no acompanya. O que les pimes no puguin accedir a la compra pública o que els terminis de pagaments siguin a 300 dies...

Avui tenim la fiscalitat invertida del que hauria de ser tot principi fiscal, que el que més tingui pagui més.

La fiscalitat ha de ser competitiva, per atreure inversió, i justa: qui més té, més hauria de pagar. Però nosaltres tenim una fiscalitat injusta precisament perquè la pime no ha tingut veu pròpia. Hi ha mesures que s’estan posant sobre la taula que van en aquest sentit de reduir la injustícia. Aquells que diuen “a veure si creixen les pimes” són els que no paguen a 60 dies, s’emporten el 80% de la contractació pública i tenen una fiscalitat menor i uns preus de l’energia millors.

Quan miro el preu de l’energia i segmento per dimensió m’adono que som el país on les pimes paguen l’energia més cara.

Com ja he comentat, res a dir que un territori vulgui ser més atractiu a la inversió a través de la fiscalitat. El que demano al meu és què fa amb la fiscalitat perquè jo sigui competiu? Ara bé, la fiscalitat ha de ser justa, el que no pot ser és que Catalunya faci una aportació econòmica superior per compensar allò que altres no ingressen per decisions de fiscalitat.

En les polítiques fiscals hi ha d’haver el principi d’ordinalitat. No pot ser que una comunitat estigui en una posició i que després de contribuir a la solidaritat fiscal baixi de nivell, perquè en comptes de tirar l’economia cap amunt es llasta i genera tensions entre territoris. Fa molts anys que el que hem fet és que la nostra economia perdi potència.

La sensació és la mateixa que quan vas per les rambles i sents els trilers dient: on és la boleta? Ens diuen que invertiran tal i ja sabem abans de començar l’any que això no serà perquè tal com funciona l’administració és impossible, perquè s’ha de licitar, perquè té uns tràmits administratius, perquè pot estar subjecte a requeriments que endarrereixen... No podem permetre que ens prenguin el pèl, ni en els pressupostos de l’Estat ni els catalans ni els municipals.

La llàstima del que ha passat amb l’aeroport és que un cop més s’ha utilitzat aquest tema amb interessos polítics. Precisament per això Pimec ha fet una proposta.

Diem que s’està fent una anàlisi limitada de la qüestió: el Prat és el que és i no dona per a més, i demanem aixecar la vista, perquè Catalunya té al seu territori uns aeroports que li permeten fer una anàlisi diferent. Fem un plantejament de les màximes i millors connexions (objectiu en què trobaríem un gran consens) per un sistema portuari, que no tothom té i que qui el té està liderant la interconnexió aeroportuària: París o Londres. Això, intentant escoltant els problemes particulars i buscant solucions tècniques, però aquestes minories no poden condicionar l’interès general. Demanem una taula que no parli de les solucions, perquè n’hi pot haver deu, on hi sigui tothom i que hi hagi diàleg i arribem a consensos. Hem de sortir de la política del no: això no va de la Ricarda sí o no. Estic convençut que no trigarem gaire a veure que hi ha moviments en aquest sentit.