La pandèmia va pro­vo­car una situ­ació inèdita que és l’atu­rada de l’eco­no­mia, un xoc vital. Calia actuar d’urgència. D’una banda, fent una trans­fusió a través dels ICO, que injec­ten liqui­di­tat, la sang de les empre­ses; i de l’altra con­nec­tant el paci­ent a les màqui­nes que man­te­nen els seus òrgans, que en aquest cas són les per­so­nes, el talent, mit­jançant els ERTO. Però allò que es va fer perquè era neces­sari per sal­var les empre­ses ha tin­gut efec­tes secun­da­ris i ara tenim una eco­no­mia atro­fi­ada. Aque­lles empre­ses que par­tien amb millors con­di­ci­ons físiques, perquè eren més grans, estan sor­tint millor. Però com més petits ets i més costós és el trac­ta­ment que has neces­si­tat, més difícil és la recu­pe­ració. Perquè les empre­ses han de pagar la sang que van rebre. Per si això no fos prou ara quan a la pime li fan una analítica li surt el coles­te­rol pels núvols, hiper­tensió i tots els paràmetres alte­rats, perquè menja com pot perquè l’ali­men­tació s’ha enca­rit (l’ener­gia s’ha dis­pa­rat i les hipo­te­ques s’han fet més fei­xu­gues). La situ­ació és crítica i en qual­se­vol moment la pime pot tenir una malal­tia car­di­o­vas­cu­lar. Les pimes han sor­tit aug­men­tant els seus pas­sius i ara es tro­ben amb uns cos­tos que, en alguns casos, les posen en una situ­ació d’invi­a­bi­li­tat. Li explico el cas real d’una empresa indus­trial inten­siva en ener­gia que el gener de l’any 2021 pagava 30.000 euros al mes en el rebut de l’ener­gia, doncs bé, el 2022 va arri­bar a 110.000, que a final d’any poden ser 800.000 euros més. Ja es veu que això és impos­si­ble d’assu­mir per una empresa que fac­tura cinc mili­ons l’any. I si a més vas al con­veni del metall que l’obliga a par­tir d’aquest gener a apu­jar el 12% tota la seva massa sala­rial, i hi sumes el que li ha pujat la matèria pri­mera, tot allò que no pugui tras­lla­dar a preus de mer­cat, posa aquesta empresa en una situ­ació crítica. I això és extra­po­la­ble a molts altres sec­tors. És cert que hi ha demanda, però quan el petit fa números s’adona que el que perd és marge. I sense marge no pots esta­bi­lit­zar la situ­ació alte­rada d’on vens.

Una empresa gran és més resi­li­ent, exporta més i pot pagar millors sous. Ser petit no és un pro­blema, però ser petit i no poder fer-te gran, sí que ho és. És el nos­tre pro­blema.

Hem tin­gut durant molts anys molta gent i ins­ti­tu­ci­ons pre­go­nant que calia que les empre­ses peti­tes gua­nyes­sin dimensió. Però mai diuen per què no ens podem fer grans. I aquí és on hi ha el matís.

Per què no s’ha legis­lar pen­sant en els petits perquè es puguin fer grans. Ens cal una dis­cri­mi­nació posi­tiva a favor del petit i que la llei no sigui la mateixa per a un hotel de mil habi­ta­ci­ons que per al que en té deu. Això és el que ha pas­sat al nos­tre país fins fa un any. Ara comença a haver-hi lleis, deci­si­ons i acords que dis­cri­mi­nen: per exem­ple, en el nou pacte naci­o­nal per la indústria dedica a pimes el 60% dels recur­sos i també s’ha fet en la llei crea y crece.

Aquesta és la clau de volta que explica per què tenim empre­ses més peti­tes que els fran­ce­sos, els angle­sos o els ale­manys. No és perquè siguem dife­rents. El pro­blema és qui repre­senta, pro­posa i defensa els interes­sos de la petita i mit­jana empresa. Fins que les pimes no seiem amb veu pròpia en el pont de coman­da­ment, en la taula del diàleg social, a l’Estat espa­nyol no haurà aca­bat la seva tran­sició democràtica. Perquè la veu de l’empre­sari avui no defensa els interes­sos de la pime, que és el 99,8% de les empre­ses, el 75% de l’ocu­pació i més del 60% del PIB. Per això les lleis no tenen una visió de dimensió i afa­vo­rei­xen les grans empre­ses. No estem en con­tra del gran, ans al con­trari, allò que volem és que la micro­em­presa pugui fer-se petita; la petita, mit­jana, i la mit­jana, gran.

Els Next Gene­ra­tion són com les mei­gas, però hi ha una part que està fun­ci­o­nant i prou bé que és el Kit Digi­tal. Quan Alberto Martínez, direc­tor gene­ral de l’empresa pública Red.​es, rep la res­pon­sa­bi­li­tat de dis­tri­buir recur­sos a la tran­sició digi­tal va par­lar amb nosal­tres i es va fer un pro­grama pen­sant en les pimes. Les grans empre­ses, poden con­trac­tar con­sul­to­ria, bons pro­fes­si­o­nals i tenen uns canals de rela­ci­ons que els per­me­ten uns camins molt dife­rents de les pimes, que neces­si­ten la infor­mació, que no la tenen, que és un dels deu­res pen­dents dels fons, i neces­si­ten l’acom­pa­nya­ment.

Un pacte de ren­des és un plan­te­ja­ment d’empo­bri­ment en què el tre­ba­lla­dor cobra menys i l’empresa té menys bene­fi­cis. Ara bé i per què no també les pen­si­ons? I els fun­ci­o­na­ris? Això actu­al­ment és pràcti­ca­ment impos­si­ble. Pro­po­sem un pacte de pro­duc­ti­vi­tat no només labo­ral sinó fins i tot dels recur­sos. Només així farem com­pa­ti­ble apu­jar els sala­ris i con­ti­nuar l’acti­vi­tat econòmica. El cen­tre no ha de ser ni el tre­ba­lla­dor ni l’empre­sari sinó l’acti­vi­tat econòmica. Aquest és per mi un altre dels grans dis­cur­sos del segle XXI: sor­tim de la lluita de clas­ses!

Això es pot plan­te­jar per sec­tors i ater­rar empresa per empresa. Parlo d’un acord sec­to­rial i d’incre­ments sala­ri­als en funció d’un cis­tell de paràmetres que puguin per­me­tre man­te­nir l’acti­vi­tat econòmica, poder pagar els millors sala­ris pos­si­bles, perquè he inde­xat ele­ments que no són l’incre­ment de l’IPC, que és un cafè per a tot­hom.

Com deia, pre­te­nem que les rela­ci­ons labo­rals siguin dife­rents de les del segle XX. I per això neces­si­tem un grau supe­rior de madu­resa del con­junt de la soci­e­tat. No podem con­ti­nuar fent acci­ons popu­lis­tes, perquè ens estem equi­vo­cant.

Fona­men­tal. Sovint no tenim clara la importància que té el diàleg social en el progrés de les soci­e­tats i les eco­no­mies en democràcia. El con­sens a què s’arriba en una taula de diàleg és un prin­cipi democràtic. I està demos­trat que per­met el progrés de les soci­e­tats. Perquè això es pro­du­eixi cal que hi hagi sin­di­cats i repre­sen­tants empre­sa­ri­als, al més forts i capa­ci­tats pos­si­ble. Els sin­di­cats esde­ve­nen un ele­ment fona­men­tal. Neces­si­tem els millors sin­di­cats pos­si­bles com també les millors orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als pos­si­bles, les més pro­fes­si­o­nals, les millors estruc­tu­ra­des. Tot el que sigui enfor­tir la repre­sen­tació de tre­ba­lla­dors i empre­sa­ris és fona­men­tal jus­ta­ment per poder avançar en trans­parència i com­promís. Men­tre això no exis­teixi no tin­drem tota la potència que tenim com a país.

Pre­ci­sa­ment amb el lide­ratge dels agents soci­als. Durant la covid, en un con­text pro­pici per al con­flicte, vam sig­nar qua­tre acords entre tre­ba­lla­dors i empre­sa­ris que no van gene­rar cap pro­blema. Fa poc vam acor­dar la des­cen­tra­lit­zació de les polítiques acti­ves d’ocu­pació i més recent­ment hem con­sen­suat per encàrrec del govern català unes pro­pos­tes per als pres­su­pos­tos.

Estem en un moment d’una enorme vola­ti­li­tat i en aquest con­text qual­se­vol esce­nari pot can­viar i fer nul·la qual­se­vol pre­visió. Sí que sé que aquest any ens veu­rem abo­cats a fer una gran reflexió al si d’Europa sobre què volem ser de grans. La gran aposta en l’actual con­text de can­vis geo­polític i geo­es­tratègic només podrem sor­tir amb més Europa perquè els can­vis són tan grans que només des d’una dimensió euro­pea hi podem donar res­posta.

Àsia i els Estats Units tenen uns cos­tos energètics molt infe­ri­ors als nos­tres. A més aquí ens hem posat unes reduc­ci­ons d’emis­si­ons davant l’emergència climàtica. Europa ha de tenir una estratègica comuna que faci que sense tren­car les regles del mer­cat, aquest sigui més just.

Els països que facin una aposta deci­dida pel conei­xe­ment i per la for­mació, i en con­cret per l’FP, seran els països que lide­ra­ran els can­vis que s’estan pro­duint. En aquest sen­tit, no podem dedi­car esforços a for­mar la gent més pre­pa­rada de la nos­tra història i en comp­tes de ren­di­bi­lit­zar aquesta inversió, la con­ver­tim en des­pesa perquè els nos­tres joves mar­xen fora. Ni ens podem per­me­tre que la taxa d’atur entre els joves esti­gui en els nivells actu­als, ni que bus­quem pro­fes­si­o­nals i no els tro­bem, ni tenir gent capa­ci­tada amb experiència i una edat deter­mi­nada i que no tin­guin mer­cat. Res d’això és asse­nyat i calen can­vis legis­la­tius que ens aju­din a apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats com ara la relo­ca­lit­zació de les empre­ses. Tot­hom ha après que no pot tenir un proveïdor a 4.000 km. És una opor­tu­ni­tat que per­dem perquè la llei no acom­pa­nya. O que les pimes no puguin acce­dir a la com­pra pública o que els ter­mi­nis de paga­ments siguin a 300 dies...

Avui tenim la fis­ca­li­tat inver­tida del que hau­ria de ser tot prin­cipi fis­cal, que el que més tin­gui pagui més.

La fis­ca­li­tat ha de ser com­pe­ti­tiva, per atreure inversió, i justa: qui més té, més hau­ria de pagar. Però nosal­tres tenim una fis­ca­li­tat injusta pre­ci­sa­ment perquè la pime no ha tin­gut veu pròpia. Hi ha mesu­res que s’estan posant sobre la taula que van en aquest sen­tit de reduir la injustícia. Aquells que diuen “a veure si crei­xen les pimes” són els que no paguen a 60 dies, s’empor­ten el 80% de la con­trac­tació pública i tenen una fis­ca­li­tat menor i uns preus de l’ener­gia millors.

Quan miro el preu de l’ener­gia i seg­mento per dimensió m’adono que som el país on les pimes paguen l’ener­gia més cara.

Com ja he comen­tat, res a dir que un ter­ri­tori vul­gui ser més atrac­tiu a la inversió a través de la fis­ca­li­tat. El que demano al meu és què fa amb la fis­ca­li­tat perquè jo sigui com­pe­tiu? Ara bé, la fis­ca­li­tat ha de ser justa, el que no pot ser és que Cata­lu­nya faci una apor­tació econòmica supe­rior per com­pen­sar allò que altres no ingres­sen per deci­si­ons de fis­ca­li­tat.

En les polítiques fis­cals hi ha d’haver el prin­cipi d’ordi­na­li­tat. No pot ser que una comu­ni­tat esti­gui en una posició i que després de con­tri­buir a la soli­da­ri­tat fis­cal baixi de nivell, perquè en comp­tes de tirar l’eco­no­mia cap amunt es llasta i genera ten­si­ons entre ter­ri­to­ris. Fa molts anys que el que hem fet és que la nos­tra eco­no­mia perdi potència.

La sen­sació és la mateixa que quan vas per les ram­bles i sents els tri­lers dient: on és la boleta? Ens diuen que inver­ti­ran tal i ja sabem abans de començar l’any que això no serà perquè tal com fun­ci­ona l’admi­nis­tració és impos­si­ble, perquè s’ha de lici­tar, perquè té uns tràmits admi­nis­tra­tius, perquè pot estar sub­jecte a reque­ri­ments que endar­re­rei­xen... No podem per­me­tre que ens pren­guin el pèl, ni en els pres­su­pos­tos de l’Estat ni els cata­lans ni els muni­ci­pals.

La llàstima del que ha pas­sat amb l’aero­port és que un cop més s’ha uti­lit­zat aquest tema amb interes­sos polítics. Pre­ci­sa­ment per això Pimec ha fet una pro­posta.

Diem que s’està fent una anàlisi limi­tada de la qüestió: el Prat és el que és i no dona per a més, i dema­nem aixe­car la vista, perquè Cata­lu­nya té al seu ter­ri­tori uns aero­ports que li per­me­ten fer una anàlisi dife­rent. Fem un plan­te­ja­ment de les màximes i millors con­ne­xi­ons (objec­tiu en què tro­baríem un gran con­sens) per un sis­tema por­tu­ari, que no tot­hom té i que qui el té està lide­rant la inter­con­nexió aero­portuària: París o Lon­dres. Això, inten­tant escol­tant els pro­ble­mes par­ti­cu­lars i bus­cant solu­ci­ons tècni­ques, però aques­tes mino­ries no poden con­di­ci­o­nar l’interès gene­ral. Dema­nem una taula que no parli de les solu­ci­ons, perquè n’hi pot haver deu, on hi sigui tot­hom i que hi hagi diàleg i arri­bem a con­sen­sos. Hem de sor­tir de la política del no: això no va de la Ricarda sí o no. Estic con­vençut que no tri­ga­rem gaire a veure que hi ha movi­ments en aquest sen­tit.