Tinc la sort de tre­ba­llar en una orga­nit­zació que acaba de com­plir sei­xanta-cinc anys. Més ben dit, tinc la sort de no tre­ba­llar-hi, perquè, sin­ce­ra­ment, fer el que faig és un plaer, no una feina car­re­gosa.

L’altre dia vam enre­gis­trar un pòdcast amb motiu de l’efemèride i em van pre­gun­tar quina era la clau de tot ple­gat i vaig con­tes­tar que la bona gent. Sens dubte, una orga­nit­zació, es dedi­qui al que es dedi­qui, fun­ci­ona millor si hi ha bona gent. Vegem-ho.

La bona gent sap dia­lo­gar més. Perquè sap que els altres no són con­trin­cants ni ene­mics sinó per­so­nes amb qui cal enten­dre’s i col·labo­rar. Dis­sor­ta­da­ment vivim en un món on això es dona poc. Massa gent juga a la con­fron­tació cega per tal d’acon­se­guir els seus objec­tius costi el que costi, peti qui peti. Ho veiem en la política, en les altes finan­ces i en àmbits diver­sos. Pot­ser aques­tes per­so­nes o grups acon­se­guei­xen el que volen a curt ter­mini. Però la vida és una cursa de fons i mol­tes vega­des gua­nyar bata­lles aïlla­des no garan­teix el tri­omf final, que no és altra cosa que la tran­quil·litat d’espe­rit i la consciència d’haver fet les coses de bona fe.

La bona gent acos­tuma a ser més cre­a­tiva i inno­va­dora perquè sap que una idea bona és el resul­tat de la inte­gració de punts de vista dis­cre­pants. Però per fer això cal escol­tar-se, res­pec­tar-se i, com diuen a Stan­ford, cons­truir a par­tir de les idees de tot­hom. La bona gent com­par­teix les idees, aparca el seu ego en bene­fici del pro­jecte comú i comprèn per­fec­ta­ment que el con­cepte de gua­nyar-gua­nyar no és una qui­mera sinó quel­com que cal anar cons­truint, dia a dia.

La bona gent no acos­tuma a tenir enveja. L’enveja és una de les emo­ci­ons més des­truc­ti­ves que exis­teix. Les per­so­nes enve­jo­ses, mala gent, viuen amar­ga­des perquè cons­tant­ment estan pen­dents dels altres. El pro­fes­sor de Har­vard Dan Gil­bert defi­neix la feli­ci­tat com un estat en què pre­do­mi­nen les emo­ci­o­nes posi­ti­ves sobre les nega­ti­ves. Les per­so­nes feli­ces, per tant, s’ale­gren dels èxits dels seus com­panys i els feli­ci­ten de manera sin­cera i honesta. Saben que els èxits dels altres també són els seus èxits.

No vull pin­tar-ho tot de color de rosa. El dia a dia de qual­se­vol ins­ti­tució és una mes­cla de coses bones i dolen­tes. No exis­teix, per sort, la per­fecció. Però és cert que algu­nes orga­nit­za­ci­ons acon­se­guei­xen des­ta­car en bona gent, i això sovint es deu a l’influx dels fun­da­dors o dels líders. La història d’una empresa està for­mada per llums i ombres, però si les pri­me­res pre­do­mi­nen sobre les sego­nes, el resul­tat és clar: con­tinuïtat, reno­vació, inno­vació i feli­ci­tat.

Cap de les per­so­nes que avui dia som a Eada viu­rem el cent trenta ani­ver­sari. Però estic segur que es podrà cele­brar si hi con­ti­nua havent bona gent.