Catedràtic emèrit / IQS School of Management Universitat Ramon Llull / @sninobecerra - 15 gener 2023 2.00 h

Copa Melba

“Espanya no pot absorbir, en condicions idònies, tota la població activa que té i la subocupa, la precaritza, la desocupa o l’expulsa, en especial els joves.” ARXIU.

Ens trobem en un escenari semblant al que va comportar el transport terrestre a finals del segle XVIII: van millorar els paviments i es van dissenyar carros més grans, alhora que es van desenvolupar els canals. Però la solució va arribar amb el ferrocarril. En termes econòmics ni és necessària més població, ni és sostenible; el que fa falta és més inversió, més investigació, més innovació, més valor afegit i més productivitat. Els recursos, ni són infinits, ni són gratuïts, ni tots podem tenir un Ferrari. Per creure això i actuar en conseqüència estem on estem: en un planeta que s’abrasa i ocupat per 8.000 milions de persones de les quals el 90% ni tan sols malviuen

Santiago Niño Becerra - Catedràtic emèrit / IQS School of Management Universitat Ramon Llull / @sninobecerra

Ja ho sabeu, són unes postres, i actualment no estan de moda. El seu autor va ser el xef francès Auguste Escoffier, quan regentava el restaurant de l’hotel Savoy de Londres. Les va dissenyar el 1892 en honor a la soprano australiana Nellie Melba que actuava a la Royal Opera House. Escoffier va preparar “préssecs cuits sobre un llit de gelat de vainilla en un timbal de plata encaixat entre les ales d’un cigne esculpit en un bloc de gel i recobert de sucre de llustre”. Amb el temps, la recepta ha experimentat variacions. (Per saber-ne més, consulteu la Viquipèdia). El més interessant d’aquestes postres és la varietat d’ingredients, senzills per si mateixos, i les variacions i combinacions que amb el pas del temps ha tingut.

Ara vegem alguns ingredients que avui ens trobem en la nostra actual realitat econòmica.

Baixa natalitat.

Penso que la sostenibilitat del sistema econòmic no depèn en absolut d’augmentar la natalitat, sinó d’un augment exponencial de la productivitat obtingut per la implementació de tecnologies cada cop més sofisticades desenvolupades per un capital creixentment concentrat. La demanda de feina anirà descendint perquè cada vegada més tasques seran automatitzades a causa de l’abaratiment de la tecnologia.

En aquest escenari, la població passiva augmentarà i els recursos públics i privats seran cada cop més insuficients per atendre-la: s’ha assolit l’esperança de vida actual gràcies a una sanitat pública que no és sostenible i que no és substituïble per una de privada perquè el decreixent poder adquisitiu de les decreixents rendes mitjanes no la podrà pagar. L’esperança de vida disminuirà, excepte per a una elit.

Medi ambient.

El model econòmic de l’espècie humana només sap créixer contaminant, per la qual cosa per reduir la contaminació només es pot créixer menys. Però com que es tendeix a la concentració del capital i de la riquesa, la desigualtat es dispararà; és a dir, la contaminació es reduirà, el PIB baixarà, però en concentrar-se’n la distribució el 5% de la població millorarà el seu estatus i la resta l’empitjorarà. La implantació de la renda bàsica universal, per tant, ja no és un tema ideològic, sinó d’ordre públic.

Tipus d’interès.

Continuen els avisos sobre nous augments en els tipus d’interès, quan aquesta inflació, la que estem patint –una inflació d’oferta– no s’arregla amb augments de tipus. El fet és que el que s’hauria de fer per frenar-la és més complex i té efectes polítics.

El preu del MWh ha de baixar, i modificar-ne el sistema de càlcul ajudaria moltíssim. El preu del petroli ha de baixar, i constituir centrals internacionals de compra, de la mateixa manera que hi ha càrtels de venda, també hi ajudaria.

Ha de disminuir el consum de certs béns, per això seria fonamental instaurar impostos progressius sobre el luxe en funció del valor. S’hauria d’analitzar amb lupa l’eficiència de cada cèntim de despesa pública en tots els nivells. S’hauria d’ajudar les persones i els col·lectius vulnerables: els més pobres, per la qual cosa crec que les rebaixes tipus cafè per a tots, com ara els 20 cèntims en el preu del litre de combustible o l’IVA de l’electricitat, són absurdes.

Per tot plegat, el que no té efectes immediats –que és el que és necessari–, és augmentar els tipus d’interès que encareixen el finançament de les pimes i que drenen el poder adquisitiu de les famílies.

A llarg termini els preus baixaran perquè l’economia s’anirà detenint a mesura que vagi disminuint el consum, però a costa de drames evitables i d’augments de despesa pública que faran créixer el deute… que després s’haurà de reduir a costa de més drames.

Recessió.

El que a l’estiu era un rumor, ara ja és una realitat: ja estem a les portes d’una recessió o ja estem en recessió. La culpa? Es parla del conflicte d’Ucraïna i les tensions en el mercat immobiliari. És curiós. I els efectes inflacionaris de les tones mètriques de diners gratis injectades des del 2012? I els impactes de la ruptura de les cadenes logístiques provocada pel virus i encara no resolts? I les pujades dels costos energètics previs al conflicte? I els augments dels preus dels combustibles? I la pèrdua de poder adquisitiu d’innumerables rendes? I l’incompliment dels compromisos de dèficit? I els augments de deute públic? I la pèrdua de confiança dels mercats de capitals? Tot això ha passat fa molt poc. Ja s’ha oblidat, o és que ara toca posar els accents en altres coses?

Joves.

En realitat la situació que viuen els joves va començar fa temps. La carta de Carolina Alguacil publicada a El País i titulada “Yo soy mileurista” és del 21 d’agost del 2005 (en plena fase de l’“España va más que bien”).

El d’Espanya és un problema de model productiu i d’oferta i demanda de feina: Espanya no pot absorbir, en condicions idònies, tota la població activa que té i la subocupa, la precaritza, la desocupa o l’expulsa, en especial els joves, perquè han estat els últims a arribar a l’oferta.

Com s’arregla això? No es pot. La taxa de desocupació juvenil més baixa es va assolir quan “Espanya fue bien”, coincidint amb el boom immobiliari i el boom del turisme... I amb el pic del fracàs escolar.

A Espanya sobra població activa, i en especial població activa jove; l’alternativa és una població activa jove subocupada, precaritzada, desocupada o expulsada. (I tornem al principi: amb aquest decorat, encara hi ha qui diu que ha d’augmentar la taxa de natalitat).

Canvi d’objectiu.

Fins a l’inici d’aquesta crisi el 2007, l’objectiu del model, de les empreses, era fabricar més amb costos menors a fi d’augmentar l’oferta que seria consumida per una demanda que pagaria amb els crèdits que aniria obtenint i que portaria a aquestes empreses a obtenir més beneficis. Apliqueu aquest esquema a qualsevol bé i servei. Com a conseqüència d’això, les hores totals de feina augmentarien (de quina manera es distribuirien tant és), per la qual cosa sempre existiria la possibilitat que les persones desplaçades dels seus llocs de feina –per augment de productivitat, per deslocalització d’activitat…– es reubiquessin en altres indrets, ja fos de manera més precària o no.

Lentament però imparablement, aquest esquema de funcionament –aquest model– va anar mutant a partir del 2010 i obertament a partir del 2019. Per què buscar desesperadament l’augment de producció rebentant costos i preus si reduint la producció total i, segons companyies, centrant-la en béns premium i ultra-low cost sí que és possible augmentar el marge net o aconseguir posicions quasi oligopolístiques? I tot plegat en un escenari en què molt pocs ens explicaran / controlaran la informació –sobre oferta de béns i serveis, sobre consum, sobre hàbits socials i culturals…– que es generi en el sistema.

Avui l’objectiu és la producció segons la demanda confirmada i l’ús amb la màxima eficiència de tots els inputs precisos en cada instant i mantenint els estocs zero en tot. Ja som dins del nou model. Conseqüències? A un grapat (és a dir, a pocs) de professionals i d’empreses les coses els aniran millor perquè crearan i administraran les eines del nou model i produiran els acabats, però per a la majoria la incertesa i la precarietat seran la tònica habitual, perquè demà el seu món pot ser diferent i d’aquesta majoria, la majoria ignorarà si es podrà adaptar (si és que vertaderament pot).

Sí, ja ho sé, al llarg de la història això ha succeït en altres ocasions, però mai en tan poc temps, tot i que aquest ja és un altre tema.

Oferta i demanda de treball.

És que... això passa en el sistema capitalista. L’oferta de feina accepta les condicions laborals (la qual cosa inclou les salarials) ofertes per les empreses perquè la demanda de feina és menor que l’oferta. Paral·lelament, la demanda de béns i serveis: el consum accepta els preus proposats per l’oferta perquè no hi ha alternatives més barates i/o adquireixen una menor quantitat o paguen més per la mateixa quantitat que adquirien abans.

Els salaris experimenten pèrdua de poder adquisitiu perquè no tenen força real davant del capital que disposa de flexibilitat d’aprovisionament i de contractació en un escenari d’excés d’oferta, i quan això no succeeix, com ara, el capital pot traslladar als preus de venda els seus majors costos incrementant fins i tot més el preu final i continuant augmentant els seus beneficis. Evidentment, això ho poden fer les companyies més capitalitzables i més potents, de manera que es genera, alhora, un procés de concentració de capital.

Bé, i per postres, una copa Melba.