Opinió

Recaptació tributària

L’evolució de la recaptació fiscal torna a posar de manifest un dels grans problemes de l’economia espanyola, la inflació, i remata la causa de la majoria dels seus mals: la reduïda i insuficient productivitat. La veritat, doncs, és tossuda, i només amb més productivitat, Espanya podrà controlar l’efectivitat de la seva insuficient recaptació fiscal i la inflació, un mal que arrossega des de fa segles i que hipoteca la seva evolució econòmica

S’ha fet molta publi­ci­tat per part del govern cen­tral de la quan­ti­tat recap­tada el 2022 per les diver­ses figu­res tri­butàries que com­po­nen el sis­tema fis­cal de l’Estat. De fet, la suma gai­rebé ha estat qua­li­fi­cada d’espec­ta­cu­lar. Ara bé, més enllà de la inflació que ha inflat les xifres d’ingres­sos públics, aquesta quan­ti­tat pot ser veri­ta­ble­ment qua­li­fi­cada de rècord? Un avançament del final: no, des­gra­ci­a­da­ment, no.

L’anàlisi que segui­rem no és con­ven­ci­o­nal, perquè se cen­tra en un ràtio poc uti­lit­zada: la recap­tació tri­butària per capita com a únic con­cepte. El gràfic adjunt recull l’evo­lució, des del 1995 fins a l’actu­a­li­tat, de les xifres anu­als de recap­tació tri­butària per capita, en milers d’euros cor­rents de cada any (línia blava) i en milers d’euros cons­tants del 1995 (línia ver­me­lla). Una sim­ple ullada al gràfic posa de mani­fest que la diferència entre les xifres nomi­nals i les reals és abis­mal en tot el període ana­lit­zat, però a par­tir de certs anys la divergència entre totes dues es dis­para.

La diferència entre la recap­tació cor­rent i cons­tant es pro­du­eix des del prin­cipi. Fins al 1998 és assu­mi­ble, però a par­tir de l’any 2000, durant la fase de l’“Espa­nya va més que bé”, les diferències es tor­nen ina­bor­da­bles. El pri­mer màxim de la xifra de recap­tació tri­butària nomi­nal s’asso­leix el 2007, en el pic de la fase de boom i en l’inici de la crisi en què es troba l’eco­no­mia mun­dial. A par­tir d’ales­ho­res, l’ensor­ra­ment, i des del 2009, l’aug­ment de la recap­tació nomi­nal, sobre­tot des del 2012, quan comen­cen les injec­ci­ons de diner gratuït per part del BCE: les amfe­ta­mi­nes.

Tan­ma­teix, les xifres reals de recap­tació no van evo­lu­ci­o­nar de la mateixa manera, sobre­tot des del 2018, últim any, jun­ta­ment amb el 2017, veri­ta­ble­ment nor­mal –amfe­ta­mi­nes inclo­ses– i que el virus i el crei­xe­ment de la inflació van enfon­sar.

El resum és sim­ple i evi­dent: men­tre que en euros cor­rents la recap­tació fis­cal per capita ha pas­sat d’1,84 mili­ons d’euros el 1995 a 5,05 mili­ons el 2022 (el 274% d’aug­ment), la recap­tació del 2022 en euros cons­tants del 1995 equi­val a 1,82 mili­ons, la qual cosa suposa un incre­ment del -0,7%, és a dir una cai­guda.

L’evo­lució de la recap­tació fis­cal torna a posar de mani­fest un dels grans pro­ble­mes de l’eco­no­mia espa­nyola, la inflació, i remata la causa de la majo­ria dels seus mals: la reduïda i insu­fi­ci­ent pro­duc­ti­vi­tat. La veri­tat, doncs, és tos­suda, i només amb més pro­duc­ti­vi­tat, Espa­nya podrà con­tro­lar l’efec­ti­vi­tat de la seva insu­fi­ci­ent recap­tació fis­cal i la inflació, un mal que arros­sega des de fa segles i que hipo­teca la seva evo­lució econòmica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.