Durant els dar­rers dies, llar­gues cues d’estal­vi­a­dors que volen sol·lici­tar con­trac­tar lle­tres del Tre­sor han sorprès els mit­jans de comu­ni­cació i bona part de la ciu­ta­da­nia, pro­ba­ble­ment incapaços d’enten­dre la lògica de l’esforç de tota aquesta gent. Alguns d’ells, inter­ro­gats per peri­o­dis­tes, han trac­tat d’expli­car què els ha por­tat a fer cua des de bon matí perquè els aten­gues­sin en alguna de les quinze sucur­sals del Banc d’Espa­nya, encara ober­tes i en fun­ci­o­na­ment arreu de l’Estat.

Són estal­vi­a­dors pri­vats, segu­ra­ment modes­tos en la seva majo­ria, bus­cant un ren­di­ment per als seus estal­vis de quasi el 3% a dotze mesos que està ofe­rint en aquests moments el deute de l’Estat. Es tracta dels pri­mers interes­sos una mica atrac­tius que s’ofe­rei­xen sense risc des de fa molt temps i que han de per­me­tre reta­llar, no pas com­pen­sar, la forta pèrdua de poder adqui­si­tiu dels diners. Des de fa anys, i també ara, la majo­ria dels seus estal­vis han estat col·locats en comp­tes cor­rents o dipòsits ban­ca­ris no retribuïts (encara ara), i per tant, per­dent valor per­ma­nent­ment, espe­ci­al­ment en aquesta època d’ele­vada inflació. Les lle­tres eme­ses en cadas­cuna de les sub­has­tes men­su­als del Tre­sor ho són en quan­ti­tats limi­ta­des i només per­me­tran acce­dir a la seva subs­cripció a una part petita de l’immens volum d’estalvi (més d’1 bilió d’euros) empan­ta­ne­gat en comp­tes i dipòsits ban­ca­ris a Espa­nya. D’aquí ve l’esforç per inten­tar com­prar aquests actius. Els petits estal­vi­a­dors, lògica­ment porucs per inver­tir amb un cert risc, han estat con­dem­nats a un rei­te­rat empo­bri­ment pro­vo­cat per la repressió finan­cera a l’estalvi. Ho ha gene­rat una política monetària ultra­ex­pan­siva que ha afa­vo­rit, des de la crisi finan­cera, l’endeu­ta­ment gai­rebé sense cost d’admi­nis­tra­ci­ons públi­ques i deu­tors pri­vats, a costa del diner estal­viat i gene­rant, d’altra banda, un deute públic gegan­tesc.

Les cues al Banc d’Espa­nya, malau­ra­da­ment, són, més que un símptoma, la cons­ta­tació d’un munt de des­con­ten­ta­ment d’aquells que han vist apri­mats i amenaçats els resul­tats de molts esforços d’estalvi i de renúncies a gas­tar.

Són pro­tes­tes evi­dents con­tra els governs i les auto­ri­tats monetàries per la pri­o­rit­zació des de fa molts anys dels que s’endeu­ten i la pena­lit­zació dels que estal­vien. Tant el deute com l’estalvi aca­ba­ran trans­me­sos a les pro­pe­res gene­ra­ci­ons, però ho seran amb con­seqüències ben diver­ses. Són també quei­xes con­tun­dents con­tra les enti­tats bancàries que es resis­tei­xen a tras­lla­dar els recents tipus d’interès posi­tius al pas­siu ban­cari, men­tre que sí que es tras­lla­den amb rapi­desa al cost dels crèdits, i són quei­xes per man­te­nir l’ele­vat cost dels ser­veis ban­ca­ris, pro­ba­ble­ment jus­ti­fi­cat quan els diners no valien res i era la manera evi­dent de gua­nyar-se la vida però molt menys rao­na­ble en aquests moments. Fent aques­tes cues fugen, evi­dent­ment, del sis­tema ban­cari i de la seva inter­me­di­ació, cap al préstec directe a l’Estat. Són només una petita pro­porció dels cli­ents i, per tant, no serà una tragèdia per a les enti­tats de crèdit, sem­pre domi­na­do­res d’una gran part del sis­tema finan­cer i dels seus usu­a­ris. Són, o vull pen­sar que cons­ti­tu­ei­xen també, una mena de rebel·lió ciu­ta­dana con­tra l’aban­do­na­ment al qual els poders públics i el sis­tema edu­ca­tiu han sotmès els ciu­ta­dans, pri­vant-los d’uns mínims nivells d’alfa­be­tit­zació finan­cera que els faci­li­tin enten­dre i pren­dre deci­si­ons ade­qua­des per a les seves finan­ces per­so­nals. Són, igual­ment, uns seri­o­sos tocs d’atenció per als asses­sors finan­cers, per als pro­fes­si­o­nals encar­re­gats d’acon­se­llar i con­duir els estal­vi­a­dors cap a objec­tius de ren­di­ment de l’estalvi, ade­quats al per­fil de cadascú. Aquests pro­fes­si­o­nals, sense l’equi­va­lent a un jura­ment hipocràtic per a la salut finan­cera, massa vega­des actuen exces­si­va­ment en interès de l’empresa per a la qual tre­ba­llen, des­cui­dant els interes­sos dels cli­ents.

Final­ment, les cues al Banc d’Espa­nya han rebut uns judi­cis igno­rants i frívols per part de la premsa i els opi­na­dors, quan han demos­trat prou luci­desa per cer­car un, d’altra banda modestíssim, 3% brut abans d’impos­tos i abans d’inflació.

Fins que no posem en valor la cul­tura de l’estalvi ni enten­guem els ris­cos del sobre­en­deu­ta­ment, men­tre no com­pren­guem la impres­cin­di­ble neces­si­tat de com­ple­men­tar amb estalvi pri­vat les pen­si­ons públi­ques de cara a la jubi­lació, ni enten­guem la importància de dis­po­sar de conei­xe­ments finan­cers bàsics i de dedi­cació per evi­tar la fra­gi­li­tat finan­cera per­so­nal, segui­rem veient com a fri­quis exòtics aquesta gent amb seny que fa cua al vol­tant del Banc d’Espa­nya.