“Liderar és donar el millor d’un mateix, ajudar els altres i deixar un llegat”

Perquè són els temes que més amoïnen els empre­sa­ris. Els antics estils de lide­rar ja no donen res­posta a tot­hom, sobre­tot quan es tracta d’aten­dre les noves gene­ra­ci­ons, el que con­si­de­raríem que és el talent emer­gent. Aquest lide­ratge con­ven­ci­o­nal i anacrònic -que encara està força pre­sent- va molt per­dut, perquè no sap què fer per atreure talent; i ja no par­lem de rete­nir-lo, que vol dir com­pro­me­tre’l amb el pro­jecte. Per tant, són temes que van molt lli­gats. És cert que al vol­tant del lide­ratge hi ha una certa sobre­sa­tu­ració, fins i tot hi ha experts que en fan espec­ta­cle, però no s’està ense­nyant a lide­rar.

Ser líder ni és una carta de pre­sen­tació ni una posició en l’orga­ni­grama. Si obser­vem els valors que trans­me­ten els líders empre­sa­ri­als o polítics que tenim al cap, tots es basen en la força, el poder i l’ego­cen­trisme, i sovint es fa ser­vir la metàfora de pujar de nivell en l’esca­lafó, com si lide­rar fos posar-se per sobre de la resta. Afor­tu­na­da­ment, això està començant a can­viar perquè ja no ser­veix, i cal anar cap a un lide­ratge amb valors més huma­nis­tes, empàtic, ama­ble, trans­pa­rent i col·labo­ra­tiu. Aquí hi ha tota una teo­ria sobre com avançar cap a aquest nou lide­ratge, però una de les pri­me­res coses que s’ha de fer és inver­tir la piràmide orga­nit­za­tiva i en lloc pen­sar que el líder està dalt i la resta està al seu ser­vei, que passi a baix i que sigui ell qui està al ser­vei de la resta.

Com dic, el lide­ratge va de con­duir per­so­nes i va d’asso­lir uns objec­tius com­par­tits per totes les per­so­nes de l’orga­nit­zació que t’acom­pa­nyen. I és cert que no és fàcil en un con­text tan fràgil i inex­pli­ca­ble com el que tenim. Per això s’han de desen­vo­lu­par un seguit d’habi­li­tats, perquè l’horitzó estratègic es man­tin­gui ferm sense des­cui­dar el dia a dia. En el camí cap al nou lide­ratge cal fer l’exer­cici de pren­dre consciència de quin és el nos­tre propòsit vital, és a dir, què dona sen­tit a la nos­tra vida, i com­pro­var que aquest esti­gui en sin­to­nia amb el propòsit de l’orga­nit­zació. Per a mi, lide­rar és donar el millor d’un mateix, aju­dar els altres i dei­xar un lle­gat. Si tens clar això pots mirar cap a l’horitzó estratègic.

Les aven­tu­res en soli­tari tenen molt clar el propòsit, però això no vol dir que sàpiguen lide­rar, i ho veig cada dia. No és automàtic que sigui més fàcil lide­rar si emprens; si ets en una orga­nit­zació i estàs ben ali­neat amb els objec­tius, és per­fec­ta­ment pos­si­ble.

Ales­ho­res jo par­la­ria de bons ges­tors, però no de líders. Un bon ges­tor asso­lirà objec­tius a curt ter­mini però no a llarg, perquè els equips s’esgo­ta­ran i no serà sos­te­ni­ble. Un líder trans­cen­deix i deixa un lle­gat. Els ves­sants emo­ci­o­nal i rela­ci­o­nal d’un líder són molt impor­tants i, jo afe­gi­ria que cal incor­po­rar el fac­tor diver­si­tat, i en la nos­tra cul­tura no hi estem gaire acos­tu­mats. Com més diver­ses són les teves rela­ci­ons, més riques són les teves deci­si­ons, perquè les capa­ci­tats rela­ci­o­nals tenen l’habi­li­tat de detec­tar les opor­tu­ni­tats.

Més enllà de qua­li­fi­car-lo de lide­ratge femení o no, hi estic d’acord, perquè per lle­gir entre línies cal saber inter­pre­tar molt bé les emo­ci­ons dels altres per saber com els afec­ta­ran les teves deci­si­ons i conèixer molt bé el teu entorn. Aquesta empresària esta­ria molt d’acord que la consciència, les rela­ci­ons i les emo­ci­ons són tres carac­terísti­ques necessàries per a tot lide­ratge, el femení en par­ti­cu­lar.

Sí, s’ha con­ver­tit en una icona glo­bal d’aquest lide­ratge més humà. En una entre­vista a The Guar­dian com­par­tia la gran tris­tesa que havia expe­ri­men­tat en obser­var que des de la política, amb el temps i de mica en mica, el poder i la força havien estat els valors que s’havien anat trans­me­tent, quan el que s’ha pogut com­pro­var en un dels moments de més rep­tes per a la huma­ni­tat, com ho ha estat la pandèmia, és que l’ama­bi­li­tat i l’empa­tia han estat allò que ens han fet tirar enda­vant.

No, des de la meva pers­pec­tiva del que ha de ser un líder. Sí, si par­lem de líders tra­di­ci­o­nals i exe­cu­tius, perquè res­po­nen a unes mètri­ques by the book. Però el lide­ratge cap al qual anem, que neces­sita la part rela­ci­o­nal, no es pot tro­bar en la IA, com tam­poc l’emo­ci­o­nal ni la consciència. Hi ha un aspecte en què sí que impac­tarà la IA, i és que el direc­tor gene­ral dei­xarà de ser aquell que ho sap tot perquè ara totes les res­pos­tes estan als algo­rit­mes. Aquest rol s’ha aca­bat, i el res­pon­sa­ble s’ha d’ocu­par de, pri­mer, crear pau psi­cològica a les orga­nit­za­ci­ons, on tot­hom se senti lliure d’expres­sar les seves opi­ni­ons, i, segon, ha de fer una mica de coach.