LOURDES BENERIA
ECONOMISTA, PROFESSORA I PIONERA EN LA INCORPORACIÓ DE LA VISIÓ DE GÈNERE EN L’ANÀLISI ECONÒMICA
“Cap govern reaccionari ja no podrà aturar l’economia feminista”
Ja hi ha una consciència per part de tothom que pot ajudar a contribuir a la igualtat
Encara ara, i malgrat els avanços normatius, la dona guanya menys que l’home a tot el món
Lourdes Beneria, pionera en la incorporació de la perspectiva de gènere en l’anàlisi econòmica, ens cita a la xocolateria Brescó del carrer Casp. És professora emèrita de la prestigiosa Cornell University als Estats Units i ha contribuït a posar els fonaments de l’economia feminista com a corrent de pensament econòmic. Qualsevol altra tarda, el guirigall de la clientela no ens deixaria escoltar el to de veu amb què parla l’entrevistada, però estem soles en un ambient silenciós, impregnat de la característica olor de xocolata que transita entre l’amarg i el dolç. I comencem la conversa.
Ens trobem en un moment dolç per a l’economia feminista?
No sé dir si és un moment dolç, però el que sí que sé és que ja està en marxa i no té aturador. A part d’algun país molt retrògrad, és present a tot arreu. Les dones s’han revelat i s’ha anat propagant arreu.
Què s’entén per economia feminista?
Aquí a Catalunya i a l’Estat espanyol s’associa molt amb la sostenibilitat de la vida, amb l’estudi i la defensa del que fan les dones de servei a la família. Però té molts altres aspectes, com l’estudi de les dones en l’àmbit internacional o la feminització de la força de treball i com les dones s’han anat fent amb aquesta economia nova. En els anys setanta, juntament amb una companya investigadora vam escriure diferents articles sobre el llibre El rol de la dona en el desenvolupament, que va posar les dones en el mapa. L’autora, Esther Boserup (1970), demostrava que els planificadors del desenvolupament havien actuat sempre sota supòsits estereotipats de les dones, subestimant el seu rol productiu, i proposava que s’integressin en el desenvolupament però acceptant que la dona ho fes des de les capes més mal pagades. Nosaltres vam criticar aquesta posició, però en vam lloar d’altres que tractava el llibre. I aleshores vam publicar articles acadèmics llargs sobre temes de la dona en el mercat laboral dels quals mai s’havia parlat. Jo havia acabat de fer el doctorat sobre desenvolupament i m’havia adonat que ningú tractava l’aportació de les dones. Un dels punts d’inflexió van ser les conferències de l’ONU sobre dones i desenvolupament entre els anys 1975 i 1996, que van suposar un impuls per a l’economia feminista.
Entre els anys 1978 i 1980 va assessorar l’Organització Internacional del Treball (OIT), i una de les seves preocupacions era que les dones fossin visibles a les estadístiques.
Sí, vaig impulsar que a les estadístiques sobre el mercat laboral s’inclogués el treball que feien les dones. El percentatge de dones que figuraven a les estadístiques nacionals laborals era molt baix. Eren invisibles, perquè estaven a casa i no sortien enlloc. No va ser fins als anys noranta que es van començar a recollir els fruits i vn començar a aflorar les seves dades. Aquest esforç per comptabilitzar-les ha estat gràcies a l’economia feminista. A tot el món s’han anat desenvolupat unes tècniques per al seu càlcul, i aquí, a Catalunya, l’estudiosa Cristina Carrasco, professora de la Universitat Autònoma, l’any 1993 va fer una estimació de l’aportació de les dones a l’economia molt interessant.
Diu que s’ha avançat molt a l’hora de comptabilitzar dades referents a la feina que fan les dones, però què queda per fer aflorar?
Queden moltes dades referents a l’economia submergida. Als països en vies de desenvolupament, el que s’anomena economia informal ocupa majoritàriament dones. El fet que no siguin visibles comporta molts problemes. Per exemple, aquestes dones que venen al carrer i gràcies a les quals subsisteix tota la família van patir molt durant la pandèmia, perquè no podien sortir i no tenien cap font d’ingressos, ja que no constaven enlloc. En països com Bolívia i el Perú, prop del 50% de les dones treballen en l’economia informal.
Fer aflorar aquestes dades hauria de ser menys complex ara que quan vau començar...
Sí, i més si es té en compte que l’èxit d’una economia es mesura quan disminueix la gent que participa en l’economia informal. Malgrat això, encara hi ha moltes dones que treballen fora del sistema, la qual cosa explica per què solen ser les dones les que més pateixen les crisis.
Les dones són també les que s’ocupen de l’economia de les cures.
Sí, és la feina que abans feien a casa les dones, sense que ningú els prestés cap atenció. Ara que moltes dones han sortir a treballar fora de casa, aquesta feina la fan dones migrants. Malauradament encara moltes d’aquestes feines es fan amb economia submergida.
Hi ha un debat sobre la necessitat que aquesta economia deixi de tractar-se només com un assumpte privat.
Sí, comença a tractar-se seriosament. L’any passat, una Fundació dels EUA va finançar una conferència internacional a Seül sobre aquest tema a partir dels estudis acadèmics sobre estimació del treball en l’economia de les cures. Ara bé, se sol tractar la feina de la casa en l’àmbit microeconòmic, però si se n’han d’encarregar els governs passa a ser macroeconòmic. Si les dones se’n van a treballar a fora, s’ha de comptabilitzar, i encara que hi hagi feina que no es pagui s’ha de saber quanta se’n fa que no es paga. És urgent, perquè amb les projeccions d’envelliment que tenim, es necessitaran més cuidadores per als més grans i s’haurà d’avaluar l’esforç que suposa per a les famílies.
Un altre dels objectius de l’economia feminista és que es tingui més present les dones en les polítiques macroeconòmiques.
Sí, ens hem adonat que en macroeconomia cal un visió de gènere. Per exemple, en els anys noranta, a l’Amèrica Llatina hi va haver moltes polítiques macroeconòmiques aconsellades pel BM, l’FMI, i certs governs que van privatitzar empreses públiques i van introduir el neoliberalisme. Eren mesures macroeconòmiques que els economistes assumien com a neutres i que afectaven tothom de la mateixa manera, però vam descobrir que la macroeconomia sense una visió de gènere té un major impacte negatiu sobre les dones. Quan es privatitzaven les empreses públiques, l’atur femení augmentava molt més.
El Fòrum Econòmic Mundial ha afegit trenta-sis anys al temps necessari per reduir la bretxa de gènere, que ha passat de 100 a 136 anys, després de la pandèmia.
La desigualtat té molts graus; d’una banda, hi ha la salarial, que persisteix. Encara ara, les dones guanyen menys a tot el món i, a més, tota l’estructura econòmica que marca el patriarcat té impacte negatiu sobre les dones.
Com pot ser que hi continuï havent un desequilibri salarial, malgrat els canvis normatius?
La bona notícia és que totes les alertes que s’han anat fent des de l’economia feminista han ajudat a reduir les diferències salarials a tot arreu. I va costar, perquè en països com Corea del Sud o Taiwan moltes de les seves indústries es van desenvolupar gràcies als sous baixos de les dones. Aquests salaris ínfims els va donar molta competitivitat per sortir al comerç internacional. Ara està passant a l’Índia i a l’Àfrica. A Europa, la discriminació també hi era, i tradicionalment a les dones se’ls ha pagat menys i se segueix necessitant molta lluita feminista per superar aquesta discriminació. Les dones ocupen llocs de feina als quals es dona menys valor econòmic. Ara ja hi ha una consciència per part de tothom, que pot ajudar a contribuir a la igualtat.
Aquí, l’economia feminista ha estat vinculada més a una posició ideològica d’esquerres. Creu que aquest encasellament s’ha superat?
El moviment feminista ha forçat molta gent a ser conscient del problema. L’empenta del moviment feminista ha estat extraordinària en l’última dècada. Crec que la seva interpretació s’ha fet gran. Falta saber que passarà i em fa por, però penso que el feminisme s’ha consolidat molt, que està molt posat dins la societat, i que les dones es defensaran davant possibles governs reaccionaris.
Una dona que ha marcat el camí
Lourdes Beneria va néixer a la Vall de Boí l’any 1937. Va formar part de la primera promoció de la llicenciatura en Economia de Catalunya i va ser dels primers acadèmics que van marxar a l’estranger, a la London School of Economics, a la Gran Bretanya, i a la Universitat de Colúmbia, on es va doctorar, fins que es va incorporar com a professora a la Universitat Cornell, als Estats Units.
Els seus estudis sobre el treball no remunerat de les dones han comportat canvis en el sistema de comptabilitat nacional, i els de les repercussions desiguals de les polítiques neoliberalistes van demostrar la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere. Fa dotze anys va tornar a Catalunya, on dues universitats, la de Lleida i la Rovira i Virgili, l’han nomenat doctora honoris causa.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.