“Hem de poder viure a les ciutats de manera confortable”

El més impor­tant d’aquest con­cepte, que ano­me­nem de les pro­xi­mi­tats feli­ces, és la manera com hem de rege­ne­rar la qua­li­tat de vida.

Avui dia depèn de tres ele­ments clau: ser resi­li­ents davant el canvi climàtic, que és l’ene­mic comú de tota la huma­ni­tat. Els científics han ano­me­nat a aquest període antro­pocè, en el qual l’acti­vi­tat humana degrada el medi ambi­ent ine­xo­ra­ble­ment, aug­menta la tem­pe­ra­tura i sobre­tot l’efecte sistèmic de la des­trucció. Per tenir qua­li­tat de vida, neces­si­tem un clima que ens per­meti viure, i si seguim així, pot­ser no serà pos­si­ble.

El segon ele­ment que ens ha de dur a una bona qua­li­tat de vida a les ciu­tats és l’eco­no­mia. Neces­si­tem que hi hagi una pro­ducció de riquesa i de valor, i una redis­tri­bució de tots dos con­cep­tes, que hi hagi ocu­pació que dig­ni­fi­qui les per­so­nes en un moment en què tenim seri­o­ses desi­gual­tats i frac­tu­res econòmiques molt impor­tants. S’ha de gene­rar riquesa, ocu­pació i redis­tri­bució, la qual cosa sig­ni­fica ciu­tats i ter­ri­to­ris via­bles econòmica­ment.

L’impacte social. Vivim cada vegada més amb exclusió, racisme, popu­lisme, amb por a l’altre... Neces­si­tem que les nos­tres ciu­tats ofe­rei­xin menys de tot això i més presència humana perquè la gent no es rebutgi per les seves diferències. És a dir, ens calen ciu­tats més equi­ta­bles. La qua­li­tat de vida també és això. En resum, davant del clima, neces­si­tem ciu­tats on es pugui viure; pel que fa a l’eco­no­mia, que siguin via­bles, i soci­al­ment, equi­ta­ti­ves. La qua­li­tat de vida s’ha per­dut avui dia perquè hem igno­rat la situ­ació climàtica i, econòmica­ment, perquè hem dei­xat que es produïssin grans desi­gual­tats al si de les ciu­tats.

Prin­ci­pal­ment, perquè és on viu la major part de la població. A Europa, per exem­ple, el 77% de la població viu en ciu­tats; a l’Amèrica Lla­tina, aquesta xifra arriba al 86%. I les ciu­tats no dei­xa­ran de créixer. Són, també, les prin­ci­pals emis­so­res de CO2, on creix la riquesa i la pobresa, on hi ha ten­si­ons soci­als. Si volem tenir qua­li­tat de vida, les ciu­tats han de can­viar.

La pro­xi­mi­tat ens per­met can­viar la manera de gene­rar l’ocu­pació, fent cir­cuits més curts uti­lit­zant les noves tec­no­lo­gies. La covid-19 ens va mos­trar que això era pos­si­ble. Pen­sem que l’impacte climàtic depèn de la nos­tra manera de tre­ba­llar i, per tant, de des­plaçar-nos. Si acon­se­guim can­viar el 80% de mobi­li­tats a què estem obli­gats avui dia per diri­gir-nos de casa a la feina, gua­nya­rem vida en lloc de per­dre-la. Gene­rant pro­xi­mi­tats molt més efi­ci­ents des del punt de vista de l’ocu­pació, gua­nya­rem pro­duc­ti­vi­tat i temps, que podrem con­ver­tir en més dedi­cació al veïnatge, a acti­vi­tats soci­als o a la família.

Hem d’acon­se­guir tenir un espai públic que no esti­gui dedi­cat als cot­xes, gene­ra­dors de pol·lució. Si fem que aquest espai públic sigui més con­vi­ven­cial, més per a la gent, amb més aigua, arbres, espec­ta­cles i cul­tura, esta­rem ges­tant llocs de menys tensió social, de més democràcia, de molt més nexe. Per això aquest con­cepte de ciu­tat de pro­xi­mi­tat, les ciu­tats de quinze minuts i els ter­ri­to­ris de trenta minuts, està aga­fant una gran força a escala mun­dial.

Ens va ense­nyar a tre­ba­llar i a pro­duir valor de manera dife­rent, cre­ant un impacte social posi­tiu perquè ens va apro­xi­mar els uns al altres. Quan la gent té un cafè, un res­tau­rant, una sala espor­tiva o un espai públic, quan els nens poden estar al car­rer i les esco­les i els met­ges estan més a prop, hi ha una rege­ne­ració de l’entorn. És sim­ple­ment una manera viure molt més ama­ble i ami­ga­ble.

Tot això són men­ti­des. La meva inves­ti­gació em va por­tar a anar més enllà de la ciu­tat intel·ligent, de la tec­no­lo­gia. Em va dur a pre­gun­tar-me què és real­ment la qua­li­tat de vida. En cap moment he dit que hem de tan­car a la gent en un barri. És una mala inter­pre­tació. Quan parlo dels quinze minuts, em refe­reixo que tota la ciu­tat està pla­ni­fi­cada perquè siguis on siguis, ho tin­guis tot al teu vol­tant. Jane Jacobs, teòrica i acti­vista nord-ame­ri­cana de l’urba­nisme huma­nista, deia que una ciu­tat viva, ama­ble i amb qua­li­tat de vida és una ciu­tat en la qual allà on esti­guis tindràs la pos­si­bi­li­tat de triar allò que vul­guis fer sense neces­si­tat de recórrer a un cotxe par­ti­cu­lar. Estem par­lant d’una trans­for­mació de tota la ciu­tat, de ciu­tats policèntri­ques.

Vivim en ciu­tats espe­ci­a­lit­za­des: el barri cor­po­ra­tiu, el resi­den­cial, el de classe alta, el de classe mit­jana, els bar­ris popu­lars, l’històric, les zones més cul­tu­rals... perquè acu­mu­lem vui­tanta anys d’urba­nisme de segre­gació, de frac­tura i de sepa­ració. Estem pro­po­sant un canvi de para­digma, i els can­vis fan por a la gent. Diem que en lloc de tenir zones espe­ci­a­lit­za­des, enllaçades entre si per grans distàncies, hem de tenir unes ciu­tats amb més ser­veis a tot arreu, més comerç, més met­ges, més espais públics i més cul­tura.

Ens van ven­dre que el cotxe era la lli­ber­tat, però resulta que aquesta lli­ber­tat, final­ment, ens porta a estar en un embús perquè tots ens movem a les matei­xes hores, els matei­xos dies.

Efec­ti­va­ment no es tracta de fer un estadi cada quinze minuts, ni un museu, ni un hos­pi­tal. Hi haurà infra­es­truc­tu­res que es com­par­ti­ran però són llocs on no vas cada dia. En aquest cas, dife­ren­ciem allò que diem de pro­xi­mi­tat quo­ti­di­ana dels indrets com­par­tits, que són des­plaçaments d’opor­tu­ni­tat. El con­cepte ciu­tat dels quinze minuts busca ges­ti­o­nar el poli­cen­trisme, una ciu­tat de múlti­ples cen­tres amb molts ser­veis, de revi­ta­lit­zació de l’eco­no­mia –ja que par­lem d’una eco­no­mia més local–, de cir­cuits curts, amb espais públics que s’uti­lit­zen perquè la gent es trobi. Par­lem d’entorns urbans amb més soci­a­bi­li­tat, més cul­tura i menys cot­xes.

Volem inver­tir allò que durant molt de temps ens van fer creure sobre les smart cities, els qui estàvem al cap­da­vant del con­cepte. Ens deien que la tec­no­lo­gia resol­dria pro­ble­mes molt com­pli­cats de les ciu­tats. Per posar un exem­ple, la cir­cu­lació. Quan­tes vega­des ens havien dit que els pro­ble­mes de trànsit que­da­rien resolts quan poséssim semàfors intel·ligents, quan els cot­xes tin­gues­sin sen­sors que els impe­di­rien avançar més ràpid o fre­na­rien si algú es cre­uava pel davant?Quan­tes vega­des ens van dir que tot ani­ria millor si el con­duc­tor era mig autònom o total­ment autònom? Final­ment, aques­tes pro­me­ses no han arri­bat mai i els pro­ble­mes de trànsit han anat a pit­jor.

La qüestió no és si col·loquem o no un semàfor intel·ligent o si el meu cotxe té o no sen­sors. Per més intel·ligent que sigui el cotxe, tant si fun­ci­ona amb dièsel com amb ben­zina –ente­nent que si és elèctric és molt millor–, un embús d’uns o altres segueix sent un embús. El temps el perds igual. La tec­no­lo­gia sim­ple­ment és un mitjà i, en una visió huma­nista i de pro­xi­mi­tat, pot aju­dar molt.

Ningú pot ima­gi­nar un ser­vei de bici­cleta de ciu­tat com­par­tida sense tec­no­lo­gia. Si fas un pres­su­post par­ti­ci­pa­tiu, una cosa molt huma­nista en una ciu­tat, no el podem ima­gi­nar sense una pla­ta­forma digi­tal que et mos­tri els pro­jec­tes, que et pro­por­ci­oni el vot i que els comp­ta­bi­litzi. Volem trans­parència als govern locals, volem llui­tar con­tra la cor­rupció, con­tra aques­tes apro­pi­a­ci­ons eli­tis­tes que es poden fer amb amics, amb nepo­tisme. Qui pot ima­gi­nar un govern obert sense tec­no­lo­gia? Més encara, si volem que els ciu­ta­dans con­tri­bu­ei­xin a la qua­li­tat de la ciu­tat –parcs, escom­bra­ries, llocs inse­gurs, millo­res...– l’open data és el que per­met a la gent acce­dir a molta infor­mació sobre la ciu­tat. Són exem­ples con­crets de com la tec­no­lo­gia pot estar al ser­vei de la qua­li­tat de vida. Neces­si­tem una tec­no­lo­gia que ens ser­veixi. Tan­ma­teix, és indis­pen­sa­ble que els ciu­ta­dans siguin digi­tals, que uti­lit­zin la tec­no­lo­gia i no que siguin pre­so­ners de les xar­xes soci­als, en què s’expli­quen men­ti­des, com ara que la ciu­tat de quinze minuts els tan­carà als seus bar­ris i els con­ver­tirà en camps de con­cen­tració.

Pri­mer expli­caré que és la piràmide de la mobi­li­tat inver­tida, que hem d’apli­car a les zones de forta den­si­tat de les ciu­tats. En els vui­tanta anys d’urba­nisme que ens han pre­ce­dit, el cotxe i les auto­pis­tes eren la pri­o­ri­tat, i els via­nants esta­ven situ­ats en l’últim lloc. Avui dia, i també a causa de l’emergència climàtica, la màxima pri­o­ri­tat han de ser els via­nants, les bici­cle­tes, el trans­port col·lec­tiu, el metro, el tram, el bus, el taxi i els trans­ports en cotxe elèctric com­par­tit, i hem de situar al final de tota la piràmide els cot­xes par­ti­cu­lars. És a dir, la ciu­tat ha de trans­for­mar-se perquè aquesta piràmide es res­pecti i el vehi­cle par­ti­cu­lar ha d’aparèixer només quan és estric­ta­ment neces­sari, i mai més.

No hi pot haver una sobre­po­blació de cot­xes par­ti­cu­lars que es trans­for­men en ven­to­ses, apar­cats en superfícies tot el dia, res­tant espai públic per tan sols un 3 o un 4% de temps d’ús. I, a més, quan cir­cu­len, la majo­ria de vega­des ho fan amb només una per­sona a bord, i dei­xant un ras­tre de CO2 al seu pas.

Dono suport a tot el que vagi en sen­tit de la piràmide inver­tida de mobi­li­tat i les seves noves pri­o­ri­tats. Però hem de tenir en compte diver­ses situ­a­ci­ons que han d’acom­pa­nyar aquesta trans­for­mació. D’una banda, plan­te­jar-nos seri­o­sa­ment el tre­ball híbrid, que ja vam des­co­brir durant la pandèmia, per reduir els des­plaçaments dia­ris de casa a la feina, i millor si uti­lit­zem vehi­cles sos­te­ni­bles per fer-los. D’altra banda, i jun­ta­ment amb el fet de can­viar la manera de tre­ba­llar, també ens hem de qüesti­o­nar el que se’n diu absència de ser­veis de pro­xi­mi­tat, i això ens dona pas a fer-nos pre­gun­tes sobre altres aspec­tes, com el nivell de qua­li­tat de vida que tenim. En aquest sen­tit, tot i que és molt maco un pla de cir­cu­lació basat en molt bai­xes emis­si­ons de CO2, això no ens porta a una trans­for­mació de la qua­li­tat de vida a les ciu­tats, que és més sistèmica, més holística, més mul­ti­ser­veis.

Aquest con­cepte de superi­lles i trànsit molt més cal­mat ha d’anar acom­pa­nyat d’una trans­for­mació de la nos­tra manera de viure, ha de com­por­tar l’existència de ser­veis de pro­xi­mi­tat molt més com­plets: s’ha d’incen­ti­var el comerç de pro­xi­mi­tat, els ser­veis de salut locals, els llocs d’esport, de cul­tura, els espais híbrids, etc. Es tracta d’una recon­fi­gu­ració del model que ara exis­teix.

Després de la covid, fins i tot el sec­tor pri­vat, el cor­po­ra­tiu, està ara per ara molt interes­sat a can­viar el model de tre­ball. A Bar­ce­lona, Madrid i València, això ja està can­vi­ant. Fa uns dies lle­gia que la taxa de deso­cu­pació dels edi­fi­cis cor­po­ra­tius ha dis­minuït entre un 18 i un 20% perquè la gent de 20 a 40 anys no vol anar cada dia a l’ofi­cina. Han des­co­bert no només una altra manera de tre­ba­llar sinó de rela­ci­o­nar-se amb el temps. I això és més pro­fund. La Inter­na­ci­o­nal Work­place Group (IWG), com­pa­nyia britànica espe­ci­a­lit­zada en espais de tre­ball fle­xi­bles, ha publi­cat un estudi, amb el qual no tinc res a veure, en què copsa que, després de la pandèmia, els des­plaçaments de casa a la feina de 45 minuts es tor­nen con­tra­pro­duc­tius.La gent no vol tor­nar al sis­tema d’abans, i les com­pa­nyies hau­ran de ser més fle­xi­bles pel que fa a la pre­sen­ci­a­li­tat. Però per arri­bar a aquest punt també hi ha d’haver una trans­for­mació pro­funda pel que fa als empre­sa­ris, que han de con­fiar en els seus tre­ba­lla­dors, que tre­ba­lla­ran més feliços i, per tant, la seva pro­duc­ti­vi­tat s’incre­men­tarà.

És cert però si tenim en compte que a Europa, on gai­rebé el 40% és eco­no­mia de ser­veis, el fet de reduir l’obli­gació quo­ti­di­ana de des­plaçar-se a la feina, des­sa­tu­rarà els sis­te­mes i les vies de trans­port i dei­xarà espai per a aquells a qui és impres­cin­di­ble la pre­sen­ci­a­li­tat.

Aquells que han d’assis­tir de manera pre­sen­cial a la feina, expe­ri­men­ta­ran un incre­ment en el seu con­fort perquè tin­dran tots els ser­veis que neces­si­ten allà on viuen.