Creixement: causes

Ja podem fer la prova: podem pre­gun­tar al Chat GPT qui­nes són les cau­ses, o les expli­ca­ci­ons, del crei­xe­ment de l’eco­no­mia als Països Cata­lans. El text que escriu –en català, és clar- com a res­posta és interes­sant. Lle­gim-lo i ana­lit­zem-lo. Segons la màquina –o n’hem de dir cer­vell arti­fi­cial?–, les cau­ses de l’històric crei­xe­ment econòmic dels Països Cata­lans són les següents.

Pri­mer: la situ­ació geogràfica estratègica. Per bé que és un fet àmpli­a­ment reco­ne­gut, és molt dis­cu­ti­ble: de llocs ben situ­ats sense crei­xe­ment econòmic n’hi ha molts, per exem­ple, Anda­lu­sia. I a l’inrevés, hi ha llocs mal situ­ats amb un crei­xe­ment fort, com Suïssa.

Segon: les infra­es­truc­tu­res de trans­port i comu­ni­ca­ci­ons. Les xar­xes de car­re­te­res, auto­pis­tes, els ports i els aero­ports. Tot i que l’Estat espa­nyol –i el francès- s’hi han posat d’esquena, que els pro­ble­mes són molts dies de pri­mera pàgina i que el cor­re­dor medi­ter­rani avança molt len­ta­ment...

Ter­cer: la inno­vació. En temes com salut, ener­gia, etc., en què, segons el Chat GPT, les uni­ver­si­tats dels Països Cata­lans tenen un gran pro­ta­go­nisme. Cer­ta­ment, però no obli­dem els cen­tres de recerca, les freqüents sor­ti­des a fora de molta gent d’aquí, les vin­gu­des de tècnics de nord enllà...

Quart: la diver­si­fi­cació econòmica. D’acord. S’ha de subrat­llar que ve de lluny, que, tal com va escriure Pere Gil el 1600, les expor­ta­ci­ons cata­la­nes eren molt vari­a­des. Sem­pre –ales­ho­res i ara- de pro­duc­tes ela­bo­rats, no de matèries pri­me­res (que sem­pre s’apro­fi­ten al màxim).

Cinquè: la col·labo­ració entre empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Amb l’estat absent -o ober­ta­ment en con­tra- però amb ajun­ta­ments, dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als, hos­pi­tals, la Man­co­mu­ni­tat (1914-23), l’informe del BIRF (1962), el crei­xe­ment del sec­tor públic a par­tir del 1980...

Sisè: els recur­sos natu­rals i el turisme. Sí però no. La indústria turística –com totes les indústries- és fruit d’un llarg procés d’ela­bo­ració, en què juga un paper clau la tec­no­lo­gia (de trans­port, d’infor­mació i/o comu­ni­cació, d’hos­tat­ge­ria). Els recur­sos natu­rals no gene­ren automàtica­ment turisme.

Setè: la inter­na­ci­o­na­lit­zació, el crei­xe­ment del comerç mun­dial. Sabem que l’eco­no­mia dels Països Cata­lans es va començar a inter­na­ci­o­na­lit­zar en el segle XIII.

Aquests set punts de la màquina sobre l’èxit econòmic català resu­mei­xen una visió prou gene­ra­lit­zada, però cal afe­gir-hi alguns punts més.

Vuitè: l’eficàcia econòmica de les micro­famílies i de les pimes (que són, sovint, empre­ses fami­li­ars). L’apa­rició de famílies de dos o tres fills que inver­tien –totes, bur­ge­ses i pro­letàries– en l’edu­cació dels fills va ser des­co­berta el 1920 per Josep M. Tallada. Aques­tes famílies, i les pimes, han gene­rat una gran demanda de tre­ball que ha ori­gi­nat tres grans ona­des d’immi­gració.Tant la pri­mera onada (anys vint) com la segona (anys cin­quanta i sei­xanta) adop­ten el model fami­liar català i gene­ren, doncs, la ter­cera, en el segle XXI, d’orígens molt llu­nyans.

Novè: emi­gració. Men­tres­tant –i des de molt abans del 1920-, molts cata­lans empre­ne­dors han emi­grat, i emi­gren. Hi ha, doncs, alhora, immi­gració i emi­gració, sem­pre amb un ves­sant econòmic posi­tiu. Tot i la ine­vi­ta­ble enyo­rança del poema de Jacint Ver­da­guer.

Desè: la diver­si­tat de fórmu­les empre­sa­ri­als. Les pimes i també les grans empre­ses, les mul­ti­na­ci­o­nals (començant per la Com­pa­nyia Nova de Gibral­tar del 1709), les coo­pe­ra­ti­ves (com, des del 1968, Aba­cus, amb quasi 1 milió de socis), les mútues, les empre­ses públi­ques, les fun­da­ci­ons, les ONG, els clubs. Ja fa molts anys que Ernest Lluch ens va expli­car que a Cata­lu­nya el capi­ta­lisme no havia tri­om­fat com­ple­ta­ment.