L’1 de gener entrava en vigor el nou impost indi­recte sobre els enva­sos de plàstic no reu­ti­lit­za­bles, que grava els fabri­cants i impor­ta­dors d’enva­sos amb una taxa de 0,45 euros/kg de plàstic no reci­clat posat al mer­cat. Una norma que s’emmarca en la Llei 7/2022, de 8 d’abril, de resi­dus i sòls con­ta­mi­nats per a una eco­no­mia cir­cu­lar, i que té com a objec­tiu la reducció de resi­dus gene­rats per enva­sos d’un sol ús, com així defi­neix el full de ruta de la Unió Euro­pea.

L’impost al plàstic afecta direc­ta­ment totes les empre­ses que facin ser­vir plàstic verge, no reci­clat, tant si són fabri­cants com impor­ta­dors, que reper­cu­teix en l’usu­ari final. Aquesta gestió és d’obli­gat com­pli­ment i les empre­ses gau­dei­xen de sis mesos tran­si­to­ris per poder adap­tar les seves infra­es­truc­tu­res a la demanda legis­la­tiva. Inter­na­ment, els proveïdors hau­ran de trans­for­mar els seus pro­duc­tes i la matèria pri­mera per no gene­rar enva­sos d’un sol us amb plàstic no reu­ti­lit­zat. Això és el que vol pro­moure la llei, però no està pas­sant.

A hores d’ara, el sec­tor del packa­ging es troba immers en un moment de canvi estratègic pre­ci­pi­tat pels can­vis nor­ma­tius, ja que no podem obli­dar que al gener, també va entrar en vigor el reial decret d’enva­sos i resi­dus d’enva­sos, una direc­triu que feia prop de vint anys que no s’actu­a­lit­zava i que esta­bleix diver­ses mesu­res per al reci­clatge, la reu­ti­lit­zació i la reducció dels enva­sos a l’Estat espa­nyol.

El repte ara és que els fabri­cants d’enva­sos i tota la cadena de valor impli­cada pugui afron­tar els can­vis que dema­nen les direc­ti­ves per poder res­pon­dre de forma efi­ci­ent a la llei i a les neces­si­tats de res­pon­sa­bi­li­tat medi­am­bi­en­tal que reque­reix la soci­e­tat. Aquí és on els clústers i altres nexes d’unió de la indústria de l’emba­latge esde­ve­nen eines impor­tants perquè el sec­tor tin­gui la major agi­li­tat de res­posta amb el conei­xe­ment com­par­tit que es tras­llada i el tre­ball con­junt per un mateix bene­fici. El pro­blema és que actu­al­ment el pro­ducte reci­clat pre­senta tres com­ple­xi­tats: el preu, sovint més car que el mate­rial verge; la qua­li­tat, ja que trans­for­mar-lo pot gene­rar més pro­blemàtica de pro­ducció en no ser tan esta­ble, i l’oferta, perquè costa tro­bar mate­rial per cobrir les neces­si­tats la indústria. L’impost ha de faci­li­tar a mitjà ter­mini gene­rar eco­no­mies d’escala que facin, d’una banda, gene­rar prou volum de matèries pri­mes reci­cla­des al mer­cat, i fer-ho com­pe­ti­tiu res­pecte al cost de mate­rial verge que tindrà alhora asso­ciat l’impost. Actu­al­ment, ens tro­bem en la para­doxa que és més barat com­prar mate­rial verge i pagar l’impost, que no incor­po­rar el mate­rial reci­clat.

El focus l’hem de posar en l’eco­dis­seny (incor­po­rar cri­te­ris ambi­en­tals a la fase de con­cepció i desen­vo­lu­pa­ment de pro­ducte), per tal que tots els enva­sos es puguin reci­clar el 2030.