A l’assaig Of stu­dies (1597, ampliat el 1625), de l’obra Essays, Sir Fran­cis Bacon va escriure la cone­guda frase: “Rea­ding maketh a full man; con­fe­rence a ready man; and wri­ting an exact man”, que podem tra­duir per “La lec­tura fa l’home com­plet; la con­versa, àgil; l’escriure, precís”.

Aquesta frase té encara una vali­desa inqüesti­o­na­ble. Segu­ra­ment tot­hom com­par­ti­ria el seu sen­tit, però cada dia ens n’allu­nyem més. Escric això arran de comen­ta­ris que he lle­git valo­rant els efec­tes de la llei del sis­tema uni­ver­si­tari (LOSU), que fa pocs dies va ser apro­vada i publi­cada, i està a punt d’entrar en vigor. Una llei necessària, si tenim pre­sent que la vigent es va apro­var el 2001, tot i que es va modi­fi­car el 2007. En tot cas, més de quinze anys en els quals s’han produït can­vis subs­tan­ci­als en els àmbits de la docència, la recerca i la trans­ferència de conei­xe­ment.

La llei, típica­ment espa­nyola, és regla­men­tista i homo­geneïtza­dora, i com­plica les coses perquè Cata­lu­nya pugui man­te­nir un model propi. Segur, però, que tro­ba­rem la manera d’elu­dir, no totes, però sí algu­nes tra­ves.

La majo­ria dels comen­ta­ris mos­tren insa­tis­facció amb la llei. Els posi­tius, en gene­ral, no són notícia. El que més m’ha sob­tat són les crítiques i refle­xi­ons sobre l’absència de menció de les huma­ni­tats.

Fins al segle XVII les ciències i les huma­ni­tats ana­ven jun­tes. Va ser ales­ho­res quan científics i huma­nis­tes van seguir camins sepa­rats, encara que paral·lels. A mesura que el conei­xe­ment ha anat crei­xent, a esco­les i uni­ver­si­tats la sepa­ració s’ha fet abans i més pro­funda. Des de l’àmbit de les huma­ni­tats s’ha rei­vin­di­cat que la for­mació huma­nista s’hau­ria d’incor­po­rar a la for­mació de ciències i engi­nye­ria. El procés recíproc no s’ha donat gaire. Els científics no han dema­nat gaire que la ciència s’incor­pori a la for­mació huma­nista.

Hi ha un altre feno­men de sepa­ració del qual es parla menys. Quan jo vaig començar la car­rera de química, en el pri­mer curs hi havia matemàtiques, física, química, geo­lo­gia i bio­lo­gia. Con­vivíem els que volíem seguir la car­rera d’una o altra ciència. La car­rera durava cinc anys. Prèvia­ment, en el curs preu­ni­ver­si­tari, havíem estu­diat filo­so­fia, història i lite­ra­tura. Ara les bifur­ca­ci­ons exclo­ents són prèvies. Les car­re­res, més cur­tes, i els estu­di­ants que fan una car­rera de ciències pràcti­ca­ment només veuen les coses del seu àmbit i poc o gens les dels altres. Natu­ral­ment, les huma­ni­tats, només al bat­xi­lle­rat. Des que jo estu­di­ava han des­a­pa­re­gut el curs preu­ni­ver­si­tari, que tenia matèries d’huma­ni­tats, i el pri­mer curs de car­rera comú, en el qual hi havia les matèries gene­rals de la branca del conei­xe­ment tri­ada.

El procés com­plet de for­mació i edu­cació que porta l’infant a con­ver­tir-se en algú que deno­mi­nem pro­fes­si­o­nal, és un camí pel qual una part dels joves, els uni­ver­si­ta­ris, cul­mi­nen la for­mació for­mal, sense obs­ta­cle que puguin con­ti­nuar al llarg de la vida incor­po­rant nous conei­xe­ments.

En aquest procés, de més de vint anys, la per­sona hau­ria d’haver adqui­rit un seguit de conei­xe­ments i, com agrada dir, de com­petències i eines que la pre­pa­rin, no només per a una feina con­creta, com sem­bla que a vega­des algu­nes famílies volen per als seus fills, sinó per ser per­so­nes com­ple­tes. Es pot acon­se­guir la ple­ni­tud a través de la uni­ver­si­tat? No. És una eina més, però el conei­xe­ment està esmi­co­lat i cada vegada ho estarà més. Per què dema­nar huma­ni­tats en la car­rera de bio­lo­gia i no geo­lo­gia o física? Per què no dema­nar física en la car­rera d’història? El món va per una altra via i només podríem allar­gar la for­mació preu­ni­ver­sitària i uni­ver­sitària. La vida és més llarga i el conei­xe­ment creix.

Quan es con­sulta a l’empresa què volen o tro­ben a fal­tar els seus tre­ba­lla­dors gra­du­ats, veiem que els interessa la capa­ci­tat lec­tora i numèrica i les eines comu­ni­ca­ti­ves. Ens hauríem de pre­gun­tar si la llei d’uni­ver­si­tats ha d’aju­dar que aques­tes com­petències s’asso­lei­xin.

Segu­ra­ment en bona part la comu­ni­cació i la capa­ci­tat d’apren­dre, sí. Tan­ma­teix, i la capa­ci­tat lec­tora i numèrica? Com s’aprèn a fer jocs mala­bars amb tres pilo­tes? Tot­hom sap que amb unes poques ins­truc­ci­ons i pràctica, molta pràctica. Com s’acon­se­gueix capa­ci­tat numèrica? Segur que no amb la llei d’uni­ver­si­tats. Només amb pràctica, molta pràctica. Com s’adqui­reix capa­ci­tat lec­tora? Doncs lle­gint. La repe­tició i la memòria són insubs­tituïbles i no són coses que depen­guin de la llei d’uni­ver­si­tats i poc de la uni­ver­si­tat. La uni­ver­si­tat no té la culpa que molts gra­du­ats no sàpiguen qui fou Fran­cis Bacon.