La transició comença a les teulades
La societat civil demana que l’energia renovable es desenvolupi als sostres dels habitatges i a espais degradats, en lloc de fer-ho a camps de conreu o d’interès natural
Com més va més viu és el debat al voltant de quines renovables volem, si uns camps solars i eòlics gegantins que arrasen paisatge i conreus o bé traiem profit de teulades i espais alterats per assolir l’harmonia.
En aquesta transcendental discussió sobre quina transició energètica volem, diversos estudis marquen vies alternatives. Un d’aquests és el que ha elaborat l’Observatorio de la Sostenibilidad, per encàrrec de la plataforma Aliente. L’informe Renovables sostenibles: fotovoltaica sosté per al cas de Catalunya que hi ha almenys 33.861 hectàrees per instal·lar 19.1918 MW, que produirien gairebé 30.000 GWh/any d’energia fotovoltaica sense gairebé impacte ambiental, amb un estalvi de 16 milions de tones en emissions de CO2, i la capacitat de produir energia per a vuit milions de persones, a més de crear 30.000 llocs de treball. Com diu un dels autors de l’informe, Fernando Prieto, “és molt més intel·ligent posar plaques solars a les teulades, pàrquings, zones comercials, naus industrials i zones degradades com ara autopistes, zones mineres, abocadors, pedreres i infraestructures lineals que a zones forestals, agrícoles o d’interès per a la conservació”. Intel·ligència que fructifica, al seu parer, en un benefici a la societat i la petita empresa a través de comunitats energètiques, amb un estalvi en el rebut de la llum i la creació d’ocupació.
De fet, seguir aquest model és complir amb el que demana en el seu article 19 la Llei 16/2017, de canvi climàtic, que explícitament insta a instal·lar les renovables en espais degradats, per no alterar els conreus i el paisatge. Però per a això, com assenyala Xavier Jiménez, president del grup ecologista Gepec-EdC, cal un pla: “Hi ha un buit de planificació. Teníem un Pla d’Energia 2012-2020 que ha caducat i el Pla Territorial d’Energies Renovables encara està en fase de preparació, amb la qual cosa no tenim un pla que ens digui on ubicar les renovables.” Amb 20 anys d’experiència al territori, Jiménez relata “com es transforma l’espai natural en espai industrial, ja que, en el cas de l’eòlica, per accedir a les àrees de més rendibilitat del vent, les zones més elevades, cal obrir pistes, fer cimentacions, obrir rases d’interconnexió elèctrica, etc., amb impactes severs que trinxen l’espai natural, com és el cas del parc eòlic de Riudecols-Duesaigües, que ha afectat un dels millors alzinars del sud de Tarragona”. Xavier Jiménez alerta dels greus danys que els molins poden causar a l’avifauna, i es remet a un recent estudi publicat per Science, en què 23 experts de tot l’Estat alerten del perill que sotja espècies amenaçades com ara l’àguila cuabarrada, l’àguila imperial i el voltor negre, sovint víctimes de les pales dels aerogeneradors, així com els ocells passeriformes, que acostumen a migrar de nit i no poden evitar les pales dels aerogeneradors.
Però, no es fan avaluacions d’impacte ambiental? Com diu Jiménez, “hi ha molta diferència entre l’impacte teòric i el real. Durant els darrers tres anys, el CSIC ha fet un seguiment de 20 centrals eòliques, i ha observat que l’impacte real sobre el medi és molt més sever del que preveien les avaluacions prèvies”. Al voltant de la fotovoltaica, Jiménez denuncia que “s’estan arrencant oliveres i vinyes per ficar-hi plaques en macroprojectes de 800 hectàrees. Pagesos arrendataris, que fa molts anys que treballen la terra, són avisats que en un any han d’abandonar la finca”.
Com alerta Jiménez, tota energia que es genera lluny del consum obliga a construir línies de transport: “A Catalunya, si tiren endavant tots els projectes, caldran moltes línies de molta alta tensió (MAT), amb un gran impacte.” Una altra raó, al seu parer, per apostar “per un model d’energia distribuïda, generada al lloc de consum”. Jiménez anima la recentment constituïda agència d’energia de la Generalitat, L’Energètica, “a ser agosarada” i marcar “un nou model de transició”, i que “no només cobreixi de plaques els edificis de la Generalitat, sinó també espais viaris, ferroviaris, ports i aeroports”. La Xarxa d’Entitats Catalanes per a una Transició Energètica Justa també demana a la Generalitat un estudi detallat de totes les superfícies degradades i antropitzades on es pugui instal·lar fotovoltaica i minieòlica. Montserrat Coberó, portaveu de la Xarxa, diu: “Ens hem de posar al nivell de països com ara França, que legisla perquè a curt termini tota la superfície de pàrquings es cobreixi de plaques solars, o Alemanya, que valora quanta energia es podria produir cobrint les autopistes amb fotovoltaica transparent, una idea perfectament replicable en un país com el nostre, amb una xarxa viària densa.”
La Xarxa creu que cal posar fi a un model que respon als interessos de les grans energètiques, i per això “és important que no es doni suport ni subvencions a macroprojectes que només busquen la rendibilitat econòmica, sense tenir en compte la ciutadania i la protecció del territori”. Dins aquesta visió, “els fons Next Generation s’haurien de destinar exclusivament a projectes d’autoconsum i d’aprofitament d’espais degradats”. Per a Andrea Vides de Dios, de la Xarxa per a la Sobirania Energètica, “l’aprofitament d’espais antropitzats té l’avantatge d’acostar la gestió de l’energia als municipis de forma distribuïda i evitant els monopolis de les grans empreses. Iniciar processos participatius a pobles i ciutats és clau per fomentar una transició que prioritzi els usos reproductius i comunitaris de l’energia”. No podem perdre de vista, com s’assenyala des del territori, l’amenaça de pèrdua de sobirania alimentària que plana sobre Catalunya, amb disposicions com ara el Decret 24/2022, que permet ocupar zones de regadiu, eliminar camps d’alta productivitat i la pèrdua de llocs de treball per a agricultors i ramaders. Joan Vázquez, president d’Ipcena i de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, explica: “No oblidem que tenim una llei com la d’espais agraris, que demana preservar les terres productores d’aliments, amb el benentès que Catalunya només produeix el 45% dels aliments que necessita.”