Alfametal obrirà una nova planta de reciclatge a Granada

Alfa­me­tal, el grup indus­trial dedi­cat a la gestió, pro­ces­sa­ment i valo­rit­zació de resi­dus metàl·lics fèrrics i no fèrrics, man­tindrà enguany el ritme de crei­xe­ment exhi­bit durant els dar­rers exer­ci­cis, i inver­tirà 6 mili­ons d’euros en l’ober­tura d’una nova planta de reci­clatge a Gra­nada, que s’afe­geix a les nou plan­tes que té dis­se­mi­na­des per tot l’Estat espa­nyol.

El crei­xe­ment orgànic cons­tant que ha dut a terme aquesta empresa amb seu a Rubí (Vallès Occi­den­tal) li ha com­por­tat pas­sar d’un volum de fac­tu­ració de 50 mili­ons d’euros, el 2020, als 200 mili­ons d’euros del 2022. Un crei­xe­ment que s’ha desen­vo­lu­pat en pocs anys, ja que, com explica Mar­cos Man­za­na­res, CEO d’Alfa­me­tal, empresa que va fun­dar amb Mar­ce­llo Peri­llo, van començar el 2016 amb la com­pra d’actius pro­duc­tius a Canàries, “una empresa amb la qual els seus pro­pi­e­ta­ris no se’n sor­tien” i que els la van ven­dre abans que entrés en con­curs de cre­di­tors. Man­za­na­res es va intro­duir en aquest sec­tor amb el bagatge que li havia donat la seva experiència pro­fes­si­o­nal a la siderúrgica cata­lana Celsa, on era res­pon­sa­ble de la gestió de la fer­ra­lla. El seu interès pel sec­tor de la gestió de resi­dus venia de la creença que “és un àmbit econòmic que ha de créixer de forma con­ti­nu­ada al llarg dels anys, i, sobre­tot, que s’ha d’anar pro­fes­si­o­na­lit­zant molt més del que ara ho està”.

Val a dir que a l’Estat espa­nyol, a diferència del que podríem obser­var en mer­cats com els d’Ale­ma­nya o França, “el sec­tor està molt frag­men­tat en empre­ses fami­li­ars”, i aquesta cir­cumstància obre la porta a una fase d’evo­lució en què “algu­nes plan­tes han de ser adqui­ri­des perquè no estan ben ges­ti­o­na­des o bé perquè esta­ven atu­ra­des, com és el cas de la planta de Cala­ta­iud, que fa deu anys que no té acti­vi­tat”. Són bas­tants els ana­lis­tes del sec­tor que asse­nya­len que ja està entrant en un procés de con­cen­tració, en què podem veure com grups impor­tants, com Deric­he­bourg, de matriu fran­cesa, adqui­reix tot un refe­rent de la recu­pe­ració de fer­ra­lla a l’Estat com Lyrsa. Alfa­me­tal, a banda d’anar aguai­tant noves opor­tu­ni­tats de fer adqui­si­ci­ons dins del ter­ri­tori de l’Estat espa­nyol, no des­carta a mitjà ter­mini esta­blir-se a Por­tu­gal.

En aquests moments, Alfa­me­tal dis­posa de tres plan­tes a les illes Canàries -Ari­naga, Port d’Ari­naga i Santa Cruz de Tene­rife-, una a Anda­lu­sia -Motril-, una a Aragó -Cala­ta­iud- i tres a Cata­lu­nya -Rubí, Pont de Vilo­mara i Port de Bar­ce­lona–. Pot­ser la joia de la corona és la planta de Rubí, en fun­ci­o­na­ment des del 2018. Aquesta planta de frag­men­tació de motors elèctrics és, a parer de Man­za­na­res, “molt dife­rent de totes les que fun­ci­o­nen arreu de l’Estat espa­nyol, ja que és el fruit de dos anys sen­cers inver­tint en assa­jos, i per­met un ele­vat grau d’apro­fi­ta­ment en la valo­rit­zació dels metalls que es tro­ben als motors elèctrics”. Els pro­ces­sos d’Alfa­me­tal per­me­ten sepa­rar dels motors elèctrics ferro net i coure en un 95% de puresa. “Si en aquest sec­tor no ets capaç d’afe­gir valor, ho tens mala­ment per obte­nir una ren­di­bi­li­tat empre­sa­rial. Pots tenir volum, però és indis­pen­sa­ble afe­gir-hi el com­po­nent tec­nològic”, diu total­ment con­vençut Mar­cos Man­za­na­res. L’acti­vi­tat d’Alfa­me­tal abasta resi­dus com ferro, acer ino­xi­da­ble, alu­mini, bronze, coure, llautó, níquel, plom o zenc. “Els dos grans inputs per a la nos­tra acti­vi­tat són, d’una banda, els vehi­cles fora d’ús (VFU), ja que nosal­tres, després de ser des­con­ta­mi­nats al desguàs, aca­bem de sepa­rar-ne els resi­dus, frag­men­tant-los i dei­xant-los a punt per ser comer­ci­a­lit­zats en el mer­cat secun­dari de metalls. D’altra banda, a les nos­tres plan­tes entren motors elèctrics que pro­ce­dei­xen de recu­pe­ra­dors més petits, explica Man­za­na­res. Si bé en aquesta cis­te­lla el mate­rial que hi té més pes és el ferro, el coure és el que aporta més valor, i la intenció és pro­gres­si­va­ment donar més pro­ta­go­nisme a altres mate­ri­als. Com diu Man­za­na­res, “tot depèn de la llei de l’oferta i la demanda, i si en un moment deter­mi­nat s’obren més mines de coure, en caurà el preu.”