Un cúmul de situ­a­ci­ons i fets ens estan por­tant cap a can­vis en el model d’ali­men­tació. Ine­vi­ta­bles, neces­sa­ris o sim­ple evo­lució, el temps ho dirà. La lluita con­tra el canvi climàtic, la sos­te­ni­bi­li­tat a llarg ter­mini, el repte d’ali­men­tar la població a escala pla­netària, l’evi­ta­ble fet de matar ani­mals per nodrir-se i inge­rir de manera salu­da­ble són alguns dels argu­ments que s’esgri­mei­xen a l’hora de fona­men­tar la recerca, ela­bo­ració i/o comer­ci­a­lit­zació al vol­tant de pro­duc­tes basats en proteïna vege­tal i carn cul­ti­vada en labo­ra­tori. Les die­tes amb una mínima pro­porció o lliu­res de proteïna ani­mal no són cap nove­tat, tot i que sí que ho és la tendència cap a la rigi­desa d’algu­nes. Vege­ta­ri­ans, fle­xi­ta­ri­ans, vegans, cru­di­ve­gans, frui­ta­ri­ans i un etcètera tan llarg com hom pugui ima­gi­nar con­for­men els grups dels qui opten per ali­men­tar-se –argu­men­ten– d’una manera més sana i res­pec­tu­osa amb el regne ani­mal i vege­tal. El que és cert és que hem vis­cut els temps del fast food, de l’slow food, de la dieta medi­terrània i de la basada en pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat, per esmen­tar-ne tan sols alguns, i ara sem­bla que pre­nen força els models híbrids d’ali­men­tació, amb una tendència clara a hibri­dar-se cada cop més per les raons esmen­ta­des al prin­cipi.

Els avenços científics i tec­nològics tenen un paper clau en la recerca i l’ela­bo­ració d’aquests nous ali­ments i, en con­seqüència, en l’apa­rició de nous models dietètics. De moment, i tot i que hi ha empre­ses d’arreu del món occi­den­tal –també cata­la­nes– que han fide­lit­zat con­su­mi­dors pel que fa als pro­duc­tes basats en proteïna vege­tal, aquest és un camp que està pen­dent de ser accep­tat majo­ritària­ment, segu­ra­ment per raons més cul­tu­rals que no pas nutri­ci­o­nals. Les noves ham­bur­gue­ses, el pollas­tre arre­bos­sat o les vare­tes de peix fets a base de proteïnes vege­tals han de fer gust de carn, pollas­tre o peix perquè cul­tu­ral­ment no con­ce­bem engo­lir una menja que se suposa que ho és però que no ho és. Aquí hi juguen un paper impor­tant els addi­tius, que donen el sabor que per­toca a cada peça. De moment, i segu­ra­ment perquè la pràctica científica encara no ho ha esbri­nat, aquests pro­duc­tes són tri­tu­rats. Estem infan­ti­lit­zant les men­ges? Poden pro­vo­car a la llarga can­vis en l’ana­to­mia humana? Quin impacte nutri­ci­o­nal tenen els nous pro­duc­tes? S’accep­tarà la carn de labo­ra­tori, que ja ha rebut el permís per al seu con­sum en alguns països? Anem cap a una uni­for­mi­tat en la dieta i cap a l’accés uni­ver­sal als ali­ments? El temps ho dirà. Per ara, el debat està ence­tat.