En un eco­sis­tema econòmic i social en què estem ple­na­ment immer­sos, en què la glo­ba­lit­zació juga un paper molt impor­tant, les res­pos­tes als pro­ble­mes que estem patint en matèria sala­rial no poden anar en la línia de les solu­ci­ons tra­di­ci­o­nals apli­ca­des fins ara.

El rebrot infla­ci­o­nista que estem patint, com a con­seqüència dels can­vis ines­pe­rats i dis­rup­tius esde­vin­guts en l’eco­sis­tema eco­no­mi­co­so­cial glo­bal –la guerra a Ucraïna, el tren­ca­ment de la cadena de sub­mi­nis­tra­ments i la com­petència agres­siva entre els dos grans blocs del PIB mun­dial, la Xina i els Estats Uni­tats–, fa que esti­guem vivint una situ­ació en què la incer­tesa és la prin­ci­pal pro­ta­go­nista. Això està pro­pi­ci­ant l’apa­rició de res­pos­tes opor­tu­nis­tes/popu­lis­tes que trac­ten de treure pro­fit del moment, que en si mateix és com­plex.

Posant el focus en l’objec­tiu de la pre­sent reflexió, davant un incre­ment relle­vant de la inflació, com feia dècades que no coneixíem, no és acon­se­lla­ble apli­car les velles solu­ci­ons d’incre­ments line­als sobre els sala­ris, ja que la seva apli­cació tin­dria un efecte mul­ti­pli­ca­dor, que, lluny de solu­ci­o­nar la situ­ació de pèrdua de poder adqui­si­tiu, afa­vo­ri­ria la seva con­tinuïtat, entrant, de fet, en una espi­ral infla­ci­o­nista que tin­dria con­seqüències impre­vi­si­bles.

És per aquest motiu que con­si­dero vital un acord entre els agents soci­als (patro­nals i sin­di­cats) que faci pos­si­ble un nou marc d’actu­a­lit­zació de les ren­des sala­ri­als, can­vi­ant a un model que pro­piciï la pro­duc­ti­vi­tat i l’incre­ment de la com­pe­ti­ti­vi­tat de les orga­nit­za­ci­ons, faci­li­tant així el reforç de les empre­ses i la seva super­vivència.

En con­cret, aquest marc hau­ria de reflec­tir tres aspec­tes crítics: el pri­mer, la impos­si­bi­li­tat de reno­var els sala­ris de manera recur­rent d’acord amb la inflació i d’un sol cop; el segon, la con­veniència de peri­o­di­fi­car la recu­pe­ració del poder adqui­si­tiu en diver­sos exer­ci­cis, i, el ter­cer, que els incre­ments line­als es mini­mit­zin i es com­ple­men­tin amb models retri­bu­tius que tin­guin com a objec­tiu la moti­vació, i sobre­tot la fixació, d’uns sous que tin­guin cor­re­lació amb l’aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat de les orga­nit­za­ci­ons, la seva esta­bi­li­tat i el seu crei­xe­ment sos­te­ni­ble.

Cer­ta­ment, davant noves cir­cumstàncies reque­rim noves solu­ci­ons; l’alter­na­tiva con­ti­nu­ista, defi­ni­ti­va­ment, no resulta gens acon­se­lla­ble.