Espanya 2050

Si explo­reu en la memòria –no us caldrà apro­fun­dir gaire, fins al maig del 2021– recor­da­reu un docu­ment a què es va donar força publi­ci­tat i de títol rodó: España 2050. Fun­da­men­tos y pro­pu­es­tas para una estra­te­gia naci­o­nal de largo plazo. Al llarg de 422 pàgines (675 si comp­tem les notes a peu de pàgina, els apunts meto­dològics i la bibli­o­gra­fia), abor­dava diver­sos aspec­tes d’aquest horitzó amb una pre­visió de vint-inou anys. Vegem-los.

Com a plan­te­ja­ment gene­ral, s’esti­mava que el 2050 el 88% de la població espa­nyola resi­di­ria en ciu­tats grans i mit­ja­nes i que exis­tia el perill real que la soci­e­tat es trobés escin­dida en dos grups: el dels rics pro­pi­e­ta­ris i els dels pobres inqui­lins; que un terç de la ciu­ta­da­nia seria més gran de 65 anys; que 20.000 per­so­nes mori­rien cada any per l’incre­ment pro­gres­siu de les tem­pe­ra­tu­res; que 27 mili­ons de per­so­nes podrien tenir pro­ble­mes amb el sub­mi­nis­tra­ment d’aigua; que cal­dria haver reduït el 90% dels gasos amb efecte d’hiver­na­cle per fer front a la deser­tit­zació de l’Estat, i que hi hau­ria joves amb unes pers­pec­ti­ves labo­rals molt escas­ses.

Per tot això, es deia que cal­dria aug­men­tar la cre­ació d’habi­tatge públic i social i la reha­bi­li­tació d’edi­fi­cis al mateix temps que s’hau­ria d’abor­dar la mobi­li­tat en trans­port públic i la con­versió de l’espai urbà en zones de via­nants. I això tenint en compte els movi­ments de població que es pro­dui­rien: a Madrid crei­xe­ria en 614.000 habi­tants i a Cata­lu­nya, en 414.000, men­tre que a la resta de regi­ons es redui­ria.

També s’afe­gia que cal­dria aug­men­tar la pressió fis­cal del 35% –en el moment de redac­tar l’estudi (UE: 45%, UEM: 47%)– al 43%. El text inci­dia en el fet que la recap­tació és baixa a causa de l’eco­no­mia sub­mer­gida (l’objec­tiu seria reduir-la del 20 al 10%), de les carac­terísti­ques del sis­tema pro­duc­tiu, del dis­seny del sis­tema fis­cal i dels bai­xos tipus impo­si­tius en patri­moni, suc­ces­si­ons i dona­ci­ons. La meto­do­lo­gia a seguir seria: asso­lir el 37% el 2030 a través d’un escru­tini més gran dels bene­fi­cis mit­jançant la raci­o­na­lit­zació de l’impost sobre soci­e­tats, implan­tar la cotit­zació dels autònoms par­tint dels seus ingres­sos reals, aspi­rar a l’har­mo­nit­zació de la fis­ca­li­tat de les empre­ses a escala inter­na­ci­o­nal i plan­te­jar-se una base impo­sa­ble comuna a tota la UE amb un sis­tema mul­ti­la­te­ral per a grans empre­ses digi­tals. Alhora cal­dria aug­men­tar la fis­ca­li­tat sobre el capi­tal.

L’aug­ment d’ingres­sos públics que s’obtin­dria ani­ria diri­git a dis­mi­nuir la desi­gual­tat; en aquest sen­tit, la idea seria crear una herència pública uni­ver­sal per als joves: una dotació econòmica que tots els joves rebrien en arri­bar a una edat deter­mi­nada. Paral·lela­ment, s’aug­men­ta­rien les des­pe­ses en edu­cació, salut, dependència, inves­ti­gació i ciència. Alhora, cal­dria ins­ti­tuir una pres­tació per criança de fills menors de 18 anys per a famílies en risc de pobresa que no tin­gues­sin els requi­sits per acce­dir a l’ingrés mínim vital, la quan­tia del qual s’incre­men­ta­ria. En defi­ni­tiva, l’objec­tiu seria l’aug­ment de la des­pesa pública, ja que el nom­bre de per­so­nes depen­dents es dupli­ca­ria res­pecte a l’actu­a­li­tat.

Els can­vis tec­nològics aca­ba­rien tenint con­seqüències fis­cals per l’adap­tació que s’hau­ria de fer en la impo­sició sobre el tre­ball en un món cada vegada més digi­ta­lit­zat.

A banda, es par­lava d’un crei­xe­ment del PIB d’un 1,5% anual durant els pròxims trenta anys amb un supòsit d’aug­ment de la taxa d’ocu­pació, del 62 al 80% (no deia res de la taxa d’acti­vi­tat). També d’una reducció de la taxa d’atur del 12% a què s’arri­ba­ria el 2030 i al 7% el 2050. I de la reducció de la taxa d’atur juve­nil, la taxa de tem­po­ra­li­tat fins al 15% i la taxa d’atur invo­lun­tari fins al 3%, així com l’eli­mi­nació de la bretxa sala­rial de gènere. En l’horitzó, es deia que cal­dria aug­men­tar la taxa d’ocu­pació i pro­duc­ti­vi­tat per com­pen­sar la dis­mi­nució per l’enve­lli­ment de 3,7 mili­ons de tre­ba­lla­dors. L’objec­tiu de la jor­nada set­ma­nal es fixa­ria en 35 hores.

Així mateix, s’indi­cava que l’edat de jubi­lació als 67 anys (vigent a par­tir del 2027) que­da­ria obso­leta a mesura que aug­mentés l’espe­rança de vida. L’argu­ment es basava en el fet que el 2050 la taxa de cober­tura –les per­so­nes en edat de tre­ba­llar sobre les per­so­nes de 65 anys o més– seria, amb els paràmetres actu­als, d’1,7 mili­ons, men­tre que ara és de 3,4 mili­ons. Alhora, es donava per fet que la qua­li­tat de vida aug­men­ta­ria. S’esti­mava que la des­pesa en pen­si­ons podria arri­bar al 16,9% del PIB (cosa que xoca amb la reforma de les pen­si­ons apro­vada el 31 de març, en què s’esti­pu­len ele­ments de vigilància i cor­recció si l’import de les pen­si­ons supera el 15% del PIB). Per això cal­dria una quan­ti­tat ele­vada de migrants: uns 191.000 l’any fins al 2050, per tal de miti­gar l’aug­ment del nom­bre de per­so­nes més grans de 65 anys: de 806.000 avui a 1.600.000 el 2050. I això es vin­cu­lava amb una rea­li­tat sanitària que ja s’apre­cia actu­al­ment: el pas de menys malalts aguts a crònics, per la qual cosa la pre­venció aga­fa­ria més pro­ta­go­nisme.

La meva opinió? Una ini­ci­a­tiva volun­ta­rista que dibui­xava un camí amb una pre­visió de trenta anys que havia d’encai­xar amb una rea­li­tat impos­si­ble de defi­nir en un esce­nari tre­men­da­ment can­vi­ant i que es volia que s’ajustés a uns objec­tius neces­sa­ris i desit­ja­bles. Des del prin­cipi, em va recor­dar una altra ini­ci­a­tiva que es va pren­dre a l’inici de la crisi, el 2010: Esto­so­lo­lo­ar­re­gla­mo­sen­tre­to­dos.org. I res­pecte a tot això: quants cops heu tor­nat a sen­tir a par­lar de la ini­ci­a­tiva España 2050?