Les pri­me­res pre­sen­ta­ci­ons d’una ciu­tat (diri­gi­des tant als seus habi­tants com als foras­ters i, més tard, turis­tes) que uti­lit­zen la fórmula dels àlbums de foto­gra­fia van ten­dir, lògica­ment, a posar de relleu els trets més posi­tius. Sota la capa de la història o de l’art, als àlbums es podien incloure pro­pos­tes molt diver­ses, que van gene­rar, és clar, tot tipus de públics i acti­vi­tats. Segons Antoni de Bofa­rull, autor d’una d’aques­tes pri­me­res pre­sen­ta­ci­ons, eren: 1) Els natu­rals de la ciu­tat, o del país, podran saber “el que és i el que ha estat” la seva ciu­tat. 2) Als absents, als que són lluny, l’àlbum els pot ser­vir de solaç. 3) Els curi­o­sos, siguin d’on siguin, tin­dran un bon pas­sa­temps. 4) Els artis­tes de tots els països hi tro­ba­ran ense­nya­ments.

Els pri­mers àlbums fotogràfics de la ciu­tat de Bar­ce­lona (anys 1872-74) i de Girona (1877), dona­ven una visió polièdrica de la ciu­tat, que és el que acon­se­guia que les ciu­tats fos­sin atrac­ti­ves per a públics molt diver­sos. Uti­lit­zant la ter­mi­no­lo­gia que s’ha anat fent ser­vir després, aquests àlbums van obrir camí a les dife­rents dimen­si­ons del que s’ha ano­me­nat turisme. La porta d’entrada a les ciu­tats (1): el Port de Bar­ce­lona o el pont de ferro d’Eif­fel del fer­ro­car­ril de Girona. Ja dins de la ciu­tat (2), el turisme religiós ocupa un lloc des­ta­cat: de Sant Pau del Camp o Santa Maria del Mar als tre­sors de la cate­dral de Girona (i el Tapís de la Cre­ació). A Bar­ce­lona, a més, hi ha (3) el fac­tor capi­tal política: foto­gra­fies del Palau Reial, del Palau de la Gene­ra­li­tat i de l’entrada del palau muni­ci­pal del Con­sell de Cent. Hi ha, també, els espais urbans del (4) turisme verd: el jardí del Gene­ral o la Devesa de Girona i del (5) turisme de festa: el Tea­tre Prin­ci­pal de la Ram­bla de Bar­ce­lona. D’altra banda, les foto­gra­fies de l’Hos­pi­tal de la Santa Creu i de la Casa de Con­va­lescència fan pen­sar en el que després s’ha ano­me­nat (6) turisme sani­tari. Sense obli­dar la fas­ci­nació de la gent pels cas­tells i els forts, les (7) fites de l’art mili­tar: el cas­tell de Montjuïc de Bar­ce­lona, les mura­lles de Girona, ni, és clar, el que serà el (8) turisme de com­pres: el mer­cat de la Boque­ria o el Banc de Bar­ce­lona. Ni tam­poc (9) l’atracció d’una uni­ver­si­tat que, en el cas de Bar­ce­lona, el 1872 ja havia tor­nat i, en el cas de Girona, encara tri­ga­ria molt a tor­nar.

El pas de l’interès per les ciu­tats a l’interès pel con­junt del país, per aquesta terra, és l’Àlbum Pin­to­resch-Monu­men­tal de Cata­lu­nya. Aplec de vis­tes dels més nota­bles monu­ments i pai­sat­ges d’aquesta terra, edi­tat per l’Asso­ci­ació Cata­la­nista d’Excur­si­ons Científiques (Bar­ce­lona, 1876). Amb unes excel·lents foto­gra­fies del gironí Heri­bert Mari­ez­cur­rena i un pròleg del pene­de­s­enc Manuel Milà i Fon­ta­nals en què explica que aquesta terra té una llen­gua pròpia

Els àlbums de foto­gra­fies, doncs, van crear tendències. En alguns casos, a més, van ser tendències de llarga durada, que van esde­ve­nir ico­nes del turisme inter­na­ci­o­nal. Mol­tes de les dife­rents for­mes del turisme del segle XXI, doncs, van començar a ser pre­sen­ta­des, als àlbums del dar­rer terç del segle. Sense aquests àlbums, la indústria turística del món hau­ria avançat molt més len­ta­ment. La idea de la indústria turística, però, sem­bla que es va començar a desen­vo­lu­par a Suïssa, quan Bar­to­meu Amen­gual (futur secre­tari de llarga durada de la Cam­bra de Bar­ce­lona) va publi­car el 1903 a Mallorca un lli­bre sobre la indústria de foras­ters, amb l’objec­tiu –seguint el model suís- de fer pujar els turis­tes a la mun­ta­nya, a la serra de Tra­mun­tana: ni mar, ni sol ni platja.