No soc una glo­ba­lit­za­dora, soc una tecnòloga. Allò que més m’agrada és inno­var: tinc una vui­tan­tena de patents i secrets comer­ci­als que he apor­tat al món perquè tot­hom en tre­gui pro­fit. Però també m’he dedi­cat a crear equips i a lide­rar pro­jec­tes de glo­ba­lit­zació, i ho volia com­par­tir. Per això he escrit aquest lli­bre.

Perquè fa trenta-un anys vaig començar por­tant l’equip de tra­duc­ci­ons i loca­lit­zació de codi a Cisco Sys­tems, i ben aviat em vaig ado­nar que m’hi podia que­dar apre­nent si volia créixer pro­fes­si­o­nal­ment. Es donava la cir­cumstància que en aquell moment les empre­ses que sor­tien al món no sabien gaire bé com fer-ho perquè és molt difícil, i neces­si­ta­ven gent que sabés coor­di­nar glo­bal­ment les coses, que fos molt bona en ope­ra­ci­ons mun­di­als i for­mant equips. Si pots anar donant valor a la teva empresa, totes aques­tes coses són les que s’han d’anar mirant.

Pot­ser era un objec­tiu secun­dari del lli­bre, però la pri­mera intenció era expli­car què fa que un pro­ducte inven­tat al Sili­con Valley, com ara Goo­gle, Twit­ter o Zoom [la con­versa té lloc a través d’aquesta pla­ta­forma de vide­o­con­ferència] esti­gui a l’abast de tot­hom arreu i en la seva llen­gua. Com és que arri­ben mòbils en català a Cata­lu­nya? Com és que puc trans­fe­rir les meves dades i saber el saldo del meu compte ban­cari amb una apli­cació feta tan lluny? En defi­ni­tiva, volia expli­car que hi ha per­so­nes que fan pos­si­ble això.

Una empresa que entri en qual­se­vol país ha de res­pec­tar l’idi­oma del país. Si entres a França ho farà en francès, i si entres a Cata­lu­nya ho has de fer en català perquè és l’idi­oma que par­lem. Jo vaig for­mar part del pri­mer equip que va fer que Goo­gle parlés català fa molt anys. Ara bé, això depèn de l’equip de glo­ba­lit­zació de cada empresa, i de si tenen cèntims, perquè pri­o­rit­za­ran. Les empre­ses dels Estats Units miren molt si fan diners i si tenen cli­ents en deter­mi­nat idi­oma, no és un tema de dis­cri­mi­nació vers una llen­gua o una altra. Per això és molt impor­tant que si els cata­lans volem les coses en català les fem ser­vir en català, perquè si esco­llim el cas­tellà o l’anglès després quan l’equip de glo­ba­lit­zació mira les dades per saber quan­tes per­so­nes fan ser­vir un idi­oma poden pen­sar que no cal inver­tir-hi.

Això és un fals mite que fa molt mal al català. Per tenir una llen­gua forta s’ha de par­lar, lle­gir, com­par­tir i s’hi ha d’inver­tir. I la gent que no ho fa està col·labo­rant que la llen­gua sigui menys impor­tant, tot i que no en sigui gaire cons­ci­ent. La intel·ligència arti­fi­cial ens pro­por­ci­ona eines de tra­ducció automàtica que han aba­ra­tit molt el fet de tenir el text en un altre idi­oma. Ara és tan fàcil com escriure en català i que la gent interes­sada cli­qui a “Vegeu tra­ducció”. Ja es pot arri­bar a més gent amb les tra­duc­ci­ons ins­tantànies, no he de can­viar d’idi­oma, això és anti­quat.

La intel·ligència arti­fi­cial –que no és intel·ligent sinó que fa com els eco­no­mis­tes, que aga­fen models i ela­bo­ren pre­vi­si­ons i fan que les coses vagin més ràpides– al final demana que algú faci una com­pro­vació. Fa quinze anys que la uti­litzo, no és d’avui, li pots pre­gun­tar mol­tes coses i és molt útil. Però és una eina.

Em pre­o­cupa molt, però de mani­pu­la­dors, sem­pre n’hi ha hagut. Què és, si no, escriure als dia­ris que Bruce Springs­teen al seu con­cert de Bar­ce­lona va dir “Hola Espa­nya”, men­tre 55.000 per­so­nes van sen­tir “Hola Bar­ce­lona, us esti­mem, Cata­lu­nya”? La mani­pu­lació no és nova.

Mai no he fet res sola, pot­ser alguna marató, mal­grat que sem­pre he fet esport d’equip i penso que si els equips fun­ci­o­nen bé poden tenir un alt ren­di­ment: només cal veure l’equip de fut­bol femení del FC Bar­ce­lona. Ales­ho­res quan vaig entrar a NetApp, una empresa For­tune que fac­tu­rava uns 700 mili­ons de dòlars l’any, amb un càrrec de molta res­pon­sa­bi­li­tat que impli­cava por­tar equips de milers de per­so­nes, vaig dub­tar: ho faré bé o mala­ment? I vaig deci­dir que volia ser la millor versió de l’Anna que pogués. I sí, vaig aga­far un cap d’estratègia que havia tre­ba­llat a Micro­soft i que em va aju­dar molt. També un doc­to­rat en psi­co­lo­gia cor­po­ra­tiva que em va expli­car que havia de fer fun­ci­o­nar la com­pa­nyia com un equip de l’NBA. I final­ment un grup d’experts en comu­ni­cació política, que em van expli­car la importància d’esco­llir les parau­les i expres­si­ons que cal repe­tir perquè un mis­satge cali. En vaig apren­dre molt.

Mol­tes de les empre­ses que sur­ten al món ho fan mala­ment, però pot­ser és que no es pot fer tot de cop. Entrar en un país és una tasca de molts anys, i és molt impor­tant que hi hagi algú mirant cons­tant­ment què neces­sita la gent que tens dedi­cada a aquell mer­cat. Al final és igual la raó per la qual sur­tis, l’única cosa, que no reco­ma­na­ria és no fer-ho si el pro­ducte no fun­ci­ona bé a casa.

Hi ha molts caps de loca­lit­zació, però els que sabem fer glo­ba­lit­zació estratègica d’empresa som molt pocs. Als EUA i entre les empre­ses For­tune n’hi ha pot­ser cinc que són molt i molt bons.