En gene­ral, sem­pre s’ha dit que l’objec­tiu de les empre­ses amb ànim de lucre és gua­nyar diners. De fet, una empresa neces­sita impe­ri­o­sa­ment fer-ho perquè, si no és així, tard o d’hora des­a­pa­reix. Els diners en si no són més que una mena d’ener­gia que per­met que un orga­nisme econòmic pugui viure un temps deter­mi­nat.

Dar­re­ra­ment, però, s’ha posat de moda par­lar del propòsit. Per propòsit ente­nem la raó de ser d’una orga­nit­zació, que va més enllà de gua­nyar diners. És allò que ens mou a fer el que fem. For­mació, joies, roba o pro­gra­mes informàtics. Hi ha mol­tes empre­ses que tenen un propòsit de debò i, per tant, se’l cre­uen. Mol­tes d’altres el tenen perquè s’ha de tenir, però en rea­li­tat es tracta d’un fals propòsit.

El propòsit de debò ha de ser més impor­tant que gua­nyar diners, però això no vol dir que gua­nyar-ne no ho sigui, d’impor­tant. Tot­hom té dret a un bon sou i a gau­dir d’unes con­di­ci­ons de vida dig­nes, per des­comp­tat. Però que el propòsit sigui més relle­vant que els diners implica que pot­ser dei­xa­rem de gua­nyar-ne tants si, per fer-ho, caiem en algu­nes pràcti­ques que van en con­tra del propòsit. Tal és el cas, per exem­ple, de Pata­go­nia. Aco­mi­a­den cli­ents si s’ado­nen que les seves pràcti­ques empre­sa­ri­als van en con­tra de cons­truir un món més sos­te­ni­ble.

Es diu que tot es mou per diners. No hi estic d’acord. I és més, hauríem de pro­cu­rar que no sigui així. Els diners, és clar, no donen la feli­ci­tat. La prova és que hi ha mol­tes per­so­nes infla­des de diners que són pro­fun­da­ment des­gra­ci­a­des. I jo en conec algu­nes. No tenir prou diners és pro­blemàtic, en efecte, però quan tenim els diners que neces­si­tem per por­tar una vida més o menys còmoda, gua­nyar-ne més no ens fa més feliços, sinó al con­trari.

Un mana­ge­ment més espi­ri­tual hau­ria de tenir en compte que el món el mouen els pro­jec­tes i les il·lusi­ons. I que no és el mateix un incen­tiu exte­rior (els diners) que un motiu (l’impuls intern). Amb­dues coses són com­bi­na­bles, evi­dent­ment, i d’això es tracta, de fer empre­ses sanes, ètiques, amb sen­tit i que, a més, gua­nyin diners.

L’espi­ri­tu­a­li­tat no acaba aquí, és clar. Per tal que tot això sigui pos­si­ble, cal tenir gent amb valors, cal anar més enllà del gas­tat i pesat Homo eco­no­mi­cus. Una empresa espi­ri­tual està con­vençuda que el crei­xe­ment per­so­nal i l’auto­re­a­lit­zació són més impor­tants que qual­se­vol altra cosa. Per tant, apren­dre cons­tant­ment, can­viar, adap­tar-se, dub­tar, expe­ri­men­tar i ser capaços d’inno­var contínua­ment pas­sen al davant de qual­se­vol altra con­si­de­ració de caràcter més rígid: nor­mes, pro­ces­sos, estan­dar­dit­za­ci­ons i for­ma­lis­mes diver­sos, dels quals tanta gent és tan amant.

L’empresa ha de ser un espai de crei­xe­ment i de millora per a tots els seus col·labo­ra­dors. I només a par­tir d’aquí comença a tenir sen­tit fer diners. Si ho ente­nem a l’inrevés, alguna cosa està fallant. I això no treu, és clar, que la vida és dura i que de vega­des no tot és de color de rosa.

El dar­rer sen­tit de l’eco­no­mia no hau­ria de ser enri­quir-nos sinó fer-nos més feliços. No crec que es tracti d’un pen­sa­ment utòpic, sinó d’un pen­sa­ment neces­sari. Quan­tes per­so­nes tre­ba­llen només per gua­nyar-se la vida? La gran majo­ria. Així no anem enlloc. Quan­tes per­so­nes estan desit­jo­ses de jubi­lar-se i dei­xar enrere la seva feina per sem­pre més? Mili­ons i mili­ons a tot el món. No hem sabut cons­truir orga­nit­za­ci­ons que comp­tin de veri­tat amb les per­so­nes i que n’apro­fi­tin tot el poten­cial, i això és un drama.

Les orga­nit­za­ci­ons espi­ri­tu­als del futur han de treure’s els com­ple­xos del damunt i han de ser valen­tes. No serà fàcil, però ho hem d’acon­se­guir. Ja estan can­vi­ant mol­tes coses, encara que molta gent no s’ho cre­gui. Les idees de Clare Gra­ves (dels anys cin­quanta del segle pas­sat, per cert), con­ve­ni­ent­ment actu­a­lit­za­des per experts com Fre­de­ric Laloux o Gary Hamel, ens mar­quen el camí. Cal dei­xar pas a les orga­nit­za­ci­ons teal, una nova manera de fer basada en el propòsit evo­lu­tiu (fer alguna cosa que val­gui la pena i que millori el món), la inte­gri­tat (poder ser un mateix a l’empresa, sense màsca­res) i, sobre­tot, l’auto­gestió (la implan­tació pro­gres­siva d’estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves més res­pec­tu­o­ses amb el repar­ti­ment del poder). El món serà teal o no serà.