La llegítima és un dret suc­ces­sori que s’atri­bu­eix per llei als des­cen­dents, o a falta d’aquests, als ascen­dents del tes­ta­dor.

Tro­bem els seus orígens en el dret romà i en el deure d’assistència mútua que la sang i l’afecte impo­sava entre fami­li­ars i que després de la mort es traduïa en l’obli­gació de dis­po­sar a favor de deter­mi­nats fami­li­ars alguns béns here­di­ta­ris.

A Cata­lu­nya aquesta limi­tació del dret de tes­tar cor­res­pon a una quarta part del patri­moni del cau­sant; per tant, el 25% del patri­moni del tes­ta­dor queda con­di­ci­o­nat a la reserva d’aquest dret. Aquest tant per cent, pot com­por­tar con­trovèrsia i certa des­ho­nes­te­dat quan algu­nes per­so­nes rei­vin­di­quen el que, per llei, sem­bla que els per­tany.

Amb la reforma del Codi Civil català, el que es pretén és afa­vo­rir la volun­tat i la lli­ber­tat del tes­ta­dor, pro­te­gint-lo de deter­mi­na­des con­duc­tes per­ni­ci­o­ses pro­vi­nents d’aque­lles rela­ci­ons fami­li­ars que en algun moment poden ser rei­vin­di­ca­des pel sim­ple fet de ser família.

Actu­al­ment, el Codi Civil català ja recull cau­ses de des­he­re­ta­ment, i per tant, de pri­vació del dret de llegítima. A aques­tes cau­ses ja regu­la­des, es vol afe­gir el des­he­re­ta­ment per mal­trac­ta­ment psi­cològic, l’aban­do­na­ment i l’absència abso­luta de relació amb els pro­ge­ni­tors. Però a qui li cor­res­pon la càrrega de pro­var aquests fets? Aquest és un punt que també serà motiu de reforma.

Fins ara, l’obli­gat a fer el paga­ment o entrega de la llegítima (l’hereu) és el que ha de demos­trar la causa de des­he­re­ta­ment, sovint una situ­ació tensa i com­plexa, ja que en la majo­ria dels casos l’hereu és un mem­bre de la família: el mateix germà, el net o un oncle. Amb la nova modi­fi­cació el que es pretén és inver­tir la càrrega de la prova i que sigui el mateix des­he­re­tat qui hagi de defen­sar la seva part de llegítima i pro­var l’absència de causa que jus­ti­fi­qui el des­he­re­ta­ment.

La rei­vin­di­cació del dret a la llegítima és un dret reco­ne­gut que s’ha d’exer­ci­tar en el ter­mini de deu anys a comp­tar des de la mort del cau­sant. Aquest període de temps també patirà un canvi subs­tan­cial, pas­sant de deu a qua­tre anys.

L’objec­tiu final d’aques­tes modi­fi­ca­ci­ons no és cap altre que pro­te­gir la volun­tat del tes­ta­dor que no ha inclòs com a bene­fi­ci­ari dels seus béns un fami­liar que per motius indig­nes i sovint fins i tot mes­quins pugui tenir dret a aquesta part de l’herència.

Així doncs, podem con­cloure que si bé la llegítima con­di­ci­ona i limita la lli­ber­tat de tes­tar, aquesta reforma, millora i dona oxi­gen a cer­tes situ­a­ci­ons injus­tes que no podien tenir més cabuda en el nos­tre orde­na­ment, pri­vant d’aquest dret suc­ces­sori aquells que en vida del tes­ta­dor no han estat a l’altura.