Es troba en un moment molt bo. Bar­ce­lona és un dels punts cen­trals de la xarxa de recerca en eco­no­mia a Europa, i jo diria fins i tot a escala mun­dial. A Cata­lu­nya tenim la Bar­ce­lona School of Eco­no­mics, ins­ti­tució for­mada per la UPF, la UAB, per l’Ins­ti­tut d’Anàlisi Econòmica (CSIC) i el CREi, que tenen equips de recerca de pri­mera línia mun­dial. En ter­mes de publi­ca­ci­ons, alguns dels rànquings ens situen entre les millors ins­ti­tu­ci­ons del món. Cada estiu, el BSE Sum­mer Forum reu­neix a Bar­ce­lona cen­te­nars d’inves­ti­ga­dors d’arreu que pre­sen­ten la fron­tera de la recerca.

Se’ns coneix més inter­na­ci­o­nal­ment que local­ment. Un dels motius pot ser que la nos­tra recerca és pura­ment científica, no dedi­cada espe­ci­al­ment a l’eco­no­mia cata­lana, sinó a l’eco­no­mia en gene­ral.

És clar. No és com la recerca en medi­cina, en què el ciu­tadà veu que allò que avui s’està inves­ti­gant acaba ser­vint per tenir més pro­ba­bi­li­tats de gua­rir una malal­tia, que és un fet que interessa tot­hom. En eco­no­mia, els resul­tats no t’afec­ten tan imme­di­a­ta­ment. Nosal­tres tre­ba­llem per enten­dre més bé, per exem­ple, quin és l’efecte de posar una certa legis­lació o per què una certa política en un país ha fun­ci­o­nat i en un altre país no. S’ha de dir, també, que part de la culpa d’aquest des­co­nei­xe­ment és nos­tra, perquè estem més pre­o­cu­pats per la nos­tra feina i per par­lar amb els nos­tres col·legues, que de fer-ne difusió i expli­car per què el que fem és impor­tant i quins resul­tats obte­nim.

Els polítics par­len sovint amb nosal­tres. A Cata­lu­nya som molts els científics que donem con­sell a ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, esta­tals i cata­la­nes. Ens escol­ten i ens res­pec­ten, però després pre­nen les seves deci­si­ons. Òbvi­a­ment, els científics estem moti­vats per fer coses útils i que tin­guin apli­cació; és una cosa que valo­rem i que ens interessa. Però el que ens mou és la curi­o­si­tat. Nosal­tres volem apren­dre com fun­ci­ona el món.

El comerç inter­na­ci­o­nal no ha parat de créixer des de la Segona Guerra Mun­dial. Avui som molt més rics que fa dues gene­ra­ci­ons, i el comerç ha pujat per un fac­tor molt més alt que el del nivell de renda. Abans de la pandèmia, ja vam tenir un altre expe­ri­ment molt interes­sant. Quan hi va haver la crisi finan­cera del 2008, en un any i mig el comerç va col·lap­sar d’una manera encara més espec­ta­cu­lar de com ho va fer durant la pandèmia. Mol­tes cade­nes de pro­ducció es van des­fer imme­di­a­ta­ment. Al cap d’un any i mig, ja no ho notàvem: es van tor­nar a mun­tar. Tenen una gran fle­xi­bi­li­tat, aques­tes cade­nes de pro­ducció glo­bals, que són les que han por­tat al crei­xe­ment del comerç. El mateix que va pas­sar durant la pandèmia, per la impos­si­bi­li­tat de trans­por­tar els béns, tot i que ja s’està recu­pe­rant, i prou ràpida­ment. Per què aques­tes rela­ci­ons comer­ci­als són tan fle­xi­bles? Per què és tan fàcil pas­sar de no comer­ciar ni com­prar inter­na­ment, a comer­ciar i com­prar a fora? Com és que podem can­viar els nos­tres socis de comerç amb tanta rapi­desa? Això és una cosa que em des­perta curi­o­si­tat.

És veri­tat que molta gent ha des­co­bert que el món és molt ines­ta­ble, que pot­ser no podem con­fiar en aquests com­panys que ens estan venent o com­prant els pro­duc­tes si l’endemà ens tan­quen la fron­tera, però això és tenir una mica la vista en el curt ter­mini. Hem tin­gut con­flic­tes impor­tants, però la tra­jectòria del món és una tra­jectòria de més coor­di­nació i de més col·labo­ració. Les dades que tenim diuen que el comerç inter­na­ci­o­nal pro­mou el crei­xe­ment econòmic i el benes­tar.

Anem a pams. És cert que hi ha un nivell d’inte­gració finan­cera molt més alt que abans. I això té coses posi­ti­ves: pen­sem en els estal­vis de per­so­nes d’aquí que es poden inver­tir en una altra part del món on tro­ben un retorn més alt, de manera que poden tenir una jubi­lació millor. Ara bé, molts d’aquests movi­ments de capi­tal, mol­tes vega­des, sem­blen una mica arbi­tra­ris, i això pre­o­cupa. De sobte, un país o un sec­tor està de moda, i tot­hom s’aboca a inver­tir-hi. Però també de cop, dei­xen d’estar de moda, i tot­hom se’n va. A mesura que els mer­cats inter­na­ci­o­nals estan més inter­re­la­ci­o­nats i que la quan­ti­tat de fons d’inversió que es mouen és molt més alta, aquests movi­ments comen­cen a tenir efec­tes macro­e­conòmics impor­tants. Ales­ho­res, estem trac­tant d’enten­dre de quina manera podem apro­fi­tar-nos dels avan­tat­ges sense estar expo­sats a gai­res ris­cos. Un altre tema és el de les bom­bo­lles, que en l’àmbit acadèmic defi­nim a par­tir de la relació entre el preu d’un bé i el seu valor fona­men­tal. A la part del preu que no està jus­ti­fi­cada per aquest valor fona­men­tal l’ano­me­nem “bom­bo­lla”. Hi ha mol­tes bom­bo­lles, però pot­ser la més cone­guda és la del totxo: quan el preu d’una casa o d’un immo­ble és absur­da­ment alt i impe­deix que la gent com­pri un habi­tatge, genera un pro­blema d’accés. Però pen­sem en una empresa que té ins­tal·laci­ons que han pujat de preu: ales­ho­res poden tenir més faci­li­tat per dema­nar diners al banc per inver­tir i gene­rar llocs de tre­ball. De fet, no és una casu­a­li­tat que en els períodes en què els preus dels actius són molt alts, hi hagi molta inversió, molt poc atur i que els sala­ris pugin. El pro­blema és quan els preus cauen.

Per això molts esforços de la recerca estan cen­trats a enten­dre quina és la psi­co­lo­gia del mer­cat, perquè si la gent pensa això, aca­barà pas­sant això, i si la gent pensa una altra cosa, pas­sarà aquesta altra cosa. Ales­ho­res, tu mires els teus models i veus que les dues pos­si­bi­li­tats estan sobre la taula. Lla­vors, de què depe­nen, del que creu la gent? I per què les té, la gent, aques­tes expec­ta­ti­ves? I per què les can­via de tant en tant? Aquest és un tema del qual encara sabem poques coses. Però és un tema cen­tral de recerca en eco­no­mia: inten­tar enten­dre la for­mació d’expec­ta­ti­ves.

Hi ha coses que sí que ente­nem. Si, per exem­ple, pen­sem que no hi ha prou habi­tatge, la manera de crear-ne no és desin­cen­ti­var la gent perquè hi inver­teixi. L’habi­tatge és un tema d’incen­tius molt clar. Per acon­se­guir més habi­tatge a un preu més barat, la res­posta no pot ser dir que ara tots els cons­truc­tors hau­ran d’entre­gar una part per a habi­tatge social, ni dir a tots els pro­pi­e­ta­ris que tin­dran un topall en els llo­guers, perquè: qui llo­garà les cases? Si hi ha un con­sens social, el que s’hau­ria de fer és pagar-ho entre tots. Aquests tipus de dis­tor­si­ons, per exem­ple, són de les coses que, científica­ment, podem dir que no són bones.

No és un àrea en la qual tre­ba­lli, però hi ha mol­tes cer­te­ses que indi­quen que apu­jar el salari mínim no redu­eix la feina, sinó que la fa aug­men­tar. En aquest cas és una mica dife­rent, perquè el que vols afec­tar és el poder de negoci entre les dues parts, els tre­ba­lla­dors i l’empresa, que és dife­rent. Però, en el cas de l’habi­tatge, l’única cosa que fas és treure els incen­tius a les per­so­nes que podrien cons­truir-lo o a les que podrien posar-lo en llo­guer.

Hi ha una evidència molt gran que a mesura que la grandària del mer­cat aug­menta, el retorn aug­menta molt més. Això fa que ampliar la dimensió del mer­cat tin­gui molts bene­fi­cis, tot i que també pot fer dis­mi­nuir la com­petència. No tenim bons models per pen­sar per què passa això.

La recerca econòmica no és ide­o­lo­gia. En abso­lut. La recerca econòmica uti­litza mètodes científics. El que és bo és expe­ri­men­tar amb diver­sos mètodes i veure si els resul­tats casen quan ho fas d’una manera i quan ho fas d’una altra, per evi­tar biai­xos.