Empreses curioses

Hi ha una sen­sació gene­ra­lit­zada de can­sa­ment, que avança len­ta­ment però impla­ca­ble en tots els àmbits, i em temo que el voca­bu­lari amb què expres­sem el que la pro­voca, n’exa­gera la per­cepció: ges­ti­o­nem el temps, les tas­ques, les reu­ni­ons, la feina pen­dent, la intel·ligència arti­fi­cial i el big data, les rela­ci­ons amb els altres, les emo­ci­ons...

I si deixéssim de ges­ti­o­nar? Us deu sem­blar una idea sense solta ni volta, perquè se’ns està resis­tint el canvi de pan­ta­lla, i tran­si­tar cap a un para­digma absor­bit per la incer­tesa no atrau. L’antic verb, el que ens arros­sega i ens deixa bal­dats al final del dia, és sinònim d’ordre, con­trol, norma, pro­to­col; neix de la por, que aug­menta expo­nen­ci­al­ment en l’estat catàrtic en què viuen la majo­ria d’indi­vi­dus (més ruti­nes, menys consciència, més dis­trac­ci­ons).

El verb que us pro­poso fa de més bon viure. Ve de la con­fiança en allò que emer­geix; l’ale­gria n’és el prin­cipi actiu, que jun­ta­ment amb la curi­o­si­tat i el sen­tit de l’humor es com­bi­nen en la fórmula per­fecta per al canvi: habi­tar.

I si ens rendíssim al des­co­nei­xe­ment i l’habitéssim amb dig­ni­tat? Des de la humi­li­tat, explo­rant espais on no havíem estat mai, des­co­brint noves mane­res de ser més humans: pre­gun­tant i dis­se­nyant espais de con­versa i de reflexió en què par­ti­ci­pes­sin per­so­nes de con­di­ci­ons i apor­ta­ci­ons diver­ses, amb men­ta­li­tat oberta.

I en línia amb aquest repte, atre­vim-nos a incor­po­rar una nova mirada, aque­lla qua­li­tat que ens fa, de moment, tan humans, tan lliu­res i tan autònoms: la curi­o­si­tat i, de retruc, per visi­bi­lit­zar-la, la pre­gunta, dues ali­a­des que s’abra­cen per con­duir de manera fluida en el camí de la incer­tesa.

La curi­o­si­tat és un dels antídots més potents per miti­gar l’angoixa, la tensió, la por, les cre­en­ces limi­tants; dub­tar de tot, no creure’t res fins que t’ho demos­tris.

Pre­gun­tar per sen­tir-te com­promès en la cerca, per gau­dir del camí, per “habi­tar” el procés, per jugar-hi, amb un gran som­riure als lla­vis, garant de la teva capa­ci­tat explo­ra­dora, por­ta­dora de l’ener­gia necessària per con­ti­nuar amb constància, sense abai­xar la guàrdia, amb acti­tud de vigilància i ori­en­tada en el focus.

Per a les per­so­nes assa­la­ri­a­des, tor­nar-se a ena­mo­rar de la feina seria una bona manera de recu­pe­rar el com­promís de l’inici; per fide­lit­zar la joven­tut, que té unes expec­ta­ti­ves altíssi­mes de desen­vo­lu­pa­ment per­so­nal en les orga­nit­za­ci­ons, seria una opor­tu­ni­tat, i per créixer i ser sos­te­ni­ble sense des­gast emo­ci­o­nal, una empresa pac­ta­ria amb la com­petència.

Empre­ses curi­o­ses, (aprendívoras, així en diu San­ti­ago Beru­ete), solu­ci­o­na­do­res de pro­ble­mes d’adults amb meto­do­lo­gies d’esco­les d’art: incu­ba­do­res d’idees, acti­va­do­res d’ali­an­ces amb per­so­nes exper­tes, asse­de­ga­des de rep­tes.

Empre­ses que evo­lu­ci­o­nes­sin amb la il·lusió que part de la seva estratègia és seduir el talent, posar en valor l’exper­tesa de qui en sap i és crític amb el que ignora, des­a­fiar l’statu quo, pre­gun­tar-se cons­tant­ment si aquest és el camí o si hi ha altres alter­na­ti­ves per ima­gi­nar, per escol­tar des de la volun­tat d’apren­dre; en defi­ni­tiva, empre­ses curi­o­ses.