“Si no tens temps de viure, no tens coses a explicar”

Més que els papers m’acom­pa­nyin, el que és impor­tant és si amb l’edat pots apor­tar més coses al per­so­natge. Félix Vis­car­ret em va ofe­rir el paper l’any 2017, quan feia una adap­tació tea­tral a Madrid de la pel·lícula Smoking room, diri­gida pel mateix Roger Gual. Jo era una altra per­sona, han pas­sat sis anys en un període de la vida molt lli­gat a la madu­resa emo­ci­o­nal, a les vivències. Com a actors, igual que els guio­nis­tes, pro­duc­tors i direc­tors, si no tens temps de viure, no tens coses a expli­car. No em refe­reixo a posar les meves vivències dar­rere la història, però, ine­vi­ta­ble­ment, hi ha alguna cosa de l’experiència lli­gada a un pri­mer pla. Sem­pre diem amb els com­panys que, arri­bat a certa edat, poses una càmera davant d’algú i ja no cal que parli. Hi ha una vida dar­rere una mirada, una expressió. Vam rodar fa un any i hi ha una sèrie de coses vis­cu­des com a Miki que m’aju­den a poder enten­dre molt més els dra­mes de l’Isaías.

Diria que real­ment és les dues coses. És una fines­tra a través de la qual puc empa­tit­zar amb altra gent i veure què passa a les seves vides, i, en rea­li­tat, el que bus­quem en qual­se­vol acte cre­a­tiu és que ens inter­pel·li mínima­ment, que ens generi coses. No vol dir que cada obra, cada qua­dre, cada cançó... hagin de par­lar-me de coses que m’agra­din o m’afec­tin. Sen­zi­lla­ment crec que ha de gene­rar alguna cosa, sigui quina sigui. I veient-ho com des d’una fines­tra, m’ho puc empor­tar cap a mi. Vull bus­car aque­lles històries, o aquells relats dins les matei­xes històries, que em facin refle­xi­o­nar perquè d’alguna manera m’hi sento reflec­tit. I això és mera­vellós. En cinema pot pas­sar amb per­fils de per­so­nat­ges que remo­ta­ment se’ns podrien cre­uar, empa­tit­zes amb ells i no saps ni d’on han sor­tit.

Sí, hi ha paral·lelis­mes al cent per cent. Félix Vis­car­ret [el direc­tor] diu que hau­ria estat endogàmic posar de pro­ta­go­nista algú que es dediqués al cinema i va bus­car aquest paral·lelisme amb el món de l’arqui­tec­tura, una feina cre­a­tiva, en què hi ha vin­cu­lat de vega­des un fac­tor de pres­tigi en funció dels pre­mis i de la car­rera, que pot ser més o menys reco­ne­guda... El paral·lelisme li ser­via, al direc­tor, per plan­te­jar els ter­mes d’èxit i fracàs. No és el pri­mer arqui­tecte que inter­preto al cinema. A la gent del cinema li agrada aquest paral·lelisme. Té sen­tit. Hi ha qui diu que rodar una pel·lícula és com tenir un fill, i hi ha arqui­tec­tes que diuen que les seves cre­a­ci­ons són la seva des­cendència, el seu lle­gat

Jo crec que sí. La diferència entre el tea­tre i l’audi­o­vi­sual és que el tea­tre té la mera­ve­lla de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda, i és el nos­tre lle­gat, com a cre­a­dors.

No estic tan can­sat, en aquest sen­tit, però puc enten­dre que, rela­ci­o­nat amb l’èxit, en el tea­tre hi ha un nivell d’exigència i sobre­tot d’expec­ta­tiva. Quan fas tea­tre i alguna cosa fun­ci­ona, tot­hom ja ve pen­sant: “A veure!” Ja no hi ha fac­tor sor­presa. També ens ha pas­sat a tots en el cine, hem vist tal pel·lícula que ens havien reco­ma­nat, havíem lle­git crítiques... I després pot­ser ens ha dece­but una mica. Té molt a veure amb l’expec­ta­tiva. Una tera­peuta em deia que està bé tenir il·lusi­ons, però no tenir expec­ta­ti­ves. S’ha de llui­tar per tenir il·lusi­ons, no expec­ta­ti­ves.

Total­ment. Aquest és el viatge del per­so­natge al llarg de la pel·lícula. No comença com acaba, afor­tu­na­da­ment. Hi ha un cert pate­tisme emo­ci­o­nal, per això m’agrada tant el per­so­natge de la seva dona, inter­pre­tat per Olaya Cal­dera: emo­ci­o­nal­ment li dona 27 vol­tes. Se l’estima molt, però alhora té aquesta mirada amb certa distància, és un amor molt honest i alhora can­sat, li deixa l’espai perquè s’equi­vo­qui, i si s’adona del que real­ment està fent, té la pos­si­bi­li­tat de reconèixer quin és el camí per cons­truir. El per­so­natge pot gene­rar certa sim­pa­tia perquè a tots ens ha passa, podem empa­tit­zar amb els seus petits dra­mes quo­ti­di­ans, però alhora pot fer ganes d’asseure’t amb ell, fer un cafè i dema­nar-li què està fent amb la seva vida. Aquest és el que fa gràcies a la seva pare­lla, el seu amic [Álex García] i al per­so­natge que inter­preta Ana Pol­vo­rosa. L’entorn el fa ado­nar-se que real­ment ha de can­viar coses a la seva vida.

Sí, total­ment d’acord. Deixa de veure el món com un lloc hos­til, que d’alguna manera con­fa­bula con­tra ell. El per­so­natge viu tres cri­sis: de la pater­ni­tat, pro­fes­si­o­nal i gene­ra­ci­o­nal. La pro­fes­si­o­nal té a veure amb què a tot­hom li va millor que a ell, un pen­sa­ment que qui més qui menys pot haver tin­gut alguna vegada en la seva vida. La gene­ra­ci­o­nal té a veure amb què li sem­bla que se li està pas­sant l’arròs, arriba als 40 i toca fer revisió. A mi em pas­sarà aquest any. S’adona que pot­ser no s’ha de per­ce­bre la vida en ter­mes d’èxit o fracàs, sinó que hem d’esco­llir les nos­tres bata­lles. Em fa pen­sar amb Jack Lem­mon a L’apar­ta­ment, es passa la pel·lícula inten­tant dei­xar l’apar­ta­ment a tot­hom per poder esca­lar pro­fes­si­o­nal­ment, i al final, en l’últim gir, deci­deix apos­tar per ell. Aquí també hi ha una aposta per­so­nal, per ell mateix.