Cinema

MIKI ESPARBÉ

ACTOR, ESTRENA ‘UNA VIDA NO TAN SIMPLE’

“Si no tens temps de viure, no tens coses a explicar”

Interpreta un arquitecte i pare de família en hores baixes que s’ha de replantejar la seva vida en la pel·lícula ‘Una vida no tan simple’, dirigida per Félix Viscarret

“La diferència entre el teatre i l’audiovisual és que el teatre té la meravella de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda i és el nostre llegat com a creadors”, reflexiona

SENSE LLIGAMS
“El benestar no depèn només de la feina. La vida són moltes parcel·les.” Ho diu parlant del seu personatge, I’arquitecte Isaías, però segurament val també per a l’actor Miki, a qui la feina li va més bé, alternant cinema, teatre i sèries. Potser té a veure amb la seva disponibilitat, diu: “Tinc una certa llibertat, a diferència d’altres actors de la meva quinta. Segurament també els fan propostes, però tenen lligams que no els permeten marxar uns mesos a Madrid.”
El que busquem en qualsevol acte creatiu és que ens interpel·li, que ens generi coses

Miki Esparbé (Bar­ce­lona, 1983) sent com un “pri­vi­legi abso­lut” la seva car­rera, que alterna amb equi­li­bri cinema (avui estrena Una vida no tan sim­ple , de Félix Vis­car­ret), tea­tre (fins al 2 de juliol repre­senta amb Maria Rodríguez a La Villar­roel L’illa deserta, de Marc Arti­gau) i sèries (Smi­ley, His­to­rias para no dor­mir...). El 9 d’octu­bre com­plirà 40 anys. Ho veu com un avan­tatge: l’experiència vital aporta pro­fun­di­tat als per­so­nat­ges, diu.

Els papers que fa es cor­res­po­nen amb l’edat que té?
Més que els papers m’acom­pa­nyin, el que és impor­tant és si amb l’edat pots apor­tar més coses al per­so­natge. Félix Vis­car­ret em va ofe­rir el paper l’any 2017, quan feia una adap­tació tea­tral a Madrid de la pel·lícula Smoking room, diri­gida pel mateix Roger Gual. Jo era una altra per­sona, han pas­sat sis anys en un període de la vida molt lli­gat a la madu­resa emo­ci­o­nal, a les vivències. Com a actors, igual que els guio­nis­tes, pro­duc­tors i direc­tors, si no tens temps de viure, no tens coses a expli­car. No em refe­reixo a posar les meves vivències dar­rere la història, però, ine­vi­ta­ble­ment, hi ha alguna cosa de l’experiència lli­gada a un pri­mer pla. Sem­pre diem amb els com­panys que, arri­bat a certa edat, poses una càmera davant d’algú i ja no cal que parli. Hi ha una vida dar­rere una mirada, una expressió. Vam rodar fa un any i hi ha una sèrie de coses vis­cu­des com a Miki que m’aju­den a poder enten­dre molt més els dra­mes de l’Isaías.
La pan­ta­lla de cinema és una fines­tra per on mirem les vides dels altres o un mirall on ens veiem reflec­tits i inter­pel·lats?
Diria que real­ment és les dues coses. És una fines­tra a través de la qual puc empa­tit­zar amb altra gent i veure què passa a les seves vides, i, en rea­li­tat, el que bus­quem en qual­se­vol acte cre­a­tiu és que ens inter­pel·li mínima­ment, que ens generi coses. No vol dir que cada obra, cada qua­dre, cada cançó... hagin de par­lar-me de coses que m’agra­din o m’afec­tin. Sen­zi­lla­ment crec que ha de gene­rar alguna cosa, sigui quina sigui. I veient-ho com des d’una fines­tra, m’ho puc empor­tar cap a mi. Vull bus­car aque­lles històries, o aquells relats dins les matei­xes històries, que em facin refle­xi­o­nar perquè d’alguna manera m’hi sento reflec­tit. I això és mera­vellós. En cinema pot pas­sar amb per­fils de per­so­nat­ges que remo­ta­ment se’ns podrien cre­uar, empa­tit­zes amb ells i no saps ni d’on han sor­tit.
Hi ha sem­blan­ces entre la feina d’arqui­tecte i la d’actor: la glòria i els pre­mis, tem­po­ra­des que ningú et dona feina...
Sí, hi ha paral·lelis­mes al cent per cent. Félix Vis­car­ret [el direc­tor] diu que hau­ria estat endogàmic posar de pro­ta­go­nista algú que es dediqués al cinema i va bus­car aquest paral·lelisme amb el món de l’arqui­tec­tura, una feina cre­a­tiva, en què hi ha vin­cu­lat de vega­des un fac­tor de pres­tigi en funció dels pre­mis i de la car­rera, que pot ser més o menys reco­ne­guda... El paral·lelisme li ser­via, al direc­tor, per plan­te­jar els ter­mes d’èxit i fracàs. No és el pri­mer arqui­tecte que inter­preto al cinema. A la gent del cinema li agrada aquest paral·lelisme. Té sen­tit. Hi ha qui diu que rodar una pel·lícula és com tenir un fill, i hi ha arqui­tec­tes que diuen que les seves cre­a­ci­ons són la seva des­cendència, el seu lle­gat
I fer una pel·lícula és com cons­truir un edi­fici?
Jo crec que sí. La diferència entre el tea­tre i l’audi­o­vi­sual és que el tea­tre té la mera­ve­lla de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda, i és el nos­tre lle­gat, com a cre­a­dors.
Pep Cruz deia que el cinema és intens, però aca­bes el rodatge i ja està, men­tre que, si tens un èxit de tea­tre, ho has de donar tot cada nit...
No estic tan can­sat, en aquest sen­tit, però puc enten­dre que, rela­ci­o­nat amb l’èxit, en el tea­tre hi ha un nivell d’exigència i sobre­tot d’expec­ta­tiva. Quan fas tea­tre i alguna cosa fun­ci­ona, tot­hom ja ve pen­sant: “A veure!” Ja no hi ha fac­tor sor­presa. També ens ha pas­sat a tots en el cine, hem vist tal pel·lícula que ens havien reco­ma­nat, havíem lle­git crítiques... I després pot­ser ens ha dece­but una mica. Té molt a veure amb l’expec­ta­tiva. Una tera­peuta em deia que està bé tenir il·lusi­ons, però no tenir expec­ta­ti­ves. S’ha de llui­tar per tenir il·lusi­ons, no expec­ta­ti­ves.
Isaías des­perta sim­pa­ties, però alhora és arro­gant, vanitós... S’enfada quan li pro­po­sen refor­mar un lavabo, ell que dis­se­nya edi­fi­cis...
Total­ment. Aquest és el viatge del per­so­natge al llarg de la pel·lícula. No comença com acaba, afor­tu­na­da­ment. Hi ha un cert pate­tisme emo­ci­o­nal, per això m’agrada tant el per­so­natge de la seva dona, inter­pre­tat per Olaya Cal­dera: emo­ci­o­nal­ment li dona 27 vol­tes. Se l’estima molt, però alhora té aquesta mirada amb certa distància, és un amor molt honest i alhora can­sat, li deixa l’espai perquè s’equi­vo­qui, i si s’adona del que real­ment està fent, té la pos­si­bi­li­tat de reconèixer quin és el camí per cons­truir. El per­so­natge pot gene­rar certa sim­pa­tia perquè a tots ens ha passa, podem empa­tit­zar amb els seus petits dra­mes quo­ti­di­ans, però alhora pot fer ganes d’asseure’t amb ell, fer un cafè i dema­nar-li què està fent amb la seva vida. Aquest és el que fa gràcies a la seva pare­lla, el seu amic [Álex García] i al per­so­natge que inter­preta Ana Pol­vo­rosa. L’entorn el fa ado­nar-se que real­ment ha de can­viar coses a la seva vida.
Una de les coses que ha de can­viar és dei­xar de ser tan com­pe­ti­tiu i ser més col·labo­ra­tiu?
Sí, total­ment d’acord. Deixa de veure el món com un lloc hos­til, que d’alguna manera con­fa­bula con­tra ell. El per­so­natge viu tres cri­sis: de la pater­ni­tat, pro­fes­si­o­nal i gene­ra­ci­o­nal. La pro­fes­si­o­nal té a veure amb què a tot­hom li va millor que a ell, un pen­sa­ment que qui més qui menys pot haver tin­gut alguna vegada en la seva vida. La gene­ra­ci­o­nal té a veure amb què li sem­bla que se li està pas­sant l’arròs, arriba als 40 i toca fer revisió. A mi em pas­sarà aquest any. S’adona que pot­ser no s’ha de per­ce­bre la vida en ter­mes d’èxit o fracàs, sinó que hem d’esco­llir les nos­tres bata­lles. Em fa pen­sar amb Jack Lem­mon a L’apar­ta­ment, es passa la pel·lícula inten­tant dei­xar l’apar­ta­ment a tot­hom per poder esca­lar pro­fes­si­o­nal­ment, i al final, en l’últim gir, deci­deix apos­tar per ell. Aquí també hi ha una aposta per­so­nal, per ell mateix.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.