Més que els papers m’acompanyin, el que és important és si amb l’edat pots aportar més coses al personatge. Félix Viscarret em va oferir el paper l’any 2017, quan feia una adaptació teatral a Madrid de la pel·lícula Smoking room, dirigida pel mateix Roger Gual. Jo era una altra persona, han passat sis anys en un període de la vida molt lligat a la maduresa emocional, a les vivències. Com a actors, igual que els guionistes, productors i directors, si no tens temps de viure, no tens coses a explicar. No em refereixo a posar les meves vivències darrere la història, però, inevitablement, hi ha alguna cosa de l’experiència lligada a un primer pla. Sempre diem amb els companys que, arribat a certa edat, poses una càmera davant d’algú i ja no cal que parli. Hi ha una vida darrere una mirada, una expressió. Vam rodar fa un any i hi ha una sèrie de coses viscudes com a Miki que m’ajuden a poder entendre molt més els drames de l’Isaías.

Diria que realment és les dues coses. És una finestra a través de la qual puc empatitzar amb altra gent i veure què passa a les seves vides, i, en realitat, el que busquem en qualsevol acte creatiu és que ens interpel·li mínimament, que ens generi coses. No vol dir que cada obra, cada quadre, cada cançó... hagin de parlar-me de coses que m’agradin o m’afectin. Senzillament crec que ha de generar alguna cosa, sigui quina sigui. I veient-ho com des d’una finestra, m’ho puc emportar cap a mi. Vull buscar aquelles històries, o aquells relats dins les mateixes històries, que em facin reflexionar perquè d’alguna manera m’hi sento reflectit. I això és meravellós. En cinema pot passar amb perfils de personatges que remotament se’ns podrien creuar, empatitzes amb ells i no saps ni d’on han sortit.

Sí, hi ha paral·lelismes al cent per cent. Félix Viscarret [el director] diu que hauria estat endogàmic posar de protagonista algú que es dediqués al cinema i va buscar aquest paral·lelisme amb el món de l’arquitectura, una feina creativa, en què hi ha vinculat de vegades un factor de prestigi en funció dels premis i de la carrera, que pot ser més o menys reconeguda... El paral·lelisme li servia, al director, per plantejar els termes d’èxit i fracàs. No és el primer arquitecte que interpreto al cinema. A la gent del cinema li agrada aquest paral·lelisme. Té sentit. Hi ha qui diu que rodar una pel·lícula és com tenir un fill, i hi ha arquitectes que diuen que les seves creacions són la seva descendència, el seu llegat

Jo crec que sí. La diferència entre el teatre i l’audiovisual és que el teatre té la meravella de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda, i és el nostre llegat, com a creadors.

No estic tan cansat, en aquest sentit, però puc entendre que, relacionat amb l’èxit, en el teatre hi ha un nivell d’exigència i sobretot d’expectativa. Quan fas teatre i alguna cosa funciona, tothom ja ve pensant: “A veure!” Ja no hi ha factor sorpresa. També ens ha passat a tots en el cine, hem vist tal pel·lícula que ens havien recomanat, havíem llegit crítiques... I després potser ens ha decebut una mica. Té molt a veure amb l’expectativa. Una terapeuta em deia que està bé tenir il·lusions, però no tenir expectatives. S’ha de lluitar per tenir il·lusions, no expectatives.

Totalment. Aquest és el viatge del personatge al llarg de la pel·lícula. No comença com acaba, afortunadament. Hi ha un cert patetisme emocional, per això m’agrada tant el personatge de la seva dona, interpretat per Olaya Caldera: emocionalment li dona 27 voltes. Se l’estima molt, però alhora té aquesta mirada amb certa distància, és un amor molt honest i alhora cansat, li deixa l’espai perquè s’equivoqui, i si s’adona del que realment està fent, té la possibilitat de reconèixer quin és el camí per construir. El personatge pot generar certa simpatia perquè a tots ens ha passa, podem empatitzar amb els seus petits drames quotidians, però alhora pot fer ganes d’asseure’t amb ell, fer un cafè i demanar-li què està fent amb la seva vida. Aquest és el que fa gràcies a la seva parella, el seu amic [Álex García] i al personatge que interpreta Ana Polvorosa. L’entorn el fa adonar-se que realment ha de canviar coses a la seva vida.

Sí, totalment d’acord. Deixa de veure el món com un lloc hostil, que d’alguna manera confabula contra ell. El personatge viu tres crisis: de la paternitat, professional i generacional. La professional té a veure amb què a tothom li va millor que a ell, un pensament que qui més qui menys pot haver tingut alguna vegada en la seva vida. La generacional té a veure amb què li sembla que se li està passant l’arròs, arriba als 40 i toca fer revisió. A mi em passarà aquest any. S’adona que potser no s’ha de percebre la vida en termes d’èxit o fracàs, sinó que hem d’escollir les nostres batalles. Em fa pensar amb Jack Lemmon a L’apartament, es passa la pel·lícula intentant deixar l’apartament a tothom per poder escalar professionalment, i al final, en l’últim gir, decideix apostar per ell. Aquí també hi ha una aposta personal, per ell mateix.