Cara i creu de la remuneració dels dipòsits
La irrupció en el tema de la remuneració bancària de comptes corrents i dipòsits de la, usualment, moderada ministra d’Economia, Nadia Calviño, ha estat el tret de sortida del debat sobre un tema al qual fins ara ningú feia gaire cas.
La senyora Calviño, necessitada de temes en què pugui lluir que ella també s’ocupa “del poble” com les seves col·legues de govern, no ha dubtat a reclamar a la banca que traslladi les pujades de tipus d’interès al passiu bancari, segurament confonent la seva autoritat reguladora amb una inacceptable intervenció si el que vol és fixar el preu de les coses, en aquest cas deels diners. Fent una mirada superficial tots estaríem d’acord que si els bancs han pogut apujar els tipus dels crèdits (venda de diners) amb extrema rapidesa, seria lògic que també ho haguessin fet pel que fa als dipòsits (compra de diners).
Efectivament, el desequilibri és descarat i està contribuint un cop més a deteriorar la ja escassa reputació bancària. Aquella que em feia explicar a tants bancaris que passaven per aules que jo dirigia que convenia evitar com fos que, en la usual penúltima posició de la banca en el “rànquing reputacional” de les professions, fossin superats pels quasi sempre cuers, els polítics.
Aquest debat atiat per la vicepresidenta primera del govern Sánchez ha trobat fàcilment arguments a favor seu. Per exemple, la constatació que la banca espanyola és la que menys paga per la seva liquiditat entre les entitats de crèdit europees. A Itàlia, per exemple, la retribució mitjana de l’oferta de dipòsits ja supera el 3%, a Alemanya o Bèlgica gira al voltant del 2,5%. Pel contrari, a Espanya les noves ofertes encara estan per sota de l’1,5% i amb limitacions i condicions.
Certament, si féssim referència a tipus reals (interès menys inflació), la darrera xifra de l’IPC a Espanya situaria el diferencial de tipus reals per als dipòsits entre els espanyols i la mitjana europea en una relativa bona posició, però aquesta fotografia encara és massa recent i incerta.
El que ningú fins ara té en compte ni es planteja seriosament és si la crida d’una integrant del govern espanyol a millorar la remuneració de l’immens oceà (estancat) d’estalvis en comptes corrents i dipòsits és realment una demanda adequada i si anirà o no en la direcció benintencionada de la ministra Calviño. Recordem que la ministra ha parlat de “remunerar adequadament els espanyols” i transmetre la pujada de tipus d’interès “en benefici dels ciutadans”. Doncs bé, realment s’aconseguirà això si els bancs cedeixen i comencen a retribuir els dipòsits, sabent que com a molt acabaran donant un interès que amb prou feines superarà la pèrdua de poder adquisitiu?
Si la banca espanyola encara no ha establert uns tipus d’interès mínimament apreciable per al bilió d’euros que, amb poques oscil·lacions, mantenen els particulars espanyols a les seves llibretes, ha estat per dues raons principals i connectades. En primer lloc, els balanços bancaris estan ara ben carregats de liquiditat i tenen pocs incentius i necessitat per atreure’n més. La inèrcia de la recent i llarga política expansiva del BCE els ha omplert els cofres. La segona raó, encara més vinculada a la sacrosanta llei de l’oferta i la demanda, és que sense remunerar l’estalvi en comptes i dipòsits, i malgrat que els mercats financers comencen a tenir ofertes a tipus molt més alts, el nombre i el volum de comptes i dipòsits que han marxat cap a inversions més prometedores són gairebé negligibles, potser no arriben a un 2% des de l’inici de la pujada de tipus del BCE. Si tothom sembla conformat i es queda quiet, quin incentiu pot tenir la banca a gastar i a reduir els seus recuperats marges? A més, tractar de fer reserves per quan vinguin maldades és obligació dels banquers, que se saben pressionats per les exigències de solvència.
I, finalment, apreciada (i no ho escric en segones) senyora Calviño, cal que li recordi que tenir sense invertir i mort de fàstic un volum tan important de diners en comptes i dipòsits -remunerats o no-, que haurien de generar importants rendiments per a les jubilacions dels boomers i els post-boomers és, senzillament, un despropòsit? En reclamar aquestes remuneracions, no deu estar obviant el problema real i desincentivant la inversió en els mercats de capitals quan hauria de ser l’autèntic objectiu?
Ni per un moment vull que s’entengui que no crec de justícia en el present panorama de tipus que es pagui pel préstec de diners que un particular fa a una entitat financera. Però en la situació actual potser caldria optar més per la ruptura que per la reforma. La gent s’ha de convèncer que ha de dedicar més part del seu estalvi a invertir i, per tant, a assumir riscos. Una petita propina per mantenir els dipòsits és seguir condemnant-nos a l’empobriment.
