El model jeràrquic. Madrid i Londres.

El model jeràrquic és un model amb un centre urbà geogràficament molt ben delimitat, i amb anells concèntrics successius. Al centre, la intensitat dels valors comercials, com ara l’ocupació de locals o l’atracció comercial, és màxima.

Conforme ens allunyem del centre, la intensitat decau i no remunta. Mentre que a les àrees centrals l’activitat comercial en planta baixa es combina amb altres usos en alçada, a la perifèria trobem els usos comercials i d’habitatge segregats, amb barris dormitori i carrers i centres comercials sense habitatge.

És un model amb baixa densitat comercial per sota de 350 establiments per km2 i dotació comercial per cada cent habitants per sota de 2, en el cas de Madrid. I menys de 200 establiments per km2 i dotació comercial per sota de 1 comerç per cada 100 habitants, en el cas de Londres.

Totes dues ciutats són capitals administratives d’un estat i, en el passat, ho van ser d’un imperi. Al centre de Londres hi trobem el palau de Buckinham, seu de la monarquia britànica, el parlament, seu del poder legislatiu, i l’abadia de Westminster, seu de l’església anglicana. El comerç londinenc s’arrenglera al llarg de les vies principals d’accés a la ciutat, els antics king’s roads (camins reials) que, casualment, menen tots cap a Buckingham.

Al centre de Madrid hi trobem el Palacio Real, seu de la monarquia espanyola durant segles, i el congrés dels diputats, seu del poder legislatiu. Si Espanya no fos catòlica i tingués la seva pròpia església, sense cap dubte la seu principal també seria al centre de Madrid. El comerç de Madrid s’apinya com pot al centre i als diversos fragments d’eixample que trobem entre grans equipaments, seus de ministeris i anells viaris gegantins.

El model jeràrquic garanteix l’èxit de l’activitat comercial al centre, amb una elevada ocupació i atracció comercial, però posa en risc el comerç de proximitat de la resta de zones que no són el centre. És una vertadera màquina de gentrificar.

El model distribuït. Barcelona i Manhattan.

Els més de 1.000 establiments comercials que trobem en àmplies àrees de Barcelona, o els més de 700 de Manhattan, són possibles per un urbanisme que propicia la combinació d’usos en alçada. A la planta baixa, activitat comercial, formant una catifa contínua que cobreix tota la malla urbana. En alçada, oficines i habitatge.

Com que cap de les dues ciutats són capitals administratives, no hi ha hagut el requeriment d’allotjar grans seus ministerials al bell mig de la malla urbana. I els grans equipaments, que hi són, tampoc no provoquen una disrupció real de la malla urbana i comercial. A Manhattan, l’enorme seu de l’ONU es troba al perímetre de la ciutat, al costat de l’East River. La Barcelona olímpica és un exemple arreu de com els grans equipaments poden servir per a cosir la ciutat i no per a esquerdar-la.

Aquest model afavoreix la multi-centralitat i la proximitat comercial. L’inconvenient que té, però, és que li pot resultar difícil d’emplenar tots els locals comercials que és capaç de generar, especialment a les àrees perifèriques de la malla, i això fa que, de mitjana, l’ocupació comercial mitjana pugui ser més baixa que a ciutats amb un model comercial jeràrquic. Mentre a Londres l’ocupació dels king’s roads frega sovint el 100%, a Barcelona i Manhattan és normal trobar ocupacions entre el 80 i el 90%.

El valor de cada model.

Al model distribuït el salt de qualitat és menor. Si bé la perifèria de la malla té menys valor comercial que el centre, a dins de la malla urbana és possible trobar força més oferta dins d’un rang de qualitat i preu semblants.

Per tant, podem dir que el model distribuït genera més escenaris d’oportunitat que el jeràrquic.