Cer­ta­ment, la indústria en gene­ral i la del paper en par­ti­cu­lar és energívora. Des de l’any 1993, tenim una cen­tral de coge­ne­ració, i això ens va por­tar pri­me­ra­ment a esti­rar del fil de l’estalvi energètic i, des del 2015, a mini­mit­zar la pet­jada de CO2. Final­ment hem defi­nit un relat de sos­te­ni­bi­li­tat per donar més valor al nos­tre pro­ducte. Con­jun­tu­res com l’actual de preus energètics alts fan mal, però són impres­cin­di­bles per fer la tran­sició de l’eco­no­mia, perquè afa­vo­rei­xen que es facin inver­si­ons que d’una altra manera no es farien.

Hi ha cinc tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves que tru­quen a la porta: les ener­gies reno­va­bles, la mobi­li­tat elèctrica, la bomba de calor i l’aïlla­ment dels habi­tat­ges, la intel·ligència arti­fi­cial i la proteïna no ani­mal. Inver­tir en aques­tes tec­no­lo­gies ens posa en el bon camí. Ara bé, fins que no haguem fet tota la tran­sició, el con­junt de l’eco­no­mia ha de reduir la seva acti­vi­tat i, a curt ter­mini, tin­drem una pèrdua de llocs de tre­ball mas­siva, caldrà inver­tir en for­mació per poder recol·locar la gent i i ens hau­rem de repar­tir la feina que hi hagi i apren­dre a viure amb menys. I això ens plan­teja rep­tes molt impor­tants, per exem­ple: com fem això pos­si­ble amb el preu dels habi­tat­ges que tenim? És impos­si­ble i cal una revo­lució en l’habi­tatge per fer-lo bai­xar de preu fins a uns 400 euros al mes.

Podem seguir fabri­cant i injec­tant diners a l’eco­no­mia perquè hi hagi més demanda i pro­duir més i anar fent créixer el PIB, però tot això ens porta a un bucle que no té sen­tit, perquè és con­ti­nuar fent-nos tram­pes. La temp­tació de no tocar res és molt gran, però ens con­demna a greus pro­ble­mes d’escas­sesa d’ali­ments, de fenòmens mete­o­rològics viru­lents, d’incen­dis ter­ri­bles... O aga­fem aquesta via o aga­fem la de la tran­sició, no hi ha altres solu­ci­ons.

Això ha estat una trampa psi­cològica de l’eco­no­mia de mer­cat per ali­men­tar la roda de la demanda i de l’aug­ment de pro­ducció. Però és ben bé al con­trari. Jo vaig ser ado­les­cent en els anys setanta del segle pas­sat; vivíem de forma aus­tera, sense aga­far avi­ons, ni can­viar la roba fins que es feia malbé, i molta acti­vi­tat es feia amb la colla dels amics, amb la tribu, i us asse­guro que érem feliços. Hi hem de tor­nar i sor­tir de la trampa del con­sum.

Jo no estic en con­tra de l’eco­no­mia de mer­cat; de fet, em sem­bla impres­cin­di­ble. Qual­se­vol altra eco­no­mia que hi ha al món no resoldrà els pro­ble­mes. Ara bé, sense fer-nos trampa, és clar.

I tant. I ho he ava­luat, és el 5% del PIB de Cata­lu­nya. No sé si sabeu que avui el que­rosè no paga cap impost, ni l’IVA. Està “sub­ven­ci­o­nat”. Per tant, si el que­rosè ha de por­tar els impos­tos que ha de por­tar, més el preu del CO2, és evi­dent que el turisme inter­na­ci­o­nal gai­rebé pararà en sec.

Si no, no es pot fer. Si introduïm les cinc tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves que he dit i no fem res fis­cal­ment, el con­sum pujarà, perquè serem més efi­ci­ents (és la para­doxa Jevons). Per tant, el que cal és fre­nar aquesta tendència. I això em porta a pro­po­sar una mesura, que no és meva, sinó de Her­man Daly, un eco­no­mista nord-ame­ricà del Banc Mun­dial, que va pro­po­sar treure l’IVA i posar tota la fis­ca­li­tat en les matèries pri­me­res. Què fa això? Impulsa el reci­clatge, que hi hagi menys recur­sos per cada pro­ducte i un con­sum més res­pon­sa­ble i, a canvi, tra­ient l’IVA de coses que no són mate­ri­als, s’impulsa, per exem­ple, la cul­tura. Per què la música, el cinema o els lli­bres han de tenir IVA? És que no té sen­tit. O un pro­gra­mari que ens fa més efi­ci­ents, per què l’hem de pena­lit­zar? No té sen­tit. També hem de reduir el con­sum super­flu.

Dei­xant de finançar el con­sum. Una de les pri­me­res mesu­res que jo pro­poso és treure les tar­ge­tes de crèdit i dei­xar només les tar­ge­tes de dèbit, de manera que el con­sum sigui real­ment el que es pot per­me­tre cadascú. I a par­tir d’aquí hi ha més acci­ons que són més potents, com ara aug­men­tar les reser­ves dels bancs quan donen un crèdit, perquè és una manera de con­tro­lar la quan­ti­tat de moneda que hi ha en l’eco­no­mia.

Sí, però això ja està pas­sant. Les noves tec­no­lo­gies, de mica en mica, estan impul­sant aquesta ter­ci­a­rit­zació sense que s’hagi fet res. La tèxtil Bas­sols, per exem­ple, ja no ven els llençols als hotels, sinó que els fac­tura per nit. Gir­bau, que fabrica màqui­nes de ren­tar indus­tri­als, està cobrant per cada bugada que es fa. I també ho fa Proquímia, de Vic, que en lloc de ven­dre el deter­gent, cobra per ren­tada. I tota l’eco­no­mia haurà de fer el mateix. Nosal­tres, al nord d’Europa, venem el paper higiènic per subs­cripció. Però la clau és veure que l’eco­no­mia s’ha per­ver­tit volent que tot­hom tin­gui a l’abast qual­se­vol pro­ducte, bai­xant-ne la qua­li­tat si cal, i això va en la direcció contrària. Les neve­res abans tenien una vida útil de trenta anys i ara en duren deu. I com és? Doncs perquè ha bai­xat la qua­li­tat de la nevera perquè la gent la pugui con­ti­nuar con­su­mint. Què pas­sa­ria si obli­guem els fabri­cant a fer béns dura­dors? Que serien més cars? Això és un pro­blema finan­cer. Tor­nem-hi. En lloc que l’haguem de com­prar al comp­tat, doncs que ens el dei­xin pagar durant deu o vint anys, o paguem-ne un llo­guer.

Això entra dins del ter­reny de la bona volun­tat dels polítics, però tot el que ve va en con­tra d’això. La capa­ci­tat pro­duc­tiva ins­tal·lada a tot el món és molt gran, ja ho és ara i ho serà molt més. En el meu sec­tor és del 30%. Ho tinc super­cal­cu­lat i vol dir que en el futur aquest 30% haurà de tan­car. Només hi haurà crei­xe­ment en les tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves. Pen­sem que la intel·ligència arti­fi­cial és un tor­pedo que farà des­a­parèixer un munt de feina de l’admi­nis­tració, de l’advo­ca­cia... El que no es pot fer és posar el cap sota la taula i dir jo no vull mirar.

El sec­tor de la cons­trucció és pos­si­ble­ment el més bene­fi­ciat de tots, perquè la feina que ha de fer ja sigui per crear habi­tatge nou a preus asse­qui­bles com reha­bi­li­tant energètica­ment el parc exis­tent és molta. Cal­culo que s’hi hau­ran de crear 150.000 llocs de tre­ball. En el de l’automòbil hi ha el risc de per­dre’l del tot perquè arri­bem tard al cotxe elèctric, i estem par­lant del 10% del PIB. En canvi, el sec­tor pri­mari té una sor­tida que és energètica. Una part de l’acti­vi­tat li des­a­pa­reix amb la proteïna ani­mal, però, en canvi, té sor­ti­des en la fores­tal, com el biogàs i el bio­metà i en l’ener­gia solar foto­vol­taica. Però el sec­tor pri­mari es nega a veure aques­tes opor­tu­ni­tats i és un dels sec­tors més atra­pat en el busi­ness as usual: no em toquis això perquè jo no vull can­viar res, vull que em con­tinuïn sub­ven­ci­o­nant els caps de bes­tiar i que no m’empre­nyin.

Els millors anys que ha tin­gut Europa van ser entre el 1945 i el 1971. I allò va ser pos­si­ble perquè hi va haver un pacte inter­na­ci­o­nal, el de Bret­ton Woods, que va ser pos­si­ble perquè hi havia hagut una guerra mun­dial. Ara neces­si­taríem un pacte simi­lar que posés ordre als inter­can­vis entre països, i que hau­ria d’afec­tar tot el món, però em temo que no serà pos­si­ble si no hi ha una pata­cada impor­tant. I això sí que és ter­ri­ble.

Anti­ci­par-nos a tot això. Tenim vint anys per anar tre­ba­llant. Soc opti­mista, la soci­e­tat que n’emer­girà serà més feliç.